Em fa l’efecte que trigarem
molt abans de repetir les abraçades i petons que repartíem a tort i a dret fa
uns mesos en qualsevol reunió social, inclús amb persones que veiem per primera
vegada. Tampoc sé si serem tan esplèndids com abans, encaixant amb el primer
que ens topàvem perquè estàvem convençuts que aquesta mostra d’empatia ens
ajudaria a tancar un negoci o, simplement, a encarrilar un contacte. Però, la
por a un contagi que no se sap ben bé com s’enganxa, em temo que frenarà
d’arrel tota aquesta mena d’expansions socials. S’hauran acabat, doncs, els
inefables “dinars de treball” que servien per tancar, prenent cafè i copa, els
serrells d’un bon contracte comercial o per amorosir diferències polítiques. Al
voltant d’una taula ben parada s’hi solien matar alguns malentesos i s’hi
bastien principis d'amistats productives. Però, ara hi fan el mànec, creieu-me,
perquè aquestes escenes tornin a repetir-se! Durant el confinament, el missatge
subliminal que ens han engargamellat a totes hores ha sigut no refiar-nos de
ningú, perquè tothom, fins i tot una criatura, podia ésser el portador
inconscient del microbi que mata, encara que fos emboscat en la gola d’una
persona asimptomàtica. I la gent ens ho hem cregut tot això, no perquè
n’estiguéssim del tot convençuts, sinó “per si de cas”, per precaució.
A la por racional l’hem anat substituint,
subconscientment, per un irracional pànic a tocar-nos i que ens toquin que, a
la meva manera de veure, costarà molt de treure’ns de sobre mentrestant no hi
hagi la certesa científica que s’ha trobat una teràpia o una vacuna
contrastades. Però com que això no passarà demà passat, els tics de malfiança
preventiva que hem anat adquirint durant la llarga confinació, acabaran
arrapant-se a la nostra pell com una crosta. Ara bé, si les relacions socials
cada dia esdevinguessin més platòniques i equidistants, com s’augmentarà
l’espècie? Entre perdre la por als tabús o inventar estranys enginys de
laboratori per evitar el contacte a l'hora de procrear, em decanto per
deixar-nos de punyetes i no encarregar les criatures a les cigonyes que venen
de París sinó fer-ho com sempre s’han fet aquestes coses perquè l'amor com al
camp no se li poden posar fronteres.
En canvi, una seqüela positiva de la pandèmia, trobo que pot consistir en com aquesta crisi sanitària pot afectar a la no continuïtat de la bestiesa futbolera en les mateixes escandaloses condicions de malbaratament i disbauxa que fins ara, transformant el que no hauria d’haver deixat de ser una practica esportiva en un mer espectacle que mou muntanyes de diner. Diner que, malgrat el que pugui semblar i llevat de en comptades excepcions, no va a parar sempre íntegrament a la butxaca dels jugadors sinó a les dels que mouen el circ mediàtic que s’ha muntat al voltant de la pilota. Aquells clubs romàntics d’aficionats que mantenien un equip de futbol per competir amb l’equip del poble del costat, ja han passat a la història i s’han convertit en autèntiques empreses mercantils. I les seleccions nacionals, en dipositàries de l'orgull i l'autoestima patriòtica. Els sous dels jugadors multipliquen per molts i molts dígits el salari mínim dels espectadors que omplen els estadis, i quan a les empreses els hi van maldades per haver allargat més el braç que la màniga, la part principal del deute consisteix en l'impagament d'impostos i quotes a la seguretat social, en perjudici de la Hisenda Pública, que a l'hora de pagar som tots.
Per impedir que aquells clubs històrics i quixotescs
de principis del segle passat acabessin endeutant-se fins a les celles deixant
la llufa a l’Estat, es va autoritzar la transformació dels clubs esportius en
societats anònimes mercantils, acabant tard o d'hora les accions en mans de
nous rics àrabs, russos i orientals, que vés a saber com havien engreixat les seves
respectives fortunes. En resum: que tot aquest tinglado que serveix per
embabaiar i distreure el personal d’altres preocupacions o inquietuds i per
enriquir uns quants intermediaris, se’n pot anar a can Pistraus si els partits
s’han de jugar a porta tancada. I si els jugadors han de mantenir entre ells,
tant en el camp com en l’entrenament, una certa distància física mentre el
microbi no hagi fet el gori-gori definitiu. Sort que, en aquest darrer cas, els
espectadors televisius hi sortiran guanyant perquè, en eliminar-se el joc brut
derivat dels con-tactes físics, les filigranes de joc no tallat per cap
esterrecada faran caure la baba als que s’ho mirin des del sofà de casa seva,
amb un bol de cacauets a la falda. Qui no es conforma és perquè no li dona la
gana.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada