DIARI D’UN CONFINAT (20è dia) – VUITS, NOUS I CARTES QUE NO LLIGUEN

            Els polítics donen la culpa a la burocràcia, de que les dades referides al seguiment de les malifetes del microbi no quadrin. Però el principal problema no és que hi hagi desajustos més o menys manifestos, sinó que, senzillament, des del govern no s’està segur de quines són les dades correctes. Quan el que es demana de l’administració són faves comptades, l’administració respon que “tot depèn”, i si es burxa massa hom s’adona que tampoc saben explicar-te “de què depèn”. Per exemple: sembla que portar comptades les persones que s’han mort no hauria de ser gaire complicat, perquè n’hi ha prou sabent sumar, inclús comptant amb els dits de la mà tantes vegades com calgui; però, és veu que no, que una partida són els cadàvers que han causat baixa del cens en un centre hospitalari i una altra de diferent, els que van a parar als serveis funeraris des d’un domicili particular o d’una residència d’avis. No sé per quins set sous la santa burocràcia prefereix no barrejar-los, com si es tractés de peres i pomes, enredant-se amb vuits, nous i caretes que no lliguen.

Es veu que això de comptar-los per separat no es fa per caprici sinó que està escrit en algun dels infinits protocols que ara surten de sota les pedres; que aquesta n’és una altra, passen més temps estudiant i familiaritzant-se amb els nous protocols que posant-los en pràctica i, el pitjor de tot, és que a l’hora de la veritat, quan algun periodista perepunyetes sense intenció de buscar-hi tres peus al gat sinó només de demanar explicacions pregunta, ningú se’n fa responsable de ser-ne l’autor, sobretot si han creat polèmica. Una mostra fefaent d’aquesta caòtica proliferació de protocols orfes de pare i mare, el tenim amb una desafortunada instrucció interna que no se sap ben bé d’on va sortir, no obstant portava encastat el segell de la Conselleria de Sanitat, que circulava pels centres sanitaris il·lustrant sobre les prioritats per l’usdefruit de les UCI. Com que aquesta nota informativa o com se la vulgui definir, perquè tampoc hi ha coincidència en aquest aspecte semàntic, va aixecar tanta polseguera que fins i tot la varen reproduir alguns diaris europeus  posant-se les mans al cap en vistes d’algunes mostres del seu contingut, la consellera del ram i excepcional comunicadora va veure’s obligada a treure pilotes fora al·legant en el seu descàrrec que només es tractava d’unes recomanacions que ella no havia signat; aclarint que a la seva manera el que deia aquell paper és que en cada cas fossin els responsables de les unitats de vigilància intensiva de cada hospital els que establissin, en cas d’overbooking qui es quedava a la porta.

            Però a la meva, de manera de veure, aquesta qüestió no s’hauria d’esbandir ni tapar com una simple anècdota o un malentès, perquè el cert és que algú les va escriure aquelles recomanacions que establien el tall per accedir a l’UCI en els majors de vuitanta anys. Però, el que em preocupa d’aquesta desgraciada relliscada són dues qüestions concretes: la primera, que a algú se li hagués passat per la barretina un disbarat de recomanació tan poc ètica i discriminatòria per raó d’edat i, la segona, que enmig de la incertesa i l’angunia que comporta el fet d’infectar-se, quan l’enteresa d’esperit del malalt juga un paper mol important a l’hora de guarir-se, amb quina moral penseu que ingressarà en un centre sanitari una persona de més de vuitanta anys? Per això penso que no n’hi ha prou amb desmentir-ho, ni amb espolsar-se els esquitxos, perquè aquesta sonada primer es manifesta amb sordina fins que de tant en tant esclata en forma d’hipòtesi més o menys enraonada o d’exabrupte salvatge. És cert que de moment més aviat fora d’aquí; però aquí també. Fa temps que en fòrums econòmics – inclosos el selecte cercle dels dotze apòstols que ara es fan dir G-20 -, circula aquesta sonada inquietant: els vells que es fan massa vells a còpia de pedaços que costen una milionada a la sanitat pública, són un llast i una nosa per la sostenibilitat de la humanitat. Quin sarcasme! Em sap molt de greu que aquesta nova filosofia tan polèmica i poc humanitària, hagi traspuat a casa nostra en unes circumstàncies tan doloroses.

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM