13
Les coses no van tardar a aclarir-se
o a complicar-se més, segons com es miri. L’oncle va rebre un requeriment per
presentar-se volant a la caserna. Li varen portar a l’estació, en pròpia mà, un
parell de soldats, els quals per si de cas es feia el ronsa es veu que tenien ordres
de no treure-li un ull de sobre fins que comparegués a l’antic convent de Sant
Agustí, on hi havia la comandància. Com que l’avi no se’n va poder estar
d’assabentar-se’n de la novetat, arrambant temporalment les rancúnies amb l’oncle,
li va demanar que en sortir de la caserna fes una parada a casa per fer-nos-en
cinc cèntims de què li amb tanta pressa li volien els militars, per si podíem
fer-hi alguna cosa per desempantanegar la situació, si res més no per fer-li
costat. Tal dit, tal fet: a l’hora de sopar l’oncle es va deixar caure pel pis,
però després de passar-se quasi vuit hores sotragat i cosit a preguntes a la caserna,
amb la cara ja pagava:
- Ara sí que aquell gamarús l’ha feta
grossa. Els militars l’han donat definitivament per desertor i n’han ordenat la
recerca i si l’enxampen li faran un consell de guerra que ja podeu comptar com
acabarà, perquè no pinta gens bé. A més a més, m’han apercebut molt seriosament
que qui sàpiga on para o l’ajudi a amagar-se lleparà fort. Vet-ho aquí el merder
en que ens ha fotut!
- Què vol dir desertor? – va preguntar, ingènuament, l’àvia.
- Doncs que el pocavergonya que fa quatre
dies va plantar-nos cara per sortir-se’n amb la seva, quan li ha vist les orelles
al llop s’ha cagat de por a les calces i s’ha comportat com el que és, un covard
amariconat per aquells frares dels collons.
- Fill, si de tant en tant glopegessis
lleixiu per netejar-te la bocota potser les coses t’anirien millor. Ets tan
malagradós que fas frisar tothom que tens al costat. Si en Mauro va fer el que
va fer, en bona part te n’hauries de donar la culpa tu, per posar-te’l en
contra i no escoltar-te’l, ja t’ho vaig deixar ben clar fa temps – l’avia no es va tallar un pèl, fiblada
pels penjaments de l’oncle en contra del seu nét -, i encara et diré més:
si no fas el que sigui per treure’l d’aquest trencacolls sa i estalvi, no
cal que em miris mai més a la cara.
- Què voleu que hi faci, jo? – va regirar-se l’oncle mig histèric, però sense dissimular que, en el fons,
estava molt preocupat, quasi espantat i tot, diria jo -.Si no en n’he sabut
res més d’ell, que carai voleu que hi faci?
- Doncs espavila’t. Potser si parlessis amb
aquell paio amb qui vares fer els tractes i que et va al darrera, prou que entre
tots dos podríeu trobar-hi remei.
- Vaja quin un aquell per demanar-li un
favor! Si m’encalça és només per exigir-me que li torni els quartos que li va
pagar al nano a canvi del favor que els hi va fer.
- I aquests quartos dels que tant en parleu,
qui els té ara? – va burxar
l’àvia. - Digues, on són? Si els tens tu, els hi tornes i acabem d’una
vegada, que aquests diners ja deuen estar més maleïts que les trenta monedes de
Judes.
- Els quartos se’ls va quedar en Mauro;
per tant, que li vagi a demanar a ell, si el troba.
En sentir-li afirmar amb tanta barra una
mentida tan fastigosa, se’m va regirar l’estómac, sorprès i enrabiat al mateix
temps per les penques de l’oncle. I la poca estima i respecte que encara no li
havia perdut del tot, se’n va anar a fer punyetes. I és que sempre vaig estar convençut
que en Mauro no se n’havia endut ni un ral del dot que havia emparaulat en
aquella truca vergonyosa, perquè em constava que l’oncle no havia pas fet el
tiquis-miquis a l’hora d’acceptar els cèntims que el seu fill li va donar com a
compensació perquè parés d’estar-li sempre a sobre amb la cantarella que tenia
de portar un jornal a casa.
A
més a més, m’hi hagués jugat qualsevol cosa que a les poques hores de tocar-ne
de calents ja no li quedava ni un ral, ja que tenia tantes trampes que ja li devien
haver xuclat tots els calers deixant-lo eixut i plomat com les rates, els que
li tibaven el gec per tot arreu. Per aquesta raó devia fugir d’estudi quan
l’àvia li va preguntar directament que se n’havia fet dels quartos; no avergonyint-se’n
d’empastifar, sense cap escrúpol, la reputació del seu fill. Allò de titllar de
covard en Mauro, sobretot, no em féu cap gràcia; puix jo considerava que
s’havien de tenir molt ben posats per atrevir-se a fer el que deien que havia fet.
Estava dubtant, doncs, si tenia d’esbombar o no la veritat, desemmascarant d’una
vegada per totes aquell barrut, quan vaig sentir l’avi que, per sorpresa meva i
em penso que de tots els presents, més o menys li retreia allò mateix que jo estava
a punt d’escopir-li a la cara:
- No sé com t’ho fas, però en moments que
hauríem de fer-nos costat com mai, arribes tu i ho engegues tot a rodar, palesant
la teva gran habilitat per esgarriar cries per tot allà on passes. Desertar és
una cosa molt seriosa, sobretot en temps de guerra, esclar, que es considera un
delicte dels més grossos. Si fos veritat que n’és culpable, el nano rai ja ha
begut oli; però, a la família també ens tocarà el rebre, com ja deus estar notant.
És com quan s’està emparentat, encara que sigui de lluny, amb un lladre, un criminal
o una meuca, que la família sempre més en queda esquitxada, i arrossega el gep
i el malnom anys i panys. Per tant, primer hauríem d’esbrinar si n’és o no
responsable del què l’acusen, mirant de trobar el nano on cony s’estigui enforinyat.
- I què preteneu de mi, que surti a buscar-lo
amb un fanal de guardaagulles? No us ho cregueu pas! No penso moure un dit per
aquell ximplet, que us quedi clar! Si em necessita ja m’ho farà saber. Bé que
us escriu cartes d’amagatotis quan li convé, no? – va rebotar-se, mirant-me de reüll -, doncs que s’estiri una mica més i parli amb el seu pare, començant per
demanar-me perdó per haver-me deixat com un drap brut. I si no diu res més, bon vent i barca nova. No
gallejava de ser prou grandet per prendre decisions? Doncs, au, que se les
apanyi com pugui ara que recull el que va sembrar!... A mi, l’única cosa que em
preocupa ara per ara és com treure’m de sobre aquell manso que em va al darrere...
No sé pas com fer-li entendre que vagi a reclamar al mestre armer perquè jo d’aquells
diners que diu va pagar ni els he ensumat, i que li sortiria més a compte
anar-se’n a seguir-li la pista del cabronàs que l’ha enganyat, no pas
buscant-me les pessigolles a mi que no vaig tenir cap tracte amb ell i que no
l’havia vist mai fins ahir.
L’oncle, a fe de Déu, crec que no s’esperava
pas de l’avi una allisada com la que va haver-se d’escoltar, malgrat la tenia més
que merescuda; però tal com feia quan es posava a la defensiva panxa enlaire
com els gats quan sabia que no tenia raó, va girar cua i deixant-nos amb la paraula
a la boca. En quedar-nos a soles, mentre la mare repartia la ració de farinetes
del sopar de cada vespre, sobreposant-se als disgustos que se li acumulaven, em
va semblar que no podia callar-me més de com havia anat la qüestió dels diners,
a la meva manera de veure; però, ningú me’n va fer cas, vés a saber si perquè ni
al pare ni a l’avi els venia de nou. L’avi, inclús, en adonar-se que esperava que
algú afegís algun comentari a , va remugar: - Apa, afanyeu-vos que les
farinetes encara estan calentes, i fredes no valen res.
Allavonces fou quan l’àvia
va reclamar l’atenció de tothom sobre una idea que, malgrat assegurés se li
acabava d’ocórrer, em penso que devia fer dies que l’estava rumiant: - què
us sembla, si parlo amb la senyora Costaferran?
La idea no devia ser tan descabellada, perquè a l’avi
i tot el va deixar parat el suggeriment de la seva dona. Com solia passar
sovint, de tots els que sopàvem jo devia ésser l’única ànima de càntir que m’havia
quedat fora de joc, com moltes altres vegades quan em perdia enmig de les
converses dels grans, el sentit de les quals per entendre-les havia de recórrer
sovint al pare o al mateix avi quan estaven de bones, si volia lligar caps. En
aquest cas, per treure’n l’entrellat del que acabava de sentir vaig necessitar
uns quantes empentes fins arreplegar, encara que només fos a bocins tibats amb
pinces d’aquí i d’allà, una enterbolida vessant familiar que desconeixia: es veu
que la Teresita tenia una germana de llet que era filla d’uns tal Costaferran, una
gent que la família van conèixer quan s’establiren a Lleida.
L’àvia acabava de parir la tieta, i les parteres ufanoses
com ella es veu que anaven molt buscades per compartir la llet que els hi
sobrava, amb la criatura d’una altra dona que no podia criar o que li feia un no
sé què donar de mamar; costum aquesta de donar el pit a dida que, en l’època de
que parlem, hi recorrien sense amagar-se’n pas gaire principalment les mares
primerenques de casa bona, a que llogar una dida inclús era ben vist com un
motiu de prestigi social. En qualsevol cas, fos una capritxada per esnobisme de
dones mal criades o obeís a una necessitat real i autèntica, aquesta moda constituïa
per a moltes jornaleres o pageses l’oportunitat d’afanyar-se un sobresou sense
gaire escarràs.
Tanmateix, els espavilats que mai s’adormen ullen l’ocasió
de tocar-ne de calents, havien muntat en una porteria del carrer Cavallers, una
espècie de sucursal, punt de trobada o de coordinació de dides, per posar en
contacte discretament l’oferta amb la demanda. Així fou com
l’àvia, que sempre anava a tres quarts de quinze per arribar a fi de mes, va entrar
en contacte amb la família Costaferran, uns comerciants lleidatans d’oli a
l’engròs, que males llengües deien que s’havien fet la barba d’or untant-se els
dits fent provatures amb olis de diferents procedències perquè per guanyar-hi
més; això sí, amb l’experiència acumulada després de vàries generacions dedicant-se
a fer barreges i trafiques d’aquesta mena.
Vet-aquí, doncs, que la germana gran de
la partera, quina criatura l’àvia havia revingut amb la seva llet, estava
casada amb un militar de carrera - dels d’acadèmia, no pas un vulgar reenganxat
-, que es deia Ortíz, el qual per una d’aquelles estranyes caramboles de la vida,
estava destinat a la caserna de Girona. No sé com se n’assabentà l’àvia d’aquesta
casualitat, però el cert és que quan va ser l’hora de trobar feina a la Teresita,
l’àvia va aconseguir fer-la entrar de minyona i mitja cuinera a casa del comandant
Ortiz, perquè a la senyora Costaferran li va fer molta gràcia quedar bé amb la
vianda al plat, amb la dida de sa germana petita.
I d’aquí ve, doncs, que a l’àvia se li acudís
la pensada de recórrer a la influència d’aquesta família de l’establishment per
mirar de treure les castanyes del foc al Mauro. L’avi, que ja no es veia amb
ànims de trencar-li de nou les oracions a l’àvia, després d’haver-se-les tingut
com mai feia poc, va opinar que es podia provar sempre i quan aquesta gestió no
perjudiqués la feina de la Teresita, ja que no podíem deixar de banda el fet
que la nostra família arrossegava penjada a l’esquena una llufa difícil de dissimular
per part d’un militar amb galons, ja que encara que en la nostra ingènua i
interessada opinió no fos ben bé com s’assegurava a la caserna que havien anat
les coses, el cert és que tots els militars de Girona tenien coll avall que un
parent nostre s’havia passat pel forro el sagrat honor de l’exercit espanyol i
s’havia mofat de les obligacions d’un soldat amb la pàtria en plena guerra. Aquesta
cautela expressada per l’avi, sense aixecar massa la veu perquè l’àvia no s’ho
prengués com un afront, va tenir la virtut de refredar la seva refistolada.
- Vols dir que serien capaços de
girar-me la cara? – va preguntar, incrèdula.
- Dona, no en puc
estar segur, però suposo que ni al comandant ni a la seva família, per molt que
us tinguin ben considerades a tu i a la nena, potser no els hi farà gaire gràcia
d’embolicar-se en una qüestió tan delicada com una deserció, només per fer-vos
un favor que no us deuen.
- Home, pensa que, al cap i a la fi, la
teva filla es germana de llet de la seva cunyada... – insistí tossuda l’àvia.
- Això no hi té res a veure, ells ja et
varen pagar el que et pertocava pels teus serveis i potser ja ni se’n recorden
o no se’n voldran recordar – li replicà l’avi, fart d’aquella cançó enfadosa.
- Caraina, no em surtis ara amb aquesta
sonada! Que si la varen agafar per servir a casa seva va ser perquè era qui
era; la senyora Costaferran em va deixar ben clar que d’ells ens en podíem
refiar si necessitàvem quelcom, perquè la seva família sempre estaria en deute
amb mi.
- La varen agafar perquè és tan dolça,
neta i endreçada que no n’hagueren trobat una de millor. L’assumpte de la teva
llet, creu-me, més aviat hi va tenir poc a veure – va romancejar l’avi, que sense adonar-se’n ja s’estava embrancant en un
altre sidral.
Ma mare que, com us he dit, no solia
intervenir gairebé mai en les converses ni molt menys en les picabaralles,
sobretot quan s’enfaristolaven, va fer aquesta vegada una observació que tothom
va considerar encertada: - Per què no li demaneu directament el parer a la
Teresita, i féu el que ella decideixi?
Fins i tot el pare va mirar-se-la
sorprès però encantat de que expressés sense vergonya el que pensava, sense reservar-se
l’opinió per a no contradir els sogres. Per deformació professional de la meva
inevitable mentalitat analítica, quan repasso aquells fets reculats especulo
que potser la mare va ficar-hi cullerada en aquella conversa domèstica, perquè tractava
de la Teresita: una noia que servia de minyona com ella havia fet des de petita
a cal Càndido, fins a casar-se amb el pare.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada