LA DARRERA NIT DE FARRA
A l’àtic dúplex del número 12 del
carrer Angel Guimerà, en ple centre de Mataró, a les deu del matí en Maurici es
va incorporar amb precaució per assegurar-se que la seva parella de farra estava tan profundament
adormida com semblava i no que, simplement, fingia estar-ne. Unes hores abans
s’havia desvetllat a causa dels ruflets que feia la dona que dormia a l’altra
banda del llit, els quals no sabia ben bé si atribuir-los a un esbufec, un rauc
o a la ranera després d’un malson entravessat. En canvi, ara amb prou feines li
notava la plàcida, assossegada i quasi candorosa respiració. Era la primera
vegada que s’ajocava amb aquella italiana que desitjava des de feia temps,
justament perquè tenia fama d’esquerpa i difícil de deixar-se muntar; per tant,
desconeixia ni com dormia ni de quin humor es llevava.
No era pas una qüestió baladí
aquesta, ja que en més d’una ocasió se n’havia endut desagradables sorpreses
quan alguna de les seves convidades s’havia posat en evidència la seva
vulgaritat amb ressaques matinals per sucar-hi pa. Però, en honor a la veritat,
he d’admetre que pràcticament la majoria del repertori d’acompanyants puntuals
– qualificar-les d’amants fora exagerat -, es comportaven amb el mirament i
subtilesa que hom pot esperar d’una companyia ben ensenyada, que per molt de
lloguer que fos tingués la classe suficient per saber quan tocava fer el paper
de dolça, submisa o encantadora, segons s’escaigués, i tocar el dos en arribar
l’hora dels adeus i de la liquidació de serveis, ja que d’això es tractava
precisament quan s’avenien a ficar-se al seu llit.
En qualsevol cas, en el precís
moment de llevar-se, fos l’hora que fos, les moixaines, magarrufes o
llagoteries estaven prohibides per inoportunes, fora de lloc i de context. Des
de la seva perspectiva de cregut mascle alfa ric, que es vantava de poder-se
permetre tots els capricis i extravagàncies, cada cosa tenia el seu moment i
follar, per descomptat, també. En Maurici acostumava a ser molt creatiu,
espontani, enjogassat i obert a tota mena de noves experiències sexuals
excitants quan s’enllitava amb la parella de torn; però, al dematí no estava
per conyes marineres, coherent i fidel a la seva peculiar i quasi obsessiva
noció de l’endreça i la formalitat. Si bé totes les seves relacions
sentimentals, per qualificar-les d’alguna manera decorosa, estaven
predestinades a la més radical interinitat, gairebé amb hora i data de
caducitat convingudes en fer el tracte, aquesta temporalitat tan tocada i
posada, podia allargar-se o escurçar-se en funció dels seus antulls, que per
això pagava. Recordo el cas d’una una
enganyosa mosqueta morta, que anava de casada insatisfeta buscant consol lluny
del seu marit i que va resultar una femella insaciable, tan enganxosa i paparra
que en Maurici la va empentar fora de casa seva de matinada, potser sí en un
rampell de criatura, que volia dormir en pau.
Ni més ni menys! Va passar tal com
us ho acabo d’explicar, i és que en qüestió d’aparellaments puntuals en Maurici
ni exigia ni prometia res, més aviat al contrari; aplicava amb la més impúdica, burda i
pretensiosa grosseria una categòrica regla de joc que, a més a més, tenia la
pretensió d’haver-la patentat ell: aquí t’agafo, aquí et follo. Aquest
capteniment superficial, capriciós i egoista no era exclusiu de les expansions
sexuals sinó que constituïa el comú denominador, canviant els termes que
aplicava a totes les relacions que mantenia, tant en les estrictament socials
com en les de negocis. Tenia reputació de moure’s sigil·losament d’improvís i
d’actuar per impulsos, però malgrat volia donar la impressió de deixar-se
portar pels sentiments més que no pas pels interessos, en el moment de tancar
qualsevol tracte aquella aparença pacífica i empàtica es veia clar que només es
tractava de pur teatre i que sempre tenia calculats, fins a l’últim cremallò
els gestos i les paraules, inclosos els cops de geni més viscerals, que malgrat
semblessin espontanis en realitat formaven part d’una patètica i fastigosa
escenificació premeditada. Tanmateix, no era partidari de compartir
confidències de cap mena amb ningú, i pel que fa als seus col·laboradors,
practicava impertèrrit i convençut un principi que resumia la seva personalitat
orgullosa i possessiva millor que qualsevol altra descripció que us pogués fer:
qui paga, mana.
Per tant, totes les factures les
saldava sempre al comptat i sense regatejar-ne ni un cèntim. Sobretot preferia
deixar resolt el pagament dels serveis sexuals, tant si n’havia quedat satisfet
de la feina com si l’havia disgustat. En cas de sentir-se defraudat o enganyat,
esborrant qui fos de l’agenda de contactes s’havia acabat el bròquil. Com ja us
he advertit, era poc donat a fer confidències i, per tant, resultava difícil,
per no dir impossible, que fos indiscret parlant més del compte; perquè
coneixia perfectament el seus punts flacs, un dels quals era que en moments
d’eufòria no sabia controlar-se la llengua. Tanmateix, no eren sants de la seva
devoció els portafarcells, els alcavots ni els que, en general, es fiquen on no
els demanen; però, estava al cap del carrer de tot el que calia saber sobre les
persones amb qui feia tractes, tant si eren dones d’usar de nit i tirar a
l’hora d’esmorzar, com clients en capella de tancar-hi un bon negoci, o amb
qualsevol altra persona amb qui es relacionés, més enllà del simple saludo de
cortesia. Ja podeu comptar, doncs, que tenir a l’abast tanta informació no li
sortia pas gratis, sinó que li tocava gratar-se la butxaca per satisfer les
tarifes dels perdiguers professionals que contractava perquè li tafanegessin
totes aquelles dades que li servissin per esprémer, neutralitzar o esparracar
amb avantatge aquells que se li havien acostat, sigui per proposar-li un negoci
o per oferir-se “pel què fos”.
Congruent amb la tàctica emprada per
despullar la intimitat dels altres sense tenir manies però volent sac i peres
pel que es referia a la seva intimitat, procurava encofurnar el seu depredador
tarannà tant com podia dessota tantes capes d’ambigüitat i de contrasentits com
podia, que havia aconseguit aixecar la boira d’una opacitat quasi perfecte
entorn de llurs martingales, marranades, samaniats i conxorxes, de manera que
mantenia intacta la teranyina de fascinació de la qual es valia per enxampar
incauts, que es deixessin atrapar. Llamp me mau! S’endevinava d’una hora lluny
que en Maurici, com diríem col·loquialment, era un home que tocava moltes
tecles i registres; d’aquells que en trobes per tot arreu, inclús en els escenaris
més inesperats o inversemblants, això sí sempre en companyia tant de pinxos i
perdonavides com de peixos grossos ben relacionats amb la gent guapa que se sol
moure com peix a l’aigua en els cercles de l’establishment. No obstant
l’aparent cordialitat de les trobades amb una mena de gent de naturalesa
xafardera i inquisidora, cap de les seves amistats o coneixences, podia
presumir de saber de quin peu coixejava un personatge tan característic per
relliscós, sofisticat i maquiavèl·lic.
Quan es va convèncer que la Leticia
Pasani - la dona a qui tant havia anat al darrera des de feia setmanes, i que
finalment s’havia follat a cremadent la passada
nit - dormia com un tronc, en Maurici es va llevar d’esquitllentes procurant
que amb la seva bellugadissa no es desvetllés, i sense encendre el llum ni
descórrer les cortines es va esmunyir al quarto de bany, tancant-se
immediatament per dintre. Vet-aquí una altra de les seves manies: no tolerava
que cap dels seus rotllets el veiessin lleganyós, pansit, desenllustrat o
malgirbat, abans d’acabar la meticulosa litúrgia en que consistia la seva
higiene personal.
Fina Mas, una de les escadusseres
amistançades més o menys habituals i dessota quines maternals faldilles
s’emparava cada cop que se li desinflava la moral, era l’única que havia gosat,
inclús ridiculitzant-lo perquè la crítica li fes més efecte, retreure-li la
mala costum de tancar-se al quarto de bany, no parant de tocar-li el voraviu
amb el mateix broc: - algun dia
relliscaràs a la banyera o t’agafarà un cobriment de cor, i no arribarem a
temps de treure’t, perquè quan hàgim tirat la porta a baix ja serà massa tard.
En
tornar al dormitori com si sortís de la capsa, continuava decidit la seva
rutina matinera: descorria els cortinatges permetent que la llum de l’exterior
envaís tota l’habitació, i sense massa contemplacions sacsejava la galvana de
la bagassa amb qui havia passat la nit, amb un bon dia gens romàntic: - t’espero a la cuina d’aquí a mitja hora, si
és que vols prendre’t un cafè calent, abans d’escampar la boira.
I és
que a partir del moment que posava aigua a escalfar per fer el cafè seguint el
mètode tradicional, fos l’hora que fos, començava oficialment la seva jornada
diguem-ne laboral. De fet, no tenia horari de treball, car era un dels pocs
afortunats mortals que podien llevar-se quan literalment estiguessin tips de
clapar. Durant els darrers anys no havia tret la pols al despertador ni una
sola vegada, i aquesta costum de desemperesir-se al seu aire, sense sobresalts
de cap mena, ni per caure en la temptació de reenganxar-se a fer una última
rebolcada, atribuïa en Maurici la seva envejable forma física i mental: - no hi ha res millor per a la salut que
dormir com una rabassa, fins que el cos digui prou -, se’n vantava sovint del seu privilegi, sobretot quan
l’envoltaven bajocs d’aquells que li encantava deixar embabaiats amb les seves
frívoles subtileses filosòfiques, subratllant amb una certa dosis de
perversitat afegida i de mala baba, la considerable diferència entre els
espavilats com ell, que podien fer totes les becaines que els hi vingués de
gust perquè deia que se les havia guanyat a pols, i els pelacanyes que no
tenien més remei que arrossegar-se bavejant davant d’un amo, traient el fetge
per la boca per arribar a fi de mes amb la porqueria que cobraven.
Als seus pocs més de cinquanta anys
– els llepaculs i les putes amb qui tractava, el llagotejaven assegurant-li que
no els representava ni de conya -, s’havia muntat la vida de manera que mai
tingués necessitat de dependre de ningú per res, en el sentit més absolut i
literal de l’expressió. No obstant això, els que el tractaven més sovint no
s’explicaven d’on sortien les misses per permetre’s el tren de vida que
portava, ja que ell es feia el tipa cínicament per fer dentetes als envejosos
que especulaven amb les més peregrines teories sobre el seu modus vivendi, però
mai ningú pogué satisfer la curiositat sobre l’origen dels seus
indiscutiblement lucratius ingressos, provinguessin de rendes o de momes.
Això sí, amb totes les especulacions
que es bastien a la seva esquena es podien omplir cabassos de quimeres que no
portaven enlloc; perquè, finalment, per eliminació o per esgotament dels
càlculs de probabilitats, s’arribava a l’única conclusió versemblant, un cop
descartats els infinits equivocs que traspuava per tots els porus del seu cos
aquell pintoresc personatge: que vivia de renda. Una teoria que ell mateix es
cuidava d’aigualir sempre que podia, si res més no per fer la punyeta als
intrigants que pretenien passar-se de llestos, penjant-li capells que no li
corresponien: - no sóc un burgés
arrepapat i dròpol, sinó tot el contrari: estic més que ocupat en diversos i
complicats negocis que no us explicaré perquè no els podríeu entendre -, assegurava.
Prendre’s una o dues tasses de cafè
abans de sortir de casa, formava part d’un ritual, com la majoria dels seus
gestos, moviments o paraules, que es succeïen ordenadament des que sortia del
quarto de bany transformat en un gomós presumit però elegant, i gens amanerat,
malgrat li agradava que les seves amistats pensessin el contrari, sobretot les més noves o inexpertes, que era
practicant empedreït de la improvisació i l’espontaneïtat més desenfrenades;
però, tal com us vaig explicant, el cantó de la seva vida que exhibia en públic
no era res més que un repertori de posats rutinaris i de segona mà,
perfectament calculats i assajats perquè fessin l’efecte que pretenia a còpia
de sobreactuar contínuament, valent-se d’actituds i expressions interioritzades
i segurament emprovades fins al mínim detall, davant d’un mirall.
És possible que tal com ho explico
en tragueu la conclusió que us parlo d’una mena d’hermafrodita emborratxat amb
les seves ocurrències i molt satisfet de la barra com administrava les
representacions; doncs, mireu que us dic: potser no aneu tan lluny d’osques! La
veritat és que en Maurici estava tan encaterinat d’ell mateix, que en tenia
prou amb els compliments que es dedicava en privat quan s’emmirallava, per
mantenir alta la moral; i si de passada i pel mateix preu fascinava uns quants
toca-sons, tral-là tral-lera! A pesar de tot, desensopir l’admiració dels
altres envers ell, no li feia tanta il·lusió com sentir-se tan envejat que fins
i tot més de quatre li tinguessin malícia; no insinuo pas, Déu me’n guardi, que
tant se li’n fotés de la popularitat, sinó que en podia passar perfectament,
mentre ell estigués content d’haver-se conegut.
- Aconsegueixo coses que pot semblar que no tenen importància, però et
ben juro que sovint resolc problemes molt grossos que es donaven per
impossibles – es va sincerar amb la Clara Mas, un dia que devia estar tou,
intentant explicar-li com feia els diners. Estic segur que després d’aquella
esplaiada a mitges, ja lamentava la feblesa de no haver-se mossegat la llengua
a temps; però després de tot, envistes que ja no tenia remei li va treure
importància a la patinada, si és que va ésser una ensopegada perquè tractant-se
d’ell mai es podia estar segur de res. En el fons, es refiava tant de la seva
vista a l’hora de decidir amb qui es podia desfogar o no amb tota confiança,
que la totxa de la Clara li semblava que n’estava tan penjada d’ell, que ni se
li acudiria d’aprofitar-se del que pogués escoltar en un moment donat; i no pas
per una qüestió de lleialtat, sentiment en el qual no creia, ni encara menys
per gratitud, sinó perquè a la seva amiga més íntima, qui sap si precisament
per això, la tenia catalogada en el grup de les pàmfiles, totalment oposades al
perfil de les dones gates maules perquè, en la seva opinió, eren incapaces de
treure’n profit del que veien o escoltaven, per la senzilla raó que vivien en
un núvol.
Tanmateix, la relació que mantenien
ell i la Clara mereix fer un esforç complementari de matisació, per filar prim:
de totes les dones amb qui s’entretenia, per dir-ho amb delicadesa i sense
ambigüitats, la Clara era la més granadeta de totes, ja que havia traspassat de
llarg la quarantena malgrat es conservés tan bé per l’edat que, des del punt
vista d’en Maurici, sempre venia de gust de fer-hi una rebolcadeta; d’aquí ve
que amb ella s’hi sentis més desinhibit i relaxat que amb cap altra, gràcies a
la complicitat entre persones que no eren de la primera volada, de manera que
en moments de fluixesa sobrevinguda o quan estava disgustat per algun
contratemps o desengany solia buscar refugi en els seus maternals braços,
estampint-li la galta entre els seus pits.
Sobretot
el deixava fascinat que mai el contradigués i que el seu capteniment natural,
entremig de la indiferència i la submissió, la convertís a la vegada en l’amant
extraordinària i la confessora perfecte; en definitiva, era la companyia ideal
per a un tipus tan malfiat i enrevessat que era capaç, per exemple, d’arribar a
l’extrem d’emmascarar sense escrúpols el seu perfil a la xarxa amb pistes
falses i entremaliades, amb el propòsit pervers d’embullar la seva identitat
per protegir-la de qui estigués massa interessat en ficar-hi el nas.
És
possible que penseu que a còpia de lligar caps i enfilant paraules soltes, per
poc vius que fossin els més propers a en Maurici podien ensumar-se de què
anaven els seus negocis; però, desenganyeu-vos-en, la ingènua Clara Mas no li
trobaria cap sentit a aquestes petites indiscrecions, perquè segurament de tots
el que l’envoltaven ella era l’única que no en volia saber res, qui sap si
perquè tenia por que allò que hi trobés no li agradaria. I això que la
confessió que us acabo d’explicar que li va fer de les seves activitats
professionals el dia que es va deixar anar una mica, potser havia tingut un
d’aquells dies de goig sense alegria, no podia fregar més, no podia fregar la
realitat millor que quan li va resumir dient que es dedicava a desenredar
nusos, quan més embolicats estiguessin millor, amb tanta paciència, tossuderia,
astúcia i convicció que mai es tingués de recórrer a les tisores o al ganivet
per tallar-los; i, evidentment, fossin quins fossin els mètodes que emprava per
liquidar els encàrrecs sembla que l’encertava més que no pas l’esguerrava, ja
que els seus clients sempre pagaven encantats de la vida.
Ara
bé, en ben pocs casos per no dir en cap, s’embrutava les mans personalment amb
l’execució de la feina; per tant els èxits s’haurien d’atribuir, més que a ell,
a la colla de pobres infeliços amb aigua fins el coll que es prestaven a fer o
a pagar el que els hi demanés a canvi de resoldre els seus maldecaps.
Tanmateix, tampoc es podia dir que s’hi entrebanqués per casualitat amb gent
tan desesperada com per estar disposada a vendre’s o prostituir-se com a
testaferros per estalviar-li a ell la feina bruta, sinó que tenia muntada una
xarxa d’alcavots que es cuidaven de fer córrer la veu en els ambients on s’hi
bellugava gent que les passaven magres, per exemple a prop d’on comerciaven
crèdits els usurers o d’on s’empenyoraven articles de valor; si es buscava bé
en ambdós ambients, sempre es trobaven interessats, sense preguntar massa, a
jugar-se-la per una bona recompensa.
A
còpia d’anys d’experiència en aquest tèrbol negoci, doncs, en Maurici havia aprés que el grau de necessitat
d’un candidat a sicari-executor d’encàrrecs dels quals en podia sortir
escaldat, o inclús per fer de simple constrenyedor, era sempre el que acabava
determinant l’elecció, tenint en compte tots els matisos psicològics dels
aspirants a col·laboradors puntuals. En conseqüència, la relació entre ell i
aquests ajudants esporàdics es regia per una norma contractual inalterable en
el plantejament d’aquell peculiar negoci: una vegada feta i cobrada la feina,
bon vent i barca nova. Expressament existia tan poca comunicació directa entre
totes dues parts contractants, perquè en cas de sortir el tret per la culata -
una probabilitat remota ja que es podien comptar amb els dits d’una mà els
fracassos, entre centenars d’encàrrecs consumats a plena satisfacció de la
clientela -, mai es pogués relacionar en Maurici amb cap pelacanyes enxampat
amb les mans a la massa. Aquesta garantia l’aconseguia valent-se, naturalment,
d’homes de palla, ignorants que ho eren per servir de cuirassa dels tripijocs
del seu amo, per si de cas un dia pintaven bastos.
Com
és lògic, de quantes més cauteles prengués per tal de no deixar pistes o per
esborrar-les si quelcom sortia malament, en depenia que la minuta final per
l’encàrrec estigués més o menys inflada; però aquells que sol·licitaven que els
donés un cop de mà per deslliurar-se dels embolics en que estaven atrapats, ja
estaven al cap del carrer que a la consultoria d’en Maurici no treballaven per
amor a l’art barat i que, sobretot determinats encàrrecs especials, podien
costar un ronyó. Malgrat això, ni les severes regles de joc ni les tarifes
espantaven la demanda, ans al contrari; qui sap si per una raó tan elemental
com que la majoria dels que s’agafaven al ferro roent d’uns serveis
particulars, era perquè estaven tan desesperats que no els venia d’aquí pagar
el gust i les ganes per desempallegar-se d’allò o d’aquell que els hi amargava
l’existència.
Resumint,
per si no ha quedat prou clar, el negoci d’en Maurici consistia en aprofitar-se
sense escrúpols tant de la gent presa de pànic i disposada al tot per tot per
treure’s la corda del coll que els escanyava, com d’aquella altra que,
estabornida emocionalment perquè estaven a la quinta pregunta, s’avenien a
comprometre’s, sense cap escrúpol de consciència a fer allò que els hi
manessin, inclosa la feina bruta, per també endogalar-se.
Qui
sap si l’explicació més plausible de tot plegat, per entendre l’èxit d’aquella
estrafolària truca entre desesperats de diversa consideració i procedència
social es degués al fet que amb els rics que
es posaven incondicionalment a les seves mans en un moment donat, com
amb els poca-roba que se li oferien per fer allò que calgués, hi havia
connectat mitjançant el sistema més antic i efectiu del món: el boca-orella que
garantia tant mètodes expeditius a l’hora de pelar els delicats assumptes que
treien la son als seus clients, com la reputació recompensar generosament els
col·laboradors si complien l’encàrrec al peu de la lletra i després sabien
tenir la boca tancada. No obstant això, el vertader secret d’una consultoria
tan original, tal com ho veia en Maurici, consistia ni més ni menys que en
estar ben informat sobre de quin peu coixejaven les persones que trucaven a la
seva porta, bé fos per contractar els seus serveis com per oferir-se a fer el que se’ls hi manés, ja
que per raons obvies considerava imprescindible i fonamental estar sempre al
cas de tots els punts dèbils, flaqueses i vicis, quan més inconfessables
millor, d’uns i altres.
La bombeta d’aquesta manera de guanyar-se la
vida sense donar cop, se li va encendre en la darrera època d’institut, però va
desenvolupar-la i afinar com a sistema lucratiu durant el llarg període
universitari traficant no només amb apunts que li compraven a cremadent els que
feien campana tot sovint de classe, sinó apostant molt més fort l’oferta quan
va trobar el desllorigador per aconseguir i posar a la venda còpies fidedignes
dels temaris dels exàmens. Tanmateix, aquella experiència universitària va
servir-li de banc de proves per definir la seva recepta per viure sense fotre
cop a l’esquena dels altres, la qual es basava en un principi filosòfic que li
semblava irrefutable després d’una observació impertinent però atenta de la
condició humana: qui s’ha ficat de peus a la galleda fins a mitja cama i algú
se n’aprofita per tenir-lo agafat per les pilotes, si s’ho pot permetre no
regatejarà quant li costarà que li treguin les castanyes del foc, esbandint-li
el mort i a qui el vetlli de sobre. Per la mateixa regla de tres, tenia més que
comprovat que la majoria de persones, quan l’aigua els arriba al coll són capaces
de treure forces de flaquesa d’on calgui i d’ofegar tots els escrúpols per
sortir-se’n dels atzucacs, si és necessari venent-se l’ànima al diable, sempre
que mai se sàpiga el que han fet.
Quan després d’un quart d’hora llarg la Pausini
va aparèixer per la cuina, no feia cara, precisament, d’estar encantada amb el
modals emprats pel seu amfitrió, en desempallegar-se d’ella tan fredament com
si es tractés d’un condó usat. No obstant el cabreig, per molt que li sabés
greu i la molestés el tracte rebut, no s’hi valia fer-se l’ofesa ja que li
havien arribat prou referències per saber perfectament del peu que calçava
l’home amb qui havia fet tractes i, per tant, que era millor mossegar-se la
llengua i empassar-se els greuges, fins i tot les grolleries més vulgars i
humiliants, amb resignada submissió si no volia caure-li en desgràcia,
aventurant-se a perdre l’oportunitat de
tornar a ser convidada per aquell pocavergonya a repetir el numeret d’una
vetllada més sàdica que romàntica, malgrat estigués més ben pagada que
qualsevol de les altres feines que podia trobar.
En Maurici li havia deixat una tassa de cafè
acabat de fer damunt la taula, al costat d’un plat amb galetes i un sobre blau
que va suposar contenia la paga estipulada pel servei, però a ell no se li veia
el pèl. No sabia què fer, si empassar-se el cafè, comptar per sobre els diners
i tocar el dos, o esperar si donava senyals de vida. Ja estava decidida a
quedar-se per no quedar malament, quan es va adonar que a l’altra banda de la
taula hi jeia un cos amb les cames arronsades per passar desapercebut a simple
vista. Pensant que es tractava d’això, d’una nova beneiteria de les seves, s’hi
va atansar resolta a cantar-li’n quatre de fresques, ara que ja havia cobrat.
Però en ajupir-se per sacsejar-lo, va descobrir-li al clatell una taca de sang
que ja s’havia escampat per terra. Es va fer enrere sense saber com reaccionar
però, instintivament, abans va mirar cap a la porta, responent a la intenció
reflexa de fugir.
Ni se li va acudir de buscar ajuda i encara que
li va passar pel cap trucar a la policia, de seguida se’n va desenganyar de
fer-ho perquè no tenia clar com explicar la seva presencia a la casa i, d’altra
banda, ignorava si la ferida del cap en Maurici se l’havia fet tot sol en caure
malament o algú n’era el culpable d’aquell mal tanto. A continuació, va sentir
pànic: i si encara rondava per la casa l’intrús? I si en Maurici no estava
esterrecat, sinó mort? No li va quedar temps de seguir fent-se preguntes: al
llindar de la porta de la cuina, una senyora de mitjana edat, que no coneixia
de res, se li estava dirigint, com si fos la mestressa: què hi fas aquí?
La Laura només va tenir esma d’assenyalar amb
la mà el cos estès, que des de la porta estant no es podia veure. En
adonar-se’n, la desconeguda va precipitar-s’hi a sobre fent un esgarrif i
després de bellugar-lo, li va posar el dit al pols per assegurar-se que l’home
era mort, se li va encarar trasmudada: què li has fet?
Aleshores a la Pausini se li va arronsar el
melic; ella no havia fet res, però segur que se la carregaria perquè era la
segona vegada que es veia emmerdada en una situació semblant i se’n recordava
perfectament que va suar sang abans la policia no la va deixar tranquil·la. I
ara es podia repetir la història: mentre no enxampessin qui l’havia esterrecat
ella estaria la primera de la llista de sospitosos. Prou que ho sabia com ho
manegava la policia!
-Que no us heu acabat d’entendre i
enmig de la barallà se te n’ha anat la mà? – l’acusà de
desconeguda, tancant la porta de la cuina – No et moguis d’on ets fins que
arribi la policia!
Seguidament, va
establir contacte des del seu mòbil amb el 112 i la Pausini va quedar-se parada
escoltant el que els hi deia: - Em dic Clara Mas i vull denunciar que acabo
de descobrir un crim a l’àtic del número 12 del carrer Angel Guimerà. Es tracta
d’un amic meu, en Maurici Pla. Té el cap obert enmig de molta sang. L’he trobat
amb una puteta amb qui deu haver passat la nit i que estava a punt de fugir.
L’he retinguda fins que arribeu. No tardeu.
La Pausini es va
arronsar fins quedar-se asseguda a terra, incapaç d’entendre que coi li estava
passant.
FI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada