És més difícil saber manar
que no pas saber creure. O diguem-ho d’una altra manera: per manar, no tothom
serveix; però, a Espanya qualsevol podria guanyar una medalla en un concurs de
rebecs. S’ha de tenir en compte, també, que manar s’associa massa sovint a
autoritarisme i desobeir, en canvi, a progressisme. Algú va escriure, elogiant
l’actitud de “plantar cara”, que l’inconformisme és un pecat de joventut que es
pot dispensar; el problema, però, és que la desobediència no expressa només un
sentiment més o menys pregon de disconformitat amb qui mana, sinó que mantes
vegades resulta quelcom més complicat d’explicar en poques paraules. Però, anem
a la pregunta que proposava a l’enunciat de la reflexió d’avui: ¿quan es
desobeeix, de qui és la culpa: del que mana perquè no sap manar o del que fa el
marrà perquè creu que aquesta es la postura que s’ha de tenir davant
l’autoritat, vingui d’on vingui? A la meva manera de veure, sempre darrera un
rampell de desobediència individual o col·lectiva, hi ha un grapat de manaires
fracassats en comunicació; perquè volen fer-se creure sense tenir autoritat
moral per que se’ls creguin. D’autoritat, en definitiva, només n’hi ha de dues
menes: la que es fa respectar amb arguments i diàleg i la que es vol imposar a
cleques, per la força. Els que es revesteixen de la primera, si més no posen en
evidència les rebequeries dels rebecs sense causa, per dir-ho
cinematogràficament. En quan als segons, la seva tossuderia caparruda pot
acabar portant una dictadura o una revolta social.
Enmig de la tragèdia social que estem patim avui en
un món des de fa mesos lamentablement orfe de lideratges de pedra picada, a la
majoria dels governants més propers geogràficament al nostre país – el francès
Macron, l’alemanya Merkel, l’italià Conde o inclús l’escabellat Boris Johnson
–, mal-grat ésser personatges contradictoris, controvertits i poc estimats en
general, l’oposició no gosa disputa’ls-hi la legitimitat de manar i, per tant,
ho facin poc o molt bé de gestionar la crisi, tothom de més o menys bon grat
els hi dona peixet perquè comprèn que fan tot el poden i com millor ho saben
fer. Sóc del parer que la diferència entre els governants europeus citats i el
nostre Pedro Sanchez és que bona part de l’oposició d’aquí no li reconeix la
legitimitat per manar, i bressa temeràriament la desobediència dels ciutadans,
desqualificant i ridiculitzant cadascuna de les decisions que pren des del
govern. D’ençà que el món és món, exercir el poder, i per tant manar, és
l’objecte del desig de tots els que conreen la política i, per aquesta regla de
tres, en comptades ocasions quan s’està a l’oposició es fan gaires favors
gratuïts als que governen.
No obstant això, en situacions vertaderament
excepcionals els polítics de veritat aparquen les diferències partidàries i es
posen a disposició de qui mana per no entorpir la solució de l’atzucac,
aportant des de l’oposició tantes idees constructives com se’ls hi acudeixen
per desencallar el carro del pedregar i escarrassant-se qui mana per demostrar
que sap manar aprofitant aquestes suggerències.
El problema del nostre Sanchez, però, és que no sap
manar perquè confon “legitimitat” amb “carta blanca” per decidir
arbitràriament. Vaja, que no sap repartir joc, qui sap si perquè en la seva
trasbalsada vida política ha viscut tantes experiències rocambolesques que no
es refia ni de la camisa que porta. El company Quico Sallès explicava aquest
matí a la Ser una anècdota que si no és certa està ben trobada, per entendre
aquesta obstinació del “gobierno” a marcar paquet i jerarquia,, la qual compro
per embolicar aquesta reflexió. En una reunió de treball, a l’estat major de
l’exercit israelià durant la guerra dels sis dies, hi assistien varis generals,
un comandant, tres capitans, dos sergents i un soldat especialista de transmissions
quan en un moment donat faltava cafè. Qui diríeu que es va aixecar de la taula
per servir-lo? Doncs el que tenia la cafetera més a prop! Justa la fusta!
Aquest és el detall de bon manaire que li manca a en Sanchez quan s’entesta en
que el “gobierno” és qui mana, en comptes de delegar sense cap recança ni
desgana que qui estigui més a prop de la gent de cada territori, serveixi el
simbòlic cafè de l’acudit.
D’altra banda, en Sanchez és un aquests polítics que
deu haver nascut amb una flor al cul perquè, contra tot pronòstic, se n'ha
sortit de totes les travetes i emboscades que li han parat els darrers anys la
família i els socis. Però que tingui sort no vol dir que tingui guanyades totes
les partides que juga i, per tant, no hauria d’abusar-ne creient-se
infal·lible. En resum, a la meva manera de veure, qui es vanta de saber manar
no pot pretendre fer anar tothom a de toc de pito i marcant el pas; però,
sobretot, ha de saber vendre molt bé les seves decisions, buscant la màxima
complicitat possible perquè qui ha d’obeir ho faci convençut. Per saber manar
s’ha de dominar molt bé l’art d’explicar-se sense embuts i no acaparar “la
cafetera” com si fos seva, sinó deixant que serveixi el cafè qui la tingui més
a prop.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada