CAPÍTOL DESÈ
LA TRACA FINAL
Eren una mica més de les cinc de la tarda quan la
l’ajuntament de Vilagran va buidar-se, un cop presa la decisió d’ajornar la
reunió de la comissió d’indústria per passar consulta amb el coixí sobre la
proposta del camp de golf. En Manel va ser el darrer a sortir, com sempre, amb
cara de pomes agres veient com s’estava desinflant la bombolla i els mals
pressentiments volaven cada vegada més baixos.
Era cert que els inversors ianquis només s’havien deixat
estimar sense aparentment comprometre’s a res en ferm, en cap dels dos pobles
interessats; però, que a Vilaxica estiguessin per tirar coets només podia
significar una cosa, en la seva opinió: que havien aconseguit – vés a saber de
quina manera – lligar vuits, nous i les cartes que no lligaven de la partida
entaulada entre els dos pobles. Si així fos, va pensar que ja podia anar-se
comprant taps per a les orelles, ja que de ben segur tothom li’n faria pagar a
ell els plats trencats. Mentre caminava capficat amb aquestes cabòries, quasi
va anar de trompis amb en Benet, el carter, que muntat en el seu ferreny
tricicle esbufegava després d’haver superat la pendent de Puigmercadal. En
entrebancar-s’hi, el carter li va preguntar si sabia on parava el batlle.
- Mira al súper, que si no hi ha arribat
està a punt de fer-ho – li va contestar
en Manel.
- És que li porto
una carta certificada, d’aquests americans a qui aneu tant al darrera.
En Manel es va aturar en sec, com si li acabessin de
clavar un mastegot al clatell, i un mal averany va pujar-li per l’espinada. Es
va posar al pas del tricicle d’en Benet desitjós de trobar de seguida en
Sebastià. El batlle, efectivament, estava a la porta de la seva botiga fent-la
petar amb uns repartidors de llet que acabaven de descarregar.
- Corre! – li va fer en Manel, acompanyant les paraules d’un gest
imperatiu -, llegeix la carta que et
porta en Benet.
En Sebastià,
parsimoniós com sempre que els altres tenien pressa, entrà a l’oficina, es posà
les ulleres de veure-hi de prop, va esquinçar el sobre i amb dos dits fent
pinça va tibar la carta, que era d’una sola fulla. Primer la va llegir només
per a ell i en arribar més o menys a la meitat de l’escrit va escopir, més que
no pas embarbussar, un renec que confirmava el pitjor pressentiment d’en Manel,
que li va arrencar literalment la carta dels dits, continuant llegint-la en veu
alta: - .. Li agraïm l’interès envers el
nostre projecte, etcètera, etcètera... L’entusiasme tant per part de vostès com
el del seus veïns de Vilaxica, ens mereix tot el respecte. Li demanem que ens
dispensin per les molèsties que els hàgim pogut causar, però la direcció de la
nostra Companyia ha decidit que no és el moment oportú per a una inversió
d’aquesta importància...”
En Sebastià, tot seguit, sense badar boca, va despenjar
el telèfon i va marcar el número del seu col·lega de Vilaxica, fent palès que
si li convenia se’l sabia de memòria. Quan el respongué, li va fer sense embuts
la pregunta que portava de corcoll mig Vilagran:
- Escolta Quico,
que sóc jo! Sí, sí ja hem rebut la carta, per això et truco... Em vos explicar
què dimonis en voleu fotre de la carretada de coets que em diuen us heu fet
pujar?
Després d’atendre gairebé un minut les explicacions que
li devia donar l’altre, de repent va engegar-lo, penjant l’aparell d’una
revolada, : - Ves-te’n a la merda!- seguit
d’una irreprimible i sorollosa riallada.
Allavonces, sense deixar de petar-se de riure, va
resumir-li a en Manel la conversa que acaba de tenir: - Vols saber per què tiraran aquest vespre un castell de focs
artificials? Doncs per celebrar que nosaltres no hem aconseguit la puta
fàbrica. No et refot, el molt cabró!
I així és com es va deixar de fer volar coloms a la
comarca del dos dius, perquè els coloms per ben ensinistrats que estiguin i per
molt que se’ls vulgui enganyar, no
volen
sobre un castell de focs artificials perquè saben que s’hi podrien quedar rostits.
FI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada