La iniciativa de sortir
cada vespre al balcó a picar de mans, a part de fer palès als sanitaris en
particular l’agraïment per estar al peu del canó sense reserves, serveix també
per fer-nos amb veïns que en prou feines saludàvem quan ens trobàvem per l’escala
o que, inclús, no sabíem quina cara feien. De primer, la crida a tenir aquest
gest de solidaritat es va seguir tímidament, però ara ja es pot dir que
pràcticament és majoritari. I quan s’acosta l’hora, molts es frissen per sortir
al balcó o a la finestra i practicar amb els veïns, a la distància obligada,
aquell contacte social que el confinament ens ha usurpat per decret. Jo no sé
si aquesta cordialitat ocasional és consolidarà formalment el dia que ens
retornin la llibertat de moviments i perdem la por a l’aproximació física, a
les encaixades i a l’intercanvi de paraules amb qui ens trobem a l’escala, a la
botiga o al carrer sense mascareta de protecció; però, si bé és evident que la
fredor protocol·lària entre simples saludats, oimés entre veïns, es suavitzarà
respecte a abans de tot plegat, no tinc clar que el subconscient no freni les
expansions amistoses i que l’espontaneïtat en les relacions socials no se’n
ressenti de l’aprensió que ens han fet agafar durant tota aquesta llarga
quarantena tocar o que ens toquessin. Ni que arribi a vacunar-se tothom i es
decreti urbi et orbi el gori-gori del virus, em pregunto si serem capaços de
deixar de prendre precaucions i marcar les distancies socials durant una
temporada, per si de cas.
A la llarga, els mals moments i les manies sempre
s’obliden, perquè no estar amb l’ai al cos cada dos per tres és una condició
imprescindible per sobreviure adequadament; però, a curt termini, diguem durant
els dos propers anys, tinc els meus dubtes de si reprendrem la vida social on
la vàrem aparcar el mes de febrer, amb la mateixa naturalitat i desimboltura
que aleshores. No sé, per exemple, quant tardarà la gent a gosar tornar-se
embarcar en un creuer o, inclús, a omplir restaurants i xiringuitos a
cremadent, cada cap de setmana. Deixant de banda que anirem més justos
d’armilla, em temo que un percentatge considerable de persones s’ho pensarà
dues vegades abans d’encaixar amb el primer que passi o de reunir-se amb molta
gent en un espai tancat. La costum de mantenir per inèrcia l’equidistància de
seguretat o de rentar-se les mans, no remetrà tan fàcilment. Però no durarà
eternament la recança, de mica en mica tornarem a agafar confiança i fins i
tot, qui sap, ens tornarem a deixar anar alegres i confiats per la vida.
Però com que l’home és l´únic animal que ensopega dues
vegades amb la mateixa pedra, sigui per falta de voluntat, sigui per un
sentiment de fatalisme o per simple mandra, espero que en el futur si algú
s’atreveix a avisar del perill de caure en un altre daltabaix – sanitari,
climàtic, econòmic o social -, no se’l carreguin. Històricament, ni els
profetes ni els científics perepunyetes han estat gaire ben vistos perquè
sempre aigualien alguna festa fent d’esgarriacries: els profetes de l’antic
testament no solien morir al llit i alguns acabaven amb el coll tallat; i fa
quatre dies el metge xinés que va aixecar la llebre del perill del coronavirus
va ser públicament destituït pel seu govern i bescantat per xerrar massa, sent
la primera víctima mortal de la pandèmia. Ara el volen reivindicar i fer-lo
màrtir nacional: és el que deia la meva àvia pagesa: “quan era mort el
combregaren”.
Per tant, aprofitem aquests bons moments de cada
vespre per fer-nos amb els nostres veïns, mentre demanem perdó per haver deixat
la Sanitat del nostre país a la quinta pregunta, quan per salvar el cul als
bancs en bancarrota, als especuladors sense vergonya i als “mercats” a la
deriva, vàrem deixar en calçotets les persones. Tinguem-ho clar quan sortim a
picar de mans: ho fem tant com per expressar simbòlicament la nostra gratitud
als sanitaris com, també, per fer-nos perdonar que hàgim fet confiança
reiteradament amb els nostres vots a uns polítics que varen governar a tall
d’arrancar naps, mirant només per ells i per les oligarquies, mentre pretenen
mantenir la parròquia amb discursos populistes que al pas que van aviat no els
hi comprarà ningú.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada