“LA VIDA ÉS UNA CAPSA DE RECORDS” - capítol dinovè

19

Fou la Teresita qui va donar-nos la bona o mala notícia, segons com es miri, de que la seva mestressa li va dir sense gaires miraments que aquell noi de Girona que havia desertat de l’exercit fou enxampat per allà baix – referint-se al Marroc -, per soldats francesos perquè estava complicat en l’assassinat d’un ciutadà d’aquella nacionalitat. No li va dir res més, però ja havia xerrat massa, llamp me mau! N’hi va haver prou perquè se’ns disparessin totes les alarmes i, tanmateix, la tieta va ser prou prudent per a no escampar-ho més enllà de nosaltres tres – ella, el pare i jo –, que vàrem decidir que ningú més de la família, pensant amb l’àvia i l’oncle, esclar, en tenia de fer res. Sobretot l’àvia, que si s’olorava quelcom de nou referit al seu nét  no hi hauria qui la fes estar quieta. Pel que fa a l’oncle, tots vam coincidir que ja se les apanyarien els militars per notificar-li el que fos sobre el seu fill. A més a més, el pare va treure-li ferro a la decisió de mutis i a la gàbia, dient que el rumor no es tractava de cap avís oficial sinó d’una simple brama basada en manefleries que estaven per confirmar, ja que tal com explicava la tieta que havia anat la conversa amb la senyora Costaferran, aquella informació interessada més aviat tufejava de “ganes de passar comptes" que de “fer-nos un servei”.

Potser, doncs, no anava tan desencaminat l’avi quan frenava l’àvia perquè no es fes massa il·lusions amb els Costaferran, puix que tal com es va comportar la senyora escalfant el cap a la seva minyona, al meu parer va deixar palès que no els hi havia caigut gens bé que en un moment donat de desesperació els hi demanéssim auxili en un cas tan delicat per al comandant com una acusació de deserció en plena guerra. Per això, precisament, decidirem que el més encertat seria mantenir l’àvia al marge dels darrers esdeveniments, ja que si ho arribava a descobrir li hagués faltat temps per anar a ensopir de pet els Costaferran, tossuda com una banya de marrà, per tibar-los tot el que sabessin sobre la sort del pobre Mauro. I no és pas que ens rellisqués tot el que podia passar-li al nostre cosí; però la veritat sigui dita, aquella mena de novetats eren inoportunes i entrebancaven la nostra refeta estabilitat emocional i, en conseqüència, malgrat que tots ens frisàvem per saber com acabaria aquell malson, ningú tenia ganes de que es precipitessin els esdeveniments perquè acabés com acabés intuïen que seria un desastre.

En qualsevol cas, com que entre nosaltres no se’n parlava massa dels sentiments contradictoris que ens inspirava en Mauro, no puc endevinar les raons que cadascú tenia per mantenir les distàncies amb tot allò que s’hi relacionava; però, en el meu cas concret, quan més hi penso més crec que era perquè m’adonava que la nostra relació, tot i haver estat intensa en un moment donat, la vaig viure de forma massa accelerada degut a que els fets es varen precipitar tant ràpid que no vaig tenir a penes temps de pair-los, ja que pràcticament s’estalonaren els uns amb els altres. Ara que ho escric, encara em ratifico més en aquesta reflexió que, sorprenentment, noto que em tranquil·litza: mon cosí va entrar i sortir de la meva vida massa de pressa com per deixar un buit impossible d’omplir per sempre més.

En canvi, potser pensareu que és un disbarat confessar que vaig sentir-me’n molt més de la mort d’en Rogelio que no pas de l’esvaïment d’en Mauro; però, no oblideu el que pretenia en encetar aquest relat, que no era res més que passar pàgina d’allò que va quedar escrit oficialment i irremeiable des de la caserna, sense donar cap oportunitat a la família de rectificar-ne de l’atestat absolutament ni una coma, i que en reaparèixer la història en saber-se el desenllaç aparentment definitiu, aquell rastre tan brutal ens va anar consumint les entranyes, encara que no ho exterioritzéssim. Per tant, era comprensible que em destarotés i encara em va afectar més que quatre dies després dels comentaris enverinats de la senyora Costaferran a la Teresita, m’arribés adreçada a mi una carta que, tot just me la va lliurar el carter, vaig tenir la certesa que era obra d’en Mauro. Més que una carta, allò semblava un missal, de tantes planes com tenia, deu concretament, escrites per les dues cares amb aquella lletra de rateta sàvia que no se m’havia esborrat de la memòria, perquè per molts esforços esmerçats per desxifrar-la no me’n vaig sortir mai del tot. Per estar tranquil mentre la llegia, vaig tancar-me a la comuna com faig moltes vegades quan vull tenir una estona d’intimitat per pensar, sense que ningú m’emprenyi.

Tal com m’esperava en veure aquella quantitat de paper, en Mauro intentava recuperar el temps perdut posant-me al corrent a contrapèl de les seves darreres peripècies, però, la ressenya era tan esfilagarsada que em temo que aquella llarga carta la va escriure a tongades i no pas seguida, deducció que es desprenia dels diferents estats d’ànim que es desprenien del ritme d’un redactat al qual talment se li podia prendre el pols, i, per altra banda, perquè vaig tenir la certesa que malgrat l’exagerada quantitat de paper que havia dedicat a impressionar-me i justificar-se, no m’ho explicava pas tot sinó només el que li convenia; qui sap si per estalviar-me misèries que li feia vergonya compartir o, ben al contrari, per fer-me llàstima. En efecte, si en les primeres cartes que em va enviar encara en vida de d’avi em recalcava que, no obstant les esgarrifances que li feia combatre, tenia bastant controlades les seves emocions, en aquesta última poc s’amagava del seu sentiment de fracàs personal i absolut, fins al punt que tant se li’n donava arrossegar-se davant meu com un ninot espellifat. Jutgeu vosaltres mateixos, si no tinc raó:

“Em pots engegar a dida quan rebis aquesta carta, després de tant de temps sense haver-te escrit; però, et prego que no la llencis a la bassa sense donar-me l’oportunitat de deixar-me explicar. Suposant que t’arribi, esclar, perquè tampoc no sé si us esteu on sempre. Creu-me quan t’asseguro que si no vaig escriure’t no va ser perquè no volgués, sinó perquè els que em varen acollir, de primer amb el meu consentiment però després retenint-me per força, m’hi van obligar. És una llarga història, com trobaràs si segueixes llegint. Els que em van recollir quan vaig decidir fugir, van fer-me creure que tenia de tallar per seguretat de soca-rel amb tot allò que em recordés el meu passat, inclosa la identitat, ja que des d’aleshores ells serien la meva nova família.

Però, potser que pari i comenci des de bon principi si vull que m’entenguis, perquè ja veig que corro massa d’ençà de la darrera vegada que et vaig escriure, que si no estic mal fixat fou dos o tres dies després de travessar Zeluan. Aquella terrible experiència de gairebé trampejar cossos morts per a no esclafar-los, sense donar-hi cap importància, simplement perquè era el que tocava, em va fer adonar d’una vegada per totes que fer de soldat no feia per mi, encara que només em cuidés com a camàlic de les mules, per deslliurar-me de fer servir les armes. En el fons, em considerava tan responsable de tots aquells cadàvers mig en descomposició, que trepitjàvem indiferents perquè no teníem altre remei, com si jo mateix hagués premut el gallet que els va abatre.

La casualitat va fer-me ensopegar amb un mestís - mig moro, mig francès i mig espanyol -, que seguia la tropa en pla de sanitari voluntari, fent-se passar per un bon samarità que ajudava els ferits i els que tenien la moral per terra, com ara jo; i pel que vaig entendre tant se li’n donava que els seus clients fossin moros o cristians. Com que sovint venia a dormir a les quadres amb nosaltres i les mules, vàrem tenir ocasió de fer-la petar sobre vàries qüestions i d’aquesta faisó li devia trascolar detalls personals de la meva vida, com ara que volia fer-me capellà. Un dia em va confessar que ell practicava el sufisme, una religió de la qual era la primera vegada que en sentia parlar de manera que per “il·luminar-me” es va prendre la molèstia de fer-me’n cinc cèntims dels principis en que es basava, que no eren altres, resumint, que viure sempre pendent de l’avui i poc del demà, perquè no cal patir per allò que ha arribat.  

De mica en mica em va picar la curiositat per conèixer més detalls sobre allò que ell anomenava “el camí cap a la bellesa”, que venia a ser com la bíblia d’aquella religió. En aquell moment concret i crític de la meva vida no em feia cap il·lusió seguir embrutant-me les mans fent de criat d’uns militars desagraïts, que no ens tenien per res als soldats rasos i que titllaven els meus escrúpols de consciència per agafar un mosquetó com una senyal de covardia. N’estava tan fart, doncs, d’aguantar insinuacions sobre la meva masculinitat, que el dia que aquell amic que m’estava fent l’article de la bondat de la seva religió, em va preguntar si m’agradaria fer pam i pipa a la guerra, sense deixar cap pista perquè em poguessin trobar, no podia pas rebutjar aquella ocasió, sobretot quan després d’haver-hi tingut tantes xerrades el considerava de fiar. Per tant, no m’ho vaig pas haver de rumiar dues vegades: aquella mateixa nit em vaig esmunyir de les quadres seguint les seves instruccions, procurant no cridar l’atenció i emportant-me només allò de més imprescindible, perquè em va assegurar que la meva nova família d’acollida em tractaria com un germà i proveiria que, en endavant, no em faltés de res.

De fet, abans d’emprendre el viatge que jo considerava era cap a una nova vida, em va arreplegar de no sé pas on, el més probable és que li hagués afaitat a un mort que ja no les feia servir, un parell de botes amb mitjons inclosos, que em feien molta falta perquè tenia els peus en llaga viva. Devia ser mitjanit quan vaig abandonar la posició on passava la nit el meu destacament, i la meva primera sorpresa va ser que, enlloc d’allunar-nos cap el nord per fugir el més lluny possible dels militars espanyols, ho férem en direcció sud, fins que de matinada, en arribar a un petit poblat  vàrem ficar-nos a casa d’uns rifenys coneguts del meu amic.

Si no hagués estat en plena eufòria i tan enlluernat per la nova vida que m’havia encaterinat només de imaginant-me-la, ja m’hauria adonat que alguna baula d’aquell somni daurat grinyolava. D’entrada, aquells moros que em varen aixoplugar la primera nit no paràvem de mirar-me de reüll com si no els acabés de fer el pes. Afortunadament, només ens hi vàrem fer parada i fonda unes hores, ja que quan es va fer fosc, disfressat amb una gel·laba i envoltat de mitja dotzena d’aquella gent no vaig parar de caminar durant tres dies seguits, reposant i menjant una mica només quan el sol no picava tan fort, fins arribar a un poblat anomenat Sidi Harazem, a tocar de Fez, i del protectorat francès.

Els meus pigalls em van assegurar que allí els espanyols ja no podrien tocar-me un pèl i, a mes a més, m’estaria sota el sostre protector d’una de les anomenades cases d’oració que eren tan sagrades pels moros com respectades pels francesos. Després d’escoltar atentament les instruccions de qui havia rellevat l’amic que m’havia convençut per embarcar-me en aquella aventura, em vaig fer el pensament que potser sí m’ajudarien a refer-me gràcies als manaments d’aquella nova religió en la qual m’ensinistrarien des de la casa d’acollida, donant per suposat que quan estigués preparat per assumir responsabilitats concretes dins la seva comunitat seria com si m’hagués convertit en una mena d’acòlit d’aquella religió.

Ara bé, vaig començar-me a escamar en notar coses tan estranyes com que els que estàvem refugiats i en teoria estudiàvem a la casa d’oració érem en total tres espanyols i un marsellès, als quals quatre o cinc moros ferrenys ens manaven i no ens perdien de petja ni a sol ni a serena; això sí, tractant-nos en tot i pertot amb recel, com si fóssim d’una altra raça.

Et mentiria si et digués que no vaig apercebre’m de seguida que aquella gent ens estava fent un rentat de cervell, per explicar-ho de manera que ho entenguis, per fer-nos aprendre de memòria els punts bàsics de l’islam; però, estava tan content d’haver fugit del foc que vaig comprendre massa tard, quan ja no podia fer marxa enrere, que m’estava socarrimant en unes noves brases. El més punyeter i enigmàtic de tot plegat, es que fora del que ens ensenyava, la resta de moros només parlaven àrab i, per tant, la dificultat per entendre’ns amb certa fluïdesa accentuava la sensació d’inseguretat.

Al cap de poc temps d’estar-m’hi, em varen proposar que us escrigués perquè estiguéssiu tranquils, i com que llavors encara me’n refiava de la seva honestedat, vaig accedir a escriure una nota que em van dictar paraula per paraula i després de facilitar-los l’adreça dels avis, vaig fer-los algunes confidències sobre les tèrboles relacions amb el pare, que em podia haver estalviat perquè no sé pas què els importava.

Ignoro si mai la vàreu rebre aquella nota que em van dictar, perquè no me’n varen parlar mai més. Això sí, em marejaven a totes hores insistint que m’oblidés de la família i de qui havia estat abans, ja que si els militars em trobaven hauria begut oli: em farien un judici sumaríssim i m’afusellarien per desertor. La primera vegada que va sortir aquesta paraula a la conversa, et ben juro que fou com si m’haguessin escopit un fàstic a la cara. Fins aquell moment no me n’havia fet càrrec del disbarat que havia comés fugint. Gairebé al mateix temps, vaig descobrir que havia caigut en mans d’una espècie de secta que pretenia fer-me servir de tascó de les seves costums i creences entre els soldats de l’exercit que ocupava el Marroc. Aquest propòsit no me’l van explicar mai amb pèls i senyals tan clarament com ho conto ara que els he desemmascarat, però no s’havia de ser gaire llest per lligar caps, arreplegant detalls  d’aquí i d’allà i veient que des del matí al vespre, amb l’excusa de la plegaria,  tenies tota l’estona una espelma enganxada al clatell que et matxucava sense treva la seva doctrina. Per resumir-ho en poques paraules, era com si estigués fent el noviciat en el seminari de Lleida, però en pla una mica més bèstia.

El cas és que em sap greu i fins i tot m’avergonyeixo de confessar que algunes de les doctrines i de les històries que m’engargamellaven a totes hores no em sonaven malament i, en molts aspectes, àdhuc podia combregar-hi. Aquesta experiència viscuda durant els dies que vaig passar a la casa d’oració de Fez,  em reafirmà en la meva particular convicció que els orígens i preceptes de totes les religions, si fa o no fa, són tan semblants que no està justificada mai cap guerra per imposar creences i comportaments socials per la força. Per desgràcia, més endavant vaig descobrir que una cosa era la teoria i una altra de ben diferent, la pràctica. Després d’un mes i escaig d’estar-m’hi presoner, vaig acabar sentint-m’hi a gust, sobretot perquè cap dels altres quatre companys amb qui compartia aquella mena d’entrenament per a una incerta missió a la qual ens tenien destinats, no manifestaven cap símptoma de pressa ni d’ansietat.

Jo era l´únic català de la colla, de la resta dos eren andalusos i el quart un francès de Marsella, que era el més veterà de tots i una mica fatxenda, com si ens menyspreés, començant per no rebaixar-se mai a parlar espanyol amb nosaltres encara que en devia saber poc o molt, perquè quan parlàvem entre nosaltres no se’n perdia ni una paraula del què dèiem. Malgrat que quan coincidíem a taula o en alguna de les plegaries obligatòries ens parlàvem, semblava com si anéssim amb compte per por a la roba estesa, no sé si per casualitat o expressament també quan voltava a prop el marsellès.

Vés a saber si tampoc no era per casualitat que mai ens deixessin sols per intercanviar impressions. Si té de ser sincer, no teníem cap queixa del tracte i de la bonança que es respirava en aquella casa allunyada de la guerra, però m’hagués agradat comentar amb els altres què hi estàvem fent realment allà, tancats a pany i forrellat. I quan més temps passava sense compartir obertament els meus dubtes amb els companys, més patia per una sorpresa que em temia, recordant de prompte les advertències que em feia l’avi sobre la traïdoria dels moros. Quina raó que tenia!

Fa quatre dies que els meus instructors, al final no trobo cap expressió més adient per descriure el que està passant que dir que m’estaven menjant el coco, van comunicar-me que per a la missió que em tenien reservada em tenia d’aparellar i tenir família, i per aquesta raó em presentaren tres mosses perquè després de tenir-hi una xerradeta en privat escollís la que m’hi entenia millor, per casar-m’hi. De tots els finals possibles de la meva peripècia, això de que em volguessin casar per força no m’havia ni passat pel cap i el cert és que em va deixar glaçat. T’estalviaré els detalls de la vergonya que vaig passar, jo que no havia tocat mai cap dona, quan la més decidida de les tres, es deia Kauta, que era una mora experimentada que no deixava res per verd a l’hora d’anar per feina, pràcticament em va forçar a muntar-la. Després de passar tota la nit amb aquella barjaula, per primera vegada vaig ser conscient de la meva soledat i feblesa, i us vaig trobar a faltar com no m’havia passat ni mentre estava al front.

A partir d’aquella nit inoblidable per agitada i desgraciada, tot es va precipitar i un dels instructors em va revelar, finalment, a canvi de què m’havien ajudat a desertar: la missió que ens tenien reservada als que s’estaven amb mi era que ens barregéssim i confraternitzéssim amb els soldats espanyols i els hi anéssim menjant el coco perquè veiessin els moros com persones com ells i, d’altra banda, per treure’ls-hi tota la informació que fos possible sobre moviments de la tropa, localització de magatzems d’armes o d’incursions previstes al territori. Tot això a canvi de tabac, alcohol o d’altres favors com menjar i dones. Un paper entre delator i col·lega, per dir-ho d’una manera que no soni a fastigosa i esperpèntica. No vaig acabar de fer-me càrrec del futur que m’esperava fins que vaig tenir una conversa una mica reservada amb un dels meus companys de fatigues andalús que havien suposadament ensarronat com a mi, però amb el qual devien tenir més afinitats perquè em va aclarir, amb tota franquesa i sense cap pesar, quina en portava de cap aquella gent que s’havien convertit segons ells en la nostra família. Si no me’n feia la pell abans, quan s’acabés la guerra em traslladarien a la península amb la meva flamant dona i els fills que hagués parit mentrestant, per fer vida normal al sud d’Espanya, actuant com una mena de talp perquè, em digué sense donar-hi cap importància, quan l’islam emprengui la reconquesta de l’andalús no trobi resistència ni males cares entre la població, gràcies a que infiltrats com nosaltres li hàgim aplanat el camí. Això sí, em va advertir que no em refies de ningú, ni de la dona amb qui m’havien aparellat ja que seria la primera que m’espiaria.  O sia, que creient als que em van acollir perquè vaig confondre de bones a primeres amb homes de Déu, he sortit del foc de la guerra per caure a les brases del fanatisme.

Aleshores ha sigut quan l’he acabat de vessar: m’he escapat de la casa d’oració, com si la meva vida hagués de consistir en fugir sempre a mata degolla. Bé, suposo que serà difícil que els pugui despistar gaire temps perquè aquí no conec ningú i, en canvi, ja n’hi deu haver uns quants que em persegueixen. I és que no només m’he escapat, sinó que pel camí he deixat esterrecat per terra, em penso que malferit, aquell marsellès que no podia veure ni en pintura perquè suposo que tenia l’encàrrec d’espiar-nos perquè cap dels acollits de la casa d’oració fes el ximple. Vaig tenir la mala sort que m’enxampés quan ja tenia quasi els dos peus al carrer i em volia fer tornar a la casa amenaçant-me amb una gúbia, que es va clavar ell mateix a la panxa en forcejar entre nosaltres. En veure’l, alt com un sant pau, arrossegant-se per terra i cridant de dolor com un boig, m’he esmunyit com he pogut per un carreró. De moment no m’han atrapat i estic prenent-me un te resguardat en una mena de taberna que és des d’on aprofito per escriure’t aquesta carta.

Qui sap on i com acabaré! No me’n faig massa pagues: per començar no sé com s’ho prendran els de la taberna si toco el dos sense pagar la beguda, perquè he fugit escurat com una rata en un rampell de pànic, i porto a sobre només quatre rals que necessito per enviar aquesta carta. D’altra banda, suposo que aquests moros no voldran que el seu pla s’escampi; per tant, estan obligats a fer-me la llesca. Penso que és qüestió d’hores que em trobin i, de ben segur, mai més us donaré la tabarra amb els meus problemes. Només volia que sabessis la veritat i que, per si de cas us arriba una altra versió d’aquesta història, sapigueu quina és l’autèntica i que no us faci vergonya d’haver sigut parents.  Us estimo a tots. Mauro”.

Per molt que us sembli mentida, vaig ficar-me la carta a la butxaca del pantaló i malgrat em dolia guardar-me-la sense parlar-ne amb ningú, el cert és que ho vaig fer. Potser li n’hagués parlat a l’avi, si hagués viscut. Uns quants dies després de rebre-la, la Teresita em va comentar, em penso que ja us ho havia començat a explicar abans, que la seva mestressa, de passada i com qui no vol la cosa però sense poder-se’n estar de fotre-li una bona pessigada, li va deixar anar que “aquell teu nebot desertor ha fet la fi d’en cagaelàstics”. Després va afegir que ja no haurien de patir- hi més perquè en el moment de la detenció per soldats francesos l’havien deixat cosit a trets, quan fugia dels que l’empaitaven per l’assassinat d’un francès.

Ni la Teresita ni jo vam moure un dit per treure’n l’entrellat d’aquell rumor; en el cas d’ella perquè no sabia de què li parlaven, però pel que fa a mi, la burxada de la senyora Costaferran semblava confirmar el que sabia per la carta que amagava. En qualsevol cas, feia temps que el capítol Mauro s’havia donat per tancat a casa nostra, encara que si voleu que us sigui sincer del tot, el que em va explicar a la carta que acabo de transcriure. sobre l’estrambòtica missió que li volien encomanar els que l’havien entabanat perquè desertés, aleshores no me’n vaig empassar ni gota. Però no puc negar que avui, quan he tornat a remenar els papers veient les tombarelles que dona el món, penso que si allò que deia no era cap invenció i la proposta que segons el meu cosí li varen fer els moros anava de veres, seria molt   inquietant i potser valdria la pena que els que manen s’ho fessin mirar.