Trigarem
molt a encaixar i a abraçar-nos com fèiem abans de tot plegat. Ahir vaig sortir
a comprar i ja no vaig trobar ningú sense tapaboques ni guants i, en canvi, amb
massa reguard a les mirades. No és que només amb el confinament s’hagi tallat
la relació social a curta distancia, sinó que a mesura que han anat passant els
dies ja molta gent comença a desconfiar de la seva ombra: uns, per por de ser
infectats i d’altres, per pànic a infectar a la gent que estimen. Encara que no
sigui fàcil de reconèixer-ho, la veritat és que prenem moltes més precaucions;
ja no tot s’acaba rentant-se les mans, sinó fent-ho com si es tractés d’un
ritus màgic. I avui trobaríem molts més maniàtics de la desinfecció que no pas
de primer; però, es clar, el constant rajolí de morts acaba deixant empremta en
la moral del més valent. Malgrat moltes religions prediquen que a l’altre món
tot són flors i violes, sempre que a la terra hàgim fet bondat, no veig gaire
gent encantada de “traspassar” a l'altre barri. Confesso que sempre m’ha
intrigat que gent d’aquesta que considerem creients de pedra picada, no tingui
cap pressa per anar-li a veure la cara a nostre senyor o a qui sigui en qui
creguin. És curiós: en cas d’un ateu, un agnòstic o un mate-rialista, digueu-li
com vulgueu, té sentit que aspiri a esprémer la vida fins a l’últim cremallò,
coherent amb la creença que quan hom acluca l’ull, bona nit cargol. Però qui
creu en el paradís, del color que sigui i on sigui, i que es comporta tota la
vida per no fer emprenyar els déus i guanyar-se una cadira a la cort celestial
per tota l’eternitat, no trobo coherent amb la seva creença que espernegui tan
desesperadament per arrapar-se a la vida terrenal quan veu que el ciri se li
apaga.
Ostres! Quan et poses a divagar sense presses, a vegades
el pensament se’n va a passejar per corrioles inesperades, com ara que de
referir-me a una cerimònia tan vulgar com extremar la higiene personal per
despistar el microbi, he acabat en una mena de meditació transcendental. Torno
al punt de partida: deia que a mesura que s’allarga en confinament – una amiga
meva ahir li vaig sentir dir “confitament”, suposo per donar a entendre que ja
n’estava tipa -, molts ens tornem maniàtics de la desinfecció i ens inventem
rituals i mètodes per estabornir el virus i, si pot ser, assassinar-lo sense
compassió. De primer, les poques vegades que sortia a treure el racó o a
comprar perquè la dona no s’exposés – carai com me la retraurà la meva amiga
feminista aquesta confessió! -, pràcticament amb guants i un anorac impermeable,
quan tornava del cercavila estenia aquesta roba a la galeria perquè estigués a
sol i serena. Al cap de pocs dies, ja vaig utilitzar calçat diferent del
d’estar per casa per sortir al carrer i quan entro el diposito dintre d’un
petit cubell amb aigua i lleixiu perquè es desinfecti la sola, i des de fa una
setmana, que em poso tapaboques perquè els cagamandurries no disposem de
mascaretes, en arribar a casa, tapaboques, guants i anorac van a passar la
quarantena a la galeria, prèvia arruixada amb una solució de lleixiu rebaixat.
I, per descomptat, el cercavila es limita a la fleca, la verduleria i el super
del barri, tot a menys de dos-cent metres de casa.
Durant
aquesta peculiar cercavila que repeteixo cada tres o quatre dies, la gent que
trobo ja va tant tapada com jo i es mira malament a qui va més despreocupat. La
incertesa que està quallant entre la població reclosa es tradueix en un
reforçament del sentit de conservació i supervivència, al preu que sigui. Si és
necessari, renunciant temporalment a principis tan sagrats com el dret a la
llibertat individual. Davant el globus sonda llençat pel govern sobre la
possibilitat de controlar totes les nostres anades i vingudes mitjançant el
mòbil, sembla que no hi ha tanta oposició com es pensava en principi. Però el
problema és que en situacions d’excepció com la que estem vivim aquí i en
altres països, aquelles cotes de llibertat i d’intimitat que temporalment ens
deixem envair quan ens posen la por al cos, mai més es ens les retornaran en el
mateix estat que ens les van prendre. En fi, amics i amigues, per avui ja hem
divagat prou; demà si Déu ho vol serà un altre dia i ja tindrem temps de fer-la
petar. Mentrestant, però, a la crònica necrològica hi afegirem uns quants
centenars més de noms de persones, la majoria de vuitanta anys en amunt i
residents en asils. A aquest pas, va per llarg que ens tornem a estrènyer les
mans en una encaixada. Potser, fins i tot, se’ns prohibirà, i acabarem com els
japonesos dient-nos hola i bon dia amb un cerimoniós cop de cap. Aleshores ens
infectarem menys, qui sap, però haurem perdut pel camí la tendresa de no se
quantes abraçades i petons.
.
A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL
QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada