El confinament ha arribat a
aquell punt crític en que es fa necessari descomprimir la pressió, si no es vol
veure com més d’una costura peta. Mentre pintaven bastos i els missatges cada
dia receptaven tancar-se a casa com a únic recurs per evitar el col·lapse
hospitalari – us en recordeu d’aquells dies que vivíem tots amb l’ai al cos no
sabent com impedir l’ofec dels malalts sense respiradors? – la gent llavors va
respondre, en general, amb resignació; en part perquè veure instal·lar a top
drap hospitals de campanya per cobrir les emergències o amuntegar-se taüts en
naus perquè hi havia overbooking imposa. Però també perquè el pla de xoc
d’ajudes, subvencions i crèdits anunciats a bombo i plateret pel “gobierno”,
semblaven suficients sobre el paper per esmorteir la patacada econòmica que
suposava la parada tècnica del país per decret. No obstant això, a mesura que
van anar passant dies anant de mal en pitjor, com a conseqüència de la
sangonera de cadàvers que escopien les residències d’avis, de primer mig d’estranquis
i dissimulant; del clam dels sanitaris que estaven donant la cara des de
primera fila, denunciant que per manca de material de protecció s’havia
desencadenat un percentatge alarmant de contaminats i morts entre metges,
infermers i personal auxiliar; de la sospitosa escassetat en les oficines de
farmàcia d’alcohol, desinfectant, mascaretes i guants; per tots aquests factors
sumats l’espinada dels ciutadans es va començar a crispar en témer que la cosa
anava per llarg, que l’esvoranc econòmic seria tant o més desastrós que el
sanitari i que de les cataplasmes promeses pel “gobierno”, per facilitar
liquiditat a empreses, autònoms i treballadors la més calenta estava a
l’aigüera o al bany maria de la santa burocràcia.
Després de set setmanes de ballar-la en unes
condicions més severes, aparentment, que en altres països on els indicadors
epidemiològics no eren tan alarmants com els nostres, malgrat els experts ho
desaconsellaven mentre no trobessin la fórmula màgica per derrotar o sedar el
microbi al “gobierno” no li quedava altre remei que vendre miratges
d’esperança, amb tota la prudència del món; però, els ciutadans s’ho varen
prendre com el principi del final i dissabte passat el comportament dels adults
farts d’estar-se a casa i de sortir respectant les restriccions, ja varen fer
palès que seria difícil de que no se’n fes un gra massa quan s’entreobrís la
porta una mica més. De manera que si tira endavant el full de ruta de la
desescalada engiponat pel “gobierno”, una vegada més sense permetre que les
autonomies hi fiquessin cullerada ni en el disseny ni en l’execució per
adaptar-lo a les característiques del territori – un error garrafal que si no
es rectifica radicalment pagarem molt car -, voldria dir que enlloc de
comportar-se els homes forts d’aquest “gobierno” com uns estadistes, cada cop
es decanten més cap a un populisme desencaixat i desguitarrat, que únicament
servirà per salvar els “seus” mobles, però no els del país.
I he escrit “populisme” amb tot el coneixement i
franquesa, perquè no sé qualificar de cap altra manera aquesta manera
subliminal de “deixar” que la gent somií, per exemple, en remullar-se a la
platja si pot ser el juliol millor que l’agost, sense ni tant sols tenir clares
les regles de joc més elementals que per a la primera fase s'han de seguir el
proper dissabte, quan tot penja d’un fil. A la meva manera de veure, doncs, com
han batejat aquest full de ruta eixorc i maldestre per enterrar el confinament
a tiro fet - “pla per a la transició a una nova normalitat” – em sembla d’un
cretinisme colossal, impropi de dirigents seriosos i responsables. Què insinua,
el senyor Sanchez quan parla de “nova normalitat”? Els ciutadans no aspiren
després d’un trimestre perdut tocant-se la pampa a res més que a tornar a la
“normalitat” de sempre, això sí, havent après ben apresa la lliçó engaltada pel
coronavirus, i no cometre mai més les mateixes animalades polítiques, socials i
econòmiques que ens varen portar a aquest desastre. Però ara mateix estem apunt
de tornar-hi a caure en confondre els desitjos amb les realitats, devorant més
amb els ulls que amb la boca: mentre els indicadors epidemiològics no assegurin
que al microbi se li té un peu al coll, es fer-ne un gra massa de volgué córrer
contra rellotge sense tenir tots els melics lligats i ben lligats. Em sap greu
de dir-ho, però tenim mala peça al teler si els galls de panses d’aquest
galliner no es tallen la cresta i entre tots posem una mica de seny.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada