La probabilitat que em
truquin, per fer-me un dels trenta-mil i escaig de que ha comprat el “gobierno”
per dibuixar, a través d’un càlcul percentual l’abast de la colonització del
territori pel coronavirus, és molt remota. De fet, no m’ha tocat mai la loteria
més enllà d'una pedregada i ja seria de conya marinera que ara em toqués el
sorteig de tests, però mai se sap. En qualsevol cas, m’hauria de considerar
afortunat si l’atzar truqués a la meva porta? Doncs si us he de contestar
sincerament, no ho sé. Amb tota franquesa, penso que fer-me la prova em
portaria més maldecaps que no pas satisfaccions. Miraré de raonar-vos el meu
pensament: si resultés positiu, encara que fos asimptomàtic, no m’estalviaria
de passar una quarantena confinat a casa durant catorze dies de merda, aïllat
de la gent amb qui convisc com si estigués empestat. I després, què? Em
donarien el cèlebre passaport de lliure circulació que apadrina el doctor Mitjà
o encara hauria de passar per més controls de qualitat? No crec que ningú s’aventuri
a donar-me una resposta categòrica, ja que entre la mateixa comunitat
científica, la incertesa i el desconeixement sobre totes les “gràcies”,
rebequeries i tombarelles del microbi condiciona els pronòstics més aventurats.
A la meva manera de veure, una de les conseqüències
negatives de no anar tots a una és la confusió, en alguns casos de jutjat de
guàrdia, que s’ha creat entre els ciutadans que, sobretot els primers dies ens
en fèiem creus d’escoltar tantes opinions contradictòries dels dirigents, que
malgrat totes estiguessin encaminades a la recerca de la llum al final del
túnel, feia pena que es desmentissin els uns als altres havent-hi roba estesa..
Les sonades que venien des d’aquí i des de fora també, eren per llogar-hi
cadires: els científics discrepaven més o menys acadèmicament entre si, els
polítics anaven des de l’apocalipsi a l’entusiasme i alguns, fins i tot, se’n
fotien descaradament de la severitat de l’epidèmia amb que hom combatia
l'epidèmia. I mentre uns tancaven amb pany i forrellat les fronteres exteriors
i fins i tot les internes, d’altres convidaven la seva gent a no quedar-se a
casa i fer com si no passés res. I el més reconsagrat de tot plegat era que
l'inventari diari de morts i l'alarma per la tensió hospitalària es desbocava més
entre la població confinada, que no pas entre la que es prenia la quarantena a
tall d’arrancar naps. I com que avui dia tot se sap, aquestes diverses maneres
de capejar el temporal eren de domini públic quasi a l’instant de produir-se a
tot arreu del món, contribuint a engreixar l’angoixa d’una audiència
esparverada que acabà prescindint de veure noticiaris i tertúlies de suposats
“entesos”, per higiene mental.
Si contra el devessall d’informació més o menys potable però
aclaparadora, no s’hi pot fer res més que desconnectar, de tota la brossa que
desborda internet com si fos una claveguera, ja és més difícil d’allunyar-se’n,
perquè per una estranya reacció anímica, molta gent acaba identificant-se amb
aquesta porqueria per l’única raó que a la xarxa hom troba massa sovint allò
que vol sentir. Però el més greu és que la desorientació i atordiment dels
ciutadans no el provoquen les fake news sinó les contradiccions entre les
diferents administracions i, sobretot, que les instruccions a seguir estan
enterbolides per diverses interpretacions, rectificacions a darrera hora o
incompliments per vendre la pell de l'os abans d'haver-lo caçat. ¿Tant difícil
és que abans d’escriure un comunicat o de donar instruccions a la ciutadania,
consensuïn el seu contingut perquè no hi hagi cap dubte sobre quin és el sentit
del missatge que es vol donar? Les continues picabaralles sobre qüestions
delicades i sensibles com ara el número de morts o els mètodes de
desconfinament no ajuden a tranquil·litzar el personal. Ni tampoc ho fa que els
responsables polítics s’amaguin contínuament darrera les bates blanques dels
experts per justificar que s’hagi pres una determinada decisió; perquè qui ha
de prendre les decisions són justament els polítics a qui els ciutadans han
votat perquè representin els seus interessos.
En aquest sentit, doncs, no trobo gens encertat, al
contrari del que alguns demanen sense senderi, que el poder es resigni en mans
dels científics, epidemiòlegs i d’altres experts, perquè tota aquesta gent està
per assessorar lleialment el govern, no per manar. Entre d’altres raons perquè
la comunitat científica tampoc brilla per la unanimitat dels seus diagnòstics;
precisament per aquesta raó els polítics, legítimament elegits per representar
el poble, són els que han de decidir el full de ruta a seguir; això si,
posant-se primer d’acord entre ells, per no desafinar en cada compareixença
pública o piulada a traïció, i després d’escoltar i tenir molt en compte les
diferents opinions dels experts. Crec que seria l’única manera que els del
poble anéssim a dormir tranquils, refiats que la nostra sort està en bones
mans. Quina ironia, tot plegat! Sort que dilluns diuen que podrem anar a les
perruqueries a arreglar-nos el terrat. Potser la requesta que tinguin aquests
establiments podrà servir d'observatori per mesurar el grau de confiança dels
ciutadans en el full de ruta del desconfinament.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada