1.2
En Sebastià va ésser un dels primers d’arribar a la casa
de la Vila, eixugant-se la suor del front amb un mocador de butxaca que portava
brodades a mà les inicials del seu nom i cognom - Sebastià Arderiu -, mentre
corregué el parell d’espesses cortines de la sala de plens, com si embarassant
l’entrada del ressol fos suficient per rebaixar la sensació d’estuba. En
Sebastià era el batlle i, naturalment, qui se la jugava més en aquell envit tan
singular amb el poble veí. D’aquí ve que tot i que li disgustava repartir joc
quan creia tenir una bona basa a la mà, va resignar-se a delegar el timó de “l’operació
fàbrica” en mans d’en Manel i d’en Pasqual, que entre tots dos en sabien un
cabàs, més que no pas ell, de portar assumptes delicats amb la finesa justa per
a no espatllar-los, ja que ell era de tarannà més aviat graponer i maldestre en
matèria de tripijocs i llagoteries. Però entre les quatre parets del seu
despatx oficial, prou que es va moure per pasterejar, abans de posar fil a l’agulla
i mans a l’obra, un compromís de conveniència amb els tres cappares de la
conxorxa: com a coordinadors podrien fer i desfer com volguessin en quant a
estratagemes i fulls de ruta, sempre que li respectessin en tant que batlle el
protagonisme absolut en quan fos hora de penjar-se medalles i de recollir
esplets. En Manel i en Pasqual, per a no buscar raons, no s’hi van pas posar de
cul a engatjar la seva paraula de respectar la vanitat d’en Sebastià quan
toqués de fer-ho, tal vegada especulant que ja trobarien, rai, la manera
d’esquitllar-se’n d’aquell compromís fet entrar per la cabota, en cas que
reeixís l’aventura en que s’havien embarcat, refiant-se que al capdavall, com
solia passar per desgràcia massa sovint, qui marqués el compàs dels esdeveniments
- el “timing”, com en deia en Pasqual per fanfarronejar d’anglès, encara que
només xampurrejava paraules soltes, des que el seu fill era executiu a una
multinacional americana -, remenaria les cireres i tindria la paella pel mànec.
A la sala de
plens, mentrestant, les forces vives del poble - els membres del cartipàs municipal,
el metge, el mestre, el rector i la dotzena escassa dels principals
contribuents -, prengueren seient a mesura que anaven entrant a la sala,
fent-ho més o menys en rotllana i respectant, si fa o no fa, el mateix ordre en
que s’havien assegut des de la primera reunió. Malgrat que la presidència
formal li pertocava a en Sebastià, era evident que tothom estava al tanto d’en
Manel que, precisament, va ser qui va prendre la paraula de seguida que el
batlle li ho va indicar, amb un lleuger moviment de barbeta:
- Segons que
m’acaben d’avisar de ca la Berta, a migdia des del mostrador estant del cafè
dels quatre cantons, han vist tirar cap amunt, en direcció a Vilaxica, la
carraca d’en Perís traginant un bon carregament de caixes de pirotècnia, segons
que se li ha escapat de dir al bastaix mentre es prenia un xato a la barra del
bar, esperant que el prostàtic del seu amo tornés de canviar l’aigua de les
olives.
- Això només
s’entendria si els dròpols de l’altre costat en preparessin alguna de sonada,
ja que no crec que els hagi donat per fer estocs de petards de cara a la
revetlla de sant Joan de l’any vinent, per si de cas s’apugen els preus, no et
refot! M’hi jugaria el coll que se n’està covant una de grossa, a la nostra
salut – va ficar-hi cullerada el gendre de la Berta, fent valer el protagonisme
puntual al qual considerava tenir-hi dret pels serveis d’espieta prestats per
sa sogre, sempre a l’aguait de les anades i vingudes a la cruïlla de l’única
carretera que enllaçava els dos pobles principals de la comarca, des d’un
observatori tan estratègic com descansat, darrera el taulell de la taverna.
En Felip, l’amo de l’adrogueria i propietari per part de
la dona d’un disbarat de quarteres de terra escampades entre els dos termes
municipals, va aprofitar l’ocasió per a no perdre la mala costum d’amorrar el
batlle, sempre que en tenia l’oportunitat de retreure-li algun esguerro, ja que
li portava botada des de feia temps a compte de suposades, misterioses i de ben
segur prescrites greuges, les quals pel que em sembla venien de lluny, qui sap
si d’ençà de l’època que tots dos anaven a estudi amb pantalons curs:
- És que tu,
Sebastià, perdona que t’ho digui, no has sabut mai manegar-t’ho per escombrar
cap a casa sense mirar prim ni tenir tantes contemplacions, tal com ja t’he
retret més d’una vegada. En aquest món qui no arrisca no pisca, i si no t’ho
creus li preguntes al teu pare. En canvi, de jugar fort i si convé brut, s’ha
de reconèixer que el taral·lirot del teu col·lega de l’altra costat hi té la mà
trencada i se n’ha fotut un tip de pagar fartaneres i xefles. I vés a saber
quantes bruixes no s’han fet córrer des del seu despatx per tenir contents el
coi de ianquis, mentre que de tu encara és l’hora que sapiguem a quina merda de
sant o de dimoni has encomanat el nostre negoci.
En Felip continuà l’esbroncada, sense fer-ne cas ni de la
cara d’emprenyat d’en Manel, ni de les vehements ganyotes de protesta del
batlle: – No s’explica de cap de les
maneres que després d’assegurar-nos, una i mil vegades que ho tenies tot
apamat, amanit i ben relligat, ara resulti que aquells cabrits estiguin a punt
de tirar tronadors pels descosits, sense que sigui festa major ni tregui cap a
res, com si diguéssim, fer tant de temperi. Doncs o bé us poseu les piles tots
plegats d’una punyetera vegada o d’aquest galdós negoci, del qual segons les
vostres fantasies n’havíem de treure virolla llarga, no en recollirem ni les
esclofolles.
- Jo no m’esveraria
tant de pressa, perquè rumio que encara que tinguessis part de raó en els
castells que us esteu muntant, només a partir de en prou feines una clarícia,
no ho oblidis, en realitat poden deure’s a una fanfarronada d’aquelles
especialitat d’en Quico, per fer-nos sortir de polleguera i fotre’s després un
tip de riure com altres vegades que ens ha pres el pèl – va defensar-se en
Sebastià, panxa enlaire per treure ferro a una polèmica que pressentia empallegosa,
conscient que si no la tallava en sec algú acabaria preguntant si des de
l’ajuntament s’havia plantejat la partida com calia.
- No et pensis pas!
– va fer en Manel, com reflexionant en veu alta, abans de decidir a favor de
qui li convenia més decantar-se, com si no ho tingués prou clar -, quan el malparit d’en Quico afluixa la
mosca i es fa portar una carretada de coets a la porta de casa, n’ha d’estar
molt segur de tenir tots els trumfos a les mans. Quin un aquell, per cremar
pólvora en va!
- Per cert, Manel – va tallar-lo l’Eloi -, on dimonis para el teu soci?
- En Pasqual està
al caure, no patiu! – assegurà, i fent
veure que s’aixecava de la cadira per estirar les cames, es va palplantar al
bell mig de la sala assajant el presumpte poder hipnotitzador de la seva
mirada, en el qual creia des del dia que algú, de ben segur per fer-lo
gabiejar, va sortir-li amb el ciri trencat que els seus ulls tenien el color
d’esquena de llangardaix, propi dels seductors professionals d’embadocar.
Sigui com sigui, va concentrar la vista descaradament en aquells
que li devien algun favor, reclamant la seva complicitat i empatia en l’estira
i arronsa mantingut amb el senyor Felip: - Des
de bon començament vau estar d’acord amb mi, que la millor tàctica en aquest
afer era no perdre la iniciativa i anar sempre un pas per endavant dels
altres... Doncs bé, ara crec que ha arribat el moment de posar tota la carn a
la graella si no volem que el tren passi de llarg del nostre poble... Tant
aviat arribi, en Pasqual us explicarà amb pèls i senyals el pla que se’ns ha
acudit per apuntar-nos una bona basa en aquest carai de juguesca, en la qual
està vist que per guanyar s’han de deixar els escrúpols i endreçar-los a
l’armari.
A continuació, dirigint-se a l’agutzil, va canviar
radicalment de tema: - Mentrestant, Pep,
abans no ens asfixiem, per què no obres d’una vegada els maleïts finestrons?
En Pep, que com us
he dit abans feia d’agutzil, de nunci, de campaner i d’escarràs de
l’ajuntament, tot d’una peça i a plena dedicació, en sentir-se al·ludit va
escodrinyar el posat del batlle, per confirmar o no la seva aprovació a que fes
allò que se li demanava, com feia sempre abans de moure un dit. Però com que en
Sebastià semblava massa encaboriat per adonar-se’n del crit d’auxili del seu
subordinat davant la queixa d’en Manel, va començar a obrir els finestrons de
mala ganya, tot remugant: - No sé quin
aire vols que entri, si a fora no es remena ni una fulla!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada