LA DARRERA NIT DE FARRA

LA DARRERA NIT DE FARRA

            A l’àtic dúplex del número 12 del carrer Angel Guimerà, en ple centre de Mataró, a les deu del matí en Maurici es va incorporar amb precaució per assegurar-se que la seva  parella de farra estava tan profundament adormida com semblava i no que, simplement, fingia estar-ne. Unes hores abans s’havia desvetllat a causa dels ruflets que feia la dona que dormia a l’altra banda del llit, els quals no sabia ben bé si atribuir-los a un esbufec, un rauc o a la ranera després d’un malson entravessat. En canvi, ara amb prou feines li notava la plàcida, assossegada i quasi candorosa respiració. Era la primera vegada que s’ajocava amb aquella italiana que desitjava des de feia temps, justament perquè tenia fama d’esquerpa i difícil de deixar-se muntar; per tant, desconeixia ni com dormia ni de quin humor es llevava.

            No era pas una qüestió baladí aquesta, ja que en més d’una ocasió se n’havia endut desagradables sorpreses quan alguna de les seves convidades s’havia posat en evidència la seva vulgaritat amb ressaques matinals per sucar-hi pa. Però, en honor a la veritat, he d’admetre que pràcticament la majoria del repertori d’acompanyants puntuals – qualificar-les d’amants fora exagerat -, es comportaven amb el mirament i subtilesa que hom pot esperar d’una companyia ben ensenyada, que per molt de lloguer que fos tingués la classe suficient per saber quan tocava fer el paper de dolça, submisa o encantadora, segons s’escaigués, i tocar el dos en arribar l’hora dels adeus i de la liquidació de serveis, ja que d’això es tractava precisament quan s’avenien a ficar-se al seu llit.

            En qualsevol cas, en el precís moment de llevar-se, fos l’hora que fos, les moixaines, magarrufes o llagoteries estaven prohibides per inoportunes, fora de lloc i de context. Des de la seva perspectiva de cregut mascle alfa ric, que es vantava de poder-se permetre tots els capricis i extravagàncies, cada cosa tenia el seu moment i follar, per descomptat, també. En Maurici acostumava a ser molt creatiu, espontani, enjogassat i obert a tota mena de noves experiències sexuals excitants quan s’enllitava amb la parella de torn; però, al dematí no estava per conyes marineres, coherent i fidel a la seva peculiar i quasi obsessiva noció de l’endreça i la formalitat. Si bé totes les seves relacions sentimentals, per qualificar-les d’alguna manera decorosa, estaven predestinades a la més radical interinitat, gairebé amb hora i data de caducitat convingudes en fer el tracte, aquesta temporalitat tan tocada i posada, podia allargar-se o escurçar-se en funció dels seus antulls, que per això pagava. Recordo el cas d’una  una enganyosa mosqueta morta, que anava de casada insatisfeta buscant consol lluny del seu marit i que va resultar una femella insaciable, tan enganxosa i paparra que en Maurici la va empentar fora de casa seva de matinada, potser sí en un rampell de criatura, que volia dormir en pau.

            Ni més ni menys! Va passar tal com us ho acabo d’explicar, i és que en qüestió d’aparellaments puntuals en Maurici ni exigia ni prometia res, més aviat al contrari;  aplicava amb la més impúdica, burda i pretensiosa grosseria una categòrica regla de joc que, a més a més, tenia la pretensió d’haver-la patentat ell: aquí t’agafo, aquí et follo. Aquest capteniment superficial, capriciós i egoista no era exclusiu de les expansions sexuals sinó que constituïa el comú denominador, canviant els termes que aplicava a totes les relacions que mantenia, tant en les estrictament socials com en les de negocis. Tenia reputació de moure’s sigil·losament d’improvís i d’actuar per impulsos, però malgrat volia donar la impressió de deixar-se portar pels sentiments més que no pas pels interessos, en el moment de tancar qualsevol tracte aquella aparença pacífica i empàtica es veia clar que només es tractava de pur teatre i que sempre tenia calculats, fins a l’últim cremallò els gestos i les paraules, inclosos els cops de geni més viscerals, que malgrat semblessin espontanis en realitat formaven part d’una patètica i fastigosa escenificació premeditada. Tanmateix, no era partidari de compartir confidències de cap mena amb ningú, i pel que fa als seus col·laboradors, practicava impertèrrit i convençut un principi que resumia la seva personalitat orgullosa i possessiva millor que qualsevol altra descripció que us pogués fer: qui paga, mana.

            Per tant, totes les factures les saldava sempre al comptat i sense regatejar-ne ni un cèntim. Sobretot preferia deixar resolt el pagament dels serveis sexuals, tant si n’havia quedat satisfet de la feina com si l’havia disgustat. En cas de sentir-se defraudat o enganyat, esborrant qui fos de l’agenda de contactes s’havia acabat el bròquil. Com ja us he advertit, era poc donat a fer confidències i, per tant, resultava difícil, per no dir impossible, que fos indiscret parlant més del compte; perquè coneixia perfectament el seus punts flacs, un dels quals era que en moments d’eufòria no sabia controlar-se la llengua. Tanmateix, no eren sants de la seva devoció els portafarcells, els alcavots ni els que, en general, es fiquen on no els demanen; però, estava al cap del carrer de tot el que calia saber sobre les persones amb qui feia tractes, tant si eren dones d’usar de nit i tirar a l’hora d’esmorzar, com clients en capella de tancar-hi un bon negoci, o amb qualsevol altra persona amb qui es relacionés, més enllà del simple saludo de cortesia. Ja podeu comptar, doncs, que tenir a l’abast tanta informació no li sortia pas gratis, sinó que li tocava gratar-se la butxaca per satisfer les tarifes dels perdiguers professionals que contractava perquè li tafanegessin totes aquelles dades que li servissin per esprémer, neutralitzar o esparracar amb avantatge aquells que se li havien acostat, sigui per proposar-li un negoci o per oferir-se “pel què fos”.

            Congruent amb la tàctica emprada per despullar la intimitat dels altres sense tenir manies però volent sac i peres pel que es referia a la seva intimitat, procurava encofurnar el seu depredador tarannà tant com podia dessota tantes capes d’ambigüitat i de contrasentits com podia, que havia aconseguit aixecar la boira d’una opacitat quasi perfecte entorn de llurs martingales, marranades, samaniats i conxorxes, de manera que mantenia intacta la teranyina de fascinació de la qual es valia per enxampar incauts, que es deixessin atrapar. Llamp me mau! S’endevinava d’una hora lluny que en Maurici, com diríem col·loquialment, era un home que tocava moltes tecles i registres; d’aquells que en trobes per tot arreu, inclús en els escenaris més inesperats o inversemblants, això sí sempre en companyia tant de pinxos i perdonavides com de peixos grossos ben relacionats amb la gent guapa que se sol moure com peix a l’aigua en els cercles de l’establishment. No obstant l’aparent cordialitat de les trobades amb una mena de gent de naturalesa xafardera i inquisidora, cap de les seves amistats o coneixences, podia presumir de saber de quin peu coixejava un personatge tan característic per relliscós, sofisticat i maquiavèl·lic.

            Quan es va convèncer que la Leticia Pasani - la dona a qui tant havia anat al darrera des de feia setmanes, i que finalment s’havia follat a cremadent la passada  nit - dormia com un tronc, en Maurici es va llevar d’esquitllentes procurant que amb la seva bellugadissa no es desvetllés, i sense encendre el llum ni descórrer les cortines es va esmunyir al quarto de bany, tancant-se immediatament per dintre. Vet-aquí una altra de les seves manies: no tolerava que cap dels seus rotllets el veiessin lleganyós, pansit, desenllustrat o malgirbat, abans d’acabar la meticulosa litúrgia en que consistia la seva higiene personal.

            Fina Mas, una de les escadusseres amistançades més o menys habituals i dessota quines maternals faldilles s’emparava cada cop que se li desinflava la moral, era l’única que havia gosat, inclús ridiculitzant-lo perquè la crítica li fes més efecte, retreure-li la mala costum de tancar-se al quarto de bany, no parant de tocar-li el voraviu amb el mateix broc: - algun dia relliscaràs a la banyera o t’agafarà un cobriment de cor, i no arribarem a temps de treure’t, perquè quan hàgim tirat la porta a baix ja serà massa tard.

            En tornar al dormitori com si sortís de la capsa, continuava decidit la seva rutina matinera: descorria els cortinatges permetent que la llum de l’exterior envaís tota l’habitació, i sense massa contemplacions sacsejava la galvana de la bagassa amb qui havia passat la nit, amb un bon dia gens romàntic: - t’espero a la cuina d’aquí a mitja hora, si és que vols prendre’t un cafè calent, abans d’escampar la boira.

            I és que a partir del moment que posava aigua a escalfar per fer el cafè seguint el mètode tradicional, fos l’hora que fos, començava oficialment la seva jornada diguem-ne laboral. De fet, no tenia horari de treball, car era un dels pocs afortunats mortals que podien llevar-se quan literalment estiguessin tips de clapar. Durant els darrers anys no havia tret la pols al despertador ni una sola vegada, i aquesta costum de desemperesir-se al seu aire, sense sobresalts de cap mena, ni per caure en la temptació de reenganxar-se a fer una última rebolcada, atribuïa en Maurici la seva envejable forma física i mental: - no hi ha res millor per a la salut que dormir com una rabassa, fins que el cos digui prou -, se’n vantava sovint del seu privilegi, sobretot quan l’envoltaven bajocs d’aquells que li encantava deixar embabaiats amb les seves frívoles subtileses filosòfiques, subratllant amb una certa dosis de perversitat afegida i de mala baba, la considerable diferència entre els espavilats com ell, que podien fer totes les becaines que els hi vingués de gust perquè deia que se les havia guanyat a pols, i els pelacanyes que no tenien més remei que arrossegar-se bavejant davant d’un amo, traient el fetge per la boca per arribar a fi de mes amb la porqueria que cobraven.

            Als seus pocs més de cinquanta anys – els llepaculs i les putes amb qui tractava, el llagotejaven assegurant-li que no els representava ni de conya -, s’havia muntat la vida de manera que mai tingués necessitat de dependre de ningú per res, en el sentit més absolut i literal de l’expressió. No obstant això, els que el tractaven més sovint no s’explicaven d’on sortien les misses per permetre’s el tren de vida que portava, ja que ell es feia el tipa cínicament per fer dentetes als envejosos que especulaven amb les més peregrines teories sobre el seu modus vivendi, però mai ningú pogué satisfer la curiositat sobre l’origen dels seus indiscutiblement lucratius ingressos, provinguessin de rendes o de momes.

            Això sí, amb totes les especulacions que es bastien a la seva esquena es podien omplir cabassos de quimeres que no portaven enlloc; perquè, finalment, per eliminació o per esgotament dels càlculs de probabilitats, s’arribava a l’única conclusió versemblant, un cop descartats els infinits equivocs que traspuava per tots els porus del seu cos aquell pintoresc personatge: que vivia de renda. Una teoria que ell mateix es cuidava d’aigualir sempre que podia, si res més no per fer la punyeta als intrigants que pretenien passar-se de llestos, penjant-li capells que no li corresponien: - no sóc un burgés arrepapat i dròpol, sinó tot el contrari: estic més que ocupat en diversos i complicats negocis que no us explicaré perquè no els podríeu entendre -, assegurava.

            Prendre’s una o dues tasses de cafè abans de sortir de casa, formava part d’un ritual, com la majoria dels seus gestos, moviments o paraules, que es succeïen ordenadament des que sortia del quarto de bany transformat en un gomós presumit però elegant, i gens amanerat, malgrat li agradava que les seves amistats pensessin el contrari, sobretot  les més noves o inexpertes, que era practicant empedreït de la improvisació i l’espontaneïtat més desenfrenades; però, tal com us vaig explicant, el cantó de la seva vida que exhibia en públic no era res més que un repertori de posats rutinaris i de segona mà, perfectament calculats i assajats perquè fessin l’efecte que pretenia a còpia de sobreactuar contínuament, valent-se d’actituds i expressions interioritzades i segurament emprovades fins al mínim detall, davant d’un mirall.

            És possible que tal com ho explico en tragueu la conclusió que us parlo d’una mena d’hermafrodita emborratxat amb les seves ocurrències i molt satisfet de la barra com administrava les representacions; doncs, mireu que us dic: potser no aneu tan lluny d’osques! La veritat és que en Maurici estava tan encaterinat d’ell mateix, que en tenia prou amb els compliments que es dedicava en privat quan s’emmirallava, per mantenir alta la moral; i si de passada i pel mateix preu fascinava uns quants toca-sons, tral-là tral-lera! A pesar de tot, desensopir l’admiració dels altres envers ell, no li feia tanta il·lusió com sentir-se tan envejat que fins i tot més de quatre li tinguessin malícia; no insinuo pas, Déu me’n guardi, que tant se li’n fotés de la popularitat, sinó que en podia passar perfectament, mentre ell estigués content d’haver-se conegut.

            - Aconsegueixo coses que pot semblar que no tenen importància, però et ben juro que sovint resolc problemes molt grossos que es donaven per impossibles – es va sincerar amb la Clara Mas, un dia que devia estar tou, intentant explicar-li com feia els diners. Estic segur que després d’aquella esplaiada a mitges, ja lamentava la feblesa de no haver-se mossegat la llengua a temps; però després de tot, envistes que ja no tenia remei li va treure importància a la patinada, si és que va ésser una ensopegada perquè tractant-se d’ell mai es podia estar segur de res. En el fons, es refiava tant de la seva vista a l’hora de decidir amb qui es podia desfogar o no amb tota confiança, que la totxa de la Clara li semblava que n’estava tan penjada d’ell, que ni se li acudiria d’aprofitar-se del que pogués escoltar en un moment donat; i no pas per una qüestió de lleialtat, sentiment en el qual no creia, ni encara menys per gratitud, sinó perquè a la seva amiga més íntima, qui sap si precisament per això, la tenia catalogada en el grup de les pàmfiles, totalment oposades al perfil de les dones gates maules perquè, en la seva opinió, eren incapaces de treure’n profit del que veien o escoltaven, per la senzilla raó que vivien en un núvol.

            Tanmateix, la relació que mantenien ell i la Clara mereix fer un esforç complementari de matisació, per filar prim: de totes les dones amb qui s’entretenia, per dir-ho amb delicadesa i sense ambigüitats, la Clara era la més granadeta de totes, ja que havia traspassat de llarg la quarantena malgrat es conservés tan bé per l’edat que, des del punt vista d’en Maurici, sempre venia de gust de fer-hi una rebolcadeta; d’aquí ve que amb ella s’hi sentis més desinhibit i relaxat que amb cap altra, gràcies a la complicitat entre persones que no eren de la primera volada, de manera que en moments de fluixesa sobrevinguda o quan estava disgustat per algun contratemps o desengany solia buscar refugi en els seus maternals braços, estampint-li la galta entre els seus pits.

Sobretot el deixava fascinat que mai el contradigués i que el seu capteniment natural, entremig de la indiferència i la submissió, la convertís a la vegada en l’amant extraordinària i la confessora perfecte; en definitiva, era la companyia ideal per a un tipus tan malfiat i enrevessat que era capaç, per exemple, d’arribar a l’extrem d’emmascarar sense escrúpols el seu perfil a la xarxa amb pistes falses i entremaliades, amb el propòsit pervers d’embullar la seva identitat per protegir-la de qui estigués massa interessat en ficar-hi el nas.

És possible que penseu que a còpia de lligar caps i enfilant paraules soltes, per poc vius que fossin els més propers a en Maurici podien ensumar-se de què anaven els seus negocis; però, desenganyeu-vos-en, la ingènua Clara Mas no li trobaria cap sentit a aquestes petites indiscrecions, perquè segurament de tots el que l’envoltaven ella era l’única que no en volia saber res, qui sap si perquè tenia por que allò que hi trobés no li agradaria. I això que la confessió que us acabo d’explicar que li va fer de les seves activitats professionals el dia que es va deixar anar una mica, potser havia tingut un d’aquells dies de goig sense alegria, no podia fregar més, no podia fregar la realitat millor que quan li va resumir dient que es dedicava a desenredar nusos, quan més embolicats estiguessin millor, amb tanta paciència, tossuderia, astúcia i convicció que mai es tingués de recórrer a les tisores o al ganivet per tallar-los; i, evidentment, fossin quins fossin els mètodes que emprava per liquidar els encàrrecs sembla que l’encertava més que no pas l’esguerrava, ja que els seus clients sempre pagaven encantats de la vida.

Ara bé, en ben pocs casos per no dir en cap, s’embrutava les mans personalment amb l’execució de la feina; per tant els èxits s’haurien d’atribuir, més que a ell, a la colla de pobres infeliços amb aigua fins el coll que es prestaven a fer o a pagar el que els hi demanés a canvi de resoldre els seus maldecaps. Tanmateix, tampoc es podia dir que s’hi entrebanqués per casualitat amb gent tan desesperada com per estar disposada a vendre’s o prostituir-se com a testaferros per estalviar-li a ell la feina bruta, sinó que tenia muntada una xarxa d’alcavots que es cuidaven de fer córrer la veu en els ambients on s’hi bellugava gent que les passaven magres, per exemple a prop d’on comerciaven crèdits els usurers o d’on s’empenyoraven articles de valor; si es buscava bé en ambdós ambients, sempre es trobaven interessats, sense preguntar massa, a jugar-se-la per una bona recompensa.

A còpia d’anys d’experiència en aquest tèrbol negoci, doncs, en  Maurici havia aprés que el grau de necessitat d’un candidat a sicari-executor d’encàrrecs dels quals en podia sortir escaldat, o inclús per fer de simple constrenyedor, era sempre el que acabava determinant l’elecció, tenint en compte tots els matisos psicològics dels aspirants a col·laboradors puntuals. En conseqüència, la relació entre ell i aquests ajudants esporàdics es regia per una norma contractual inalterable en el plantejament d’aquell peculiar negoci: una vegada feta i cobrada la feina, bon vent i barca nova. Expressament existia tan poca comunicació directa entre totes dues parts contractants, perquè en cas de sortir el tret per la culata - una probabilitat remota ja que es podien comptar amb els dits d’una mà els fracassos, entre centenars d’encàrrecs consumats a plena satisfacció de la clientela -, mai es pogués relacionar en Maurici amb cap pelacanyes enxampat amb les mans a la massa. Aquesta garantia l’aconseguia valent-se, naturalment, d’homes de palla, ignorants que ho eren per servir de cuirassa dels tripijocs del seu amo, per si de cas un dia pintaven bastos.

Com és lògic, de quantes més cauteles prengués per tal de no deixar pistes o per esborrar-les si quelcom sortia malament, en depenia que la minuta final per l’encàrrec estigués més o menys inflada; però aquells que sol·licitaven que els donés un cop de mà per deslliurar-se dels embolics en que estaven atrapats, ja estaven al cap del carrer que a la consultoria d’en Maurici no treballaven per amor a l’art barat i que, sobretot determinats encàrrecs especials, podien costar un ronyó. Malgrat això, ni les severes regles de joc ni les tarifes espantaven la demanda, ans al contrari; qui sap si per una raó tan elemental com que la majoria dels que s’agafaven al ferro roent d’uns serveis particulars, era perquè estaven tan desesperats que no els venia d’aquí pagar el gust i les ganes per desempallegar-se d’allò o d’aquell que els hi amargava l’existència.

Resumint, per si no ha quedat prou clar, el negoci d’en Maurici consistia en aprofitar-se sense escrúpols tant de la gent presa de pànic i disposada al tot per tot per treure’s la corda del coll que els escanyava, com d’aquella altra que, estabornida emocionalment perquè estaven a la quinta pregunta, s’avenien a comprometre’s, sense cap escrúpol de consciència a fer allò que els hi manessin, inclosa la feina bruta, per també endogalar-se.

Qui sap si l’explicació més plausible de tot plegat, per entendre l’èxit d’aquella estrafolària truca entre desesperats de diversa consideració i procedència social es degués al fet que amb els rics que  es posaven incondicionalment a les seves mans en un moment donat, com amb els poca-roba que se li oferien per fer allò que calgués, hi havia connectat mitjançant el sistema més antic i efectiu del món: el boca-orella que garantia tant mètodes expeditius a l’hora de pelar els delicats assumptes que treien la son als seus clients, com la reputació recompensar generosament els col·laboradors si complien l’encàrrec al peu de la lletra i després sabien tenir la boca tancada. No obstant això, el vertader secret d’una consultoria tan original, tal com ho veia en Maurici, consistia ni més ni menys que en estar ben informat sobre de quin peu coixejaven les persones que trucaven a la seva porta, bé fos per contractar els seus serveis com  per oferir-se a fer el que se’ls hi manés, ja que per raons obvies considerava imprescindible i fonamental estar sempre al cas de tots els punts dèbils, flaqueses i vicis, quan més inconfessables millor, d’uns i altres.

La bombeta d’aquesta manera de guanyar-se la vida sense donar cop, se li va encendre en la darrera època d’institut, però va desenvolupar-la i afinar com a sistema lucratiu durant el llarg període universitari traficant no només amb apunts que li compraven a cremadent els que feien campana tot sovint de classe, sinó apostant molt més fort l’oferta quan va trobar el desllorigador per aconseguir i posar a la venda còpies fidedignes dels temaris dels exàmens. Tanmateix, aquella experiència universitària va servir-li de banc de proves per definir la seva recepta per viure sense fotre cop a l’esquena dels altres, la qual es basava en un principi filosòfic que li semblava irrefutable després d’una observació impertinent però atenta de la condició humana: qui s’ha ficat de peus a la galleda fins a mitja cama i algú se n’aprofita per tenir-lo agafat per les pilotes, si s’ho pot permetre no regatejarà quant li costarà que li treguin les castanyes del foc, esbandint-li el mort i a qui el vetlli de sobre. Per la mateixa regla de tres, tenia més que comprovat que la majoria de persones, quan l’aigua els arriba al coll són capaces de treure forces de flaquesa d’on calgui i d’ofegar tots els escrúpols per sortir-se’n dels atzucacs, si és necessari venent-se l’ànima al diable, sempre que mai se sàpiga el que han fet.

Quan després d’un quart d’hora llarg la Pausini va aparèixer per la cuina, no feia cara, precisament, d’estar encantada amb el modals emprats pel seu amfitrió, en desempallegar-se d’ella tan fredament com si es tractés d’un condó usat. No obstant el cabreig, per molt que li sabés greu i la molestés el tracte rebut, no s’hi valia fer-se l’ofesa ja que li havien arribat prou referències per saber perfectament del peu que calçava l’home amb qui havia fet tractes i, per tant, que era millor mossegar-se la llengua i empassar-se els greuges, fins i tot les grolleries més vulgars i humiliants, amb resignada submissió si no volia caure-li en desgràcia, aventurant-se a perdre  l’oportunitat de tornar a ser convidada per aquell pocavergonya a repetir el numeret d’una vetllada més sàdica que romàntica, malgrat estigués més ben pagada que qualsevol de les altres feines que podia trobar.

En Maurici li havia deixat una tassa de cafè acabat de fer damunt la taula, al costat d’un plat amb galetes i un sobre blau que va suposar contenia la paga estipulada pel servei, però a ell no se li veia el pèl. No sabia què fer, si empassar-se el cafè, comptar per sobre els diners i tocar el dos, o esperar si donava senyals de vida. Ja estava decidida a quedar-se per no quedar malament, quan es va adonar que a l’altra banda de la taula hi jeia un cos amb les cames arronsades per passar desapercebut a simple vista. Pensant que es tractava d’això, d’una nova beneiteria de les seves, s’hi va atansar resolta a cantar-li’n quatre de fresques, ara que ja havia cobrat. Però en ajupir-se per sacsejar-lo, va descobrir-li al clatell una taca de sang que ja s’havia escampat per terra. Es va fer enrere sense saber com reaccionar però, instintivament, abans va mirar cap a la porta, responent a la intenció reflexa de fugir.

Ni se li va acudir de buscar ajuda i encara que li va passar pel cap trucar a la policia, de seguida se’n va desenganyar de fer-ho perquè no tenia clar com explicar la seva presencia a la casa i, d’altra banda, ignorava si la ferida del cap en Maurici se l’havia fet tot sol en caure malament o algú n’era el culpable d’aquell mal tanto. A continuació, va sentir pànic: i si encara rondava per la casa l’intrús? I si en Maurici no estava esterrecat, sinó mort? No li va quedar temps de seguir fent-se preguntes: al llindar de la porta de la cuina, una senyora de mitjana edat, que no coneixia de res, se li estava dirigint, com si fos la mestressa: què hi fas aquí?

La Laura només va tenir esma d’assenyalar amb la mà el cos estès, que des de la porta estant no es podia veure. En adonar-se’n, la desconeguda va precipitar-s’hi a sobre fent un esgarrif i després de bellugar-lo, li va posar el dit al pols per assegurar-se que l’home era mort, se li va encarar trasmudada: què li has fet?

Aleshores a la Pausini se li va arronsar el melic; ella no havia fet res, però segur que se la carregaria perquè era la segona vegada que es veia emmerdada en una situació semblant i se’n recordava perfectament que va suar sang abans la policia no la va deixar tranquil·la. I ara es podia repetir la història: mentre no enxampessin qui l’havia esterrecat ella estaria la primera de la llista de sospitosos. Prou que ho sabia com ho manegava la policia!

        -Que no us heu acabat d’entendre i enmig de la barallà se te n’ha anat la mà? – l’acusà de desconeguda, tancant la porta de la cuina – No et moguis d’on ets fins que arribi la policia!

         Seguidament, va establir contacte des del seu mòbil amb el 112 i la Pausini va quedar-se parada escoltant el que els hi deia: - Em dic Clara Mas i vull denunciar que acabo de descobrir un crim a l’àtic del número 12 del carrer Angel Guimerà. Es tracta d’un amic meu, en Maurici Pla. Té el cap obert enmig de molta sang. L’he trobat amb una puteta amb qui deu haver passat la nit i que estava a punt de fugir. L’he retinguda fins que arribeu. No tardeu.

         La Pausini es va arronsar fins quedar-se asseguda a terra, incapaç d’entendre que coi li estava passant.

FI