Arran de la crisi financera que va desencadenar
la bancarrota del Lehman Brothers, el pànic que es va instal·lar en la
majoria de països en tancar-se les aixetes dels bancs, deixant empantanegades
empreses i famílies carregades de pòlisses de crèdit no renovades i d’hipoteques
executades a la brava, la camarilla dels països rics de la UE, liderats amb mà
de ferro per l’Alemanya de la Merkel, va receptar als pelacanyes del sud –
Itàlia, Grècia, Espanya, Portugal i, per torna, Irlanda – lavatives dràstiques i
contundents per sanejar llurs economies xantatjades per l’home del sac
disfressat de prima de risc, amenaçant-les que si no es posaven a dieta rigorosa
serien intervingudes per “homes de negre” i castigades a comprar el “rescat” de
les seves economies a la picota, pagant el gust i les ganes. Els grecs i els
portuguesos varen pagar els plats trencats, empobrint persones i industries
fins a nivells d’autèntica vexació. Irlanda, que també és va tenir d’empassar
la purga, fent trampes se’n va sortir prou bé, a la llarga. Espanya, en canvi, va
esquitllar-se del vergonyant rescat traient les castanyes del foc als bancs, arruïnant
les famílies i empenyent milers d’empreses a fer-se l’eutanàsia, enviant a l’atur
forçós centenars de milers de bons professionals i obrers especialitzats, quina
experiència es va llençar a la bassa. Tot a l’inrevés d’Alemanya, la promotora
de retallades per no fer enfadar la maleïda prima de risc.
Com va
actuar Alemanya, doncs, a casa seva? De la patacada financera també se’n van
ressentir i fort els alemanys dirigits per la cancellera de ferro, i també les
persones varen haver-se d’estrènyer el cinturó; però, les directrius del govern
varen tenir clara una prioritat: no destruir el teixit empresarial de cap de
les maneres, encara que temporalment s’hagués d’aprimar, però sense acomiadar
definitivament cap treballador. Si tenien de remuntar la crisi només es podia
fer comptant amb l’insubstituïble capital d’una mà d’obra experimentada. Es
varen inventar subsidis i mil pedaços imaginatius per mantenir les plantilles industrials
intactes, encara que fàbriques i negocis treballessin al ralentí una temporada,
perquè quan toqués l’hora de remuntada no fes figa el motor principal. Amb l’objectiu
que el poder adquisitiu dels treballadors en atur parcial i estratègic patís el
menys possible per mantenir malgrat auster un suficient pressupost domèstic, es
varen treure de la màniga els anomenats contractes “job”, per hores o per dies.
Eren contractes de subsistència, si voleu, per passar la maroma; però, no es
varen executar acomiadaments traumàtics perquè empresaris, govern i sindicats
van coincidir en que per entomar la recuperació amb èxit calia que el muscle industrial
es mantingués en forma. A Espanya no: aquí, els espavilats dels empresaris, amb
el recolzament d’un govern que es presentava com neoliberal però feia tanta
pudor de naftalina que espantava la terra, varen delmar les plantilles expulsant
la gent més antiga i amb més drets adquirits, però també la més preparada, i
quan va tornar la feina els reemplaçaren amb personal de nova contractació que sortia
a preu de saldo. Per aquesta raó, avui encara no s’havia refet el poder
adquisitiu de les famílies l’any 2008. Quina gran perspicàcia la dels
empresaris i els governants del PP!
Mentre Alemanya
actuava amb vista, aquí centenars de milers de petites i mitjanes empreses de
la nit al dia es varen quedar sense oxigen financer per culpa de la usura dels
bancs, i el govern enlloc de dona’ls-hi un cop de mà perquè no s’ensorressin,
semblava posar-s’hi bé per canta’ls-hi les absoltes. Tres quartes parts, i
segurament amb quedo curt, d’aquelles empreses que varen desaparèixer eren
solvents si els bancs no s’haguessin desdit de les línies de crèdit que tenien
en vigor i encara existirien. Però el govern corrupte i incompetent del senyor Rajoy
va preferir sacrificar pimes i negocis d’autònoms ben encarrilats, fent palesa
la seva miopia política i econòmica. D’aquella política de retallades i de promocionar
infraestructures – per exemple la triomfalista xarxa dels AVE abans que el
corredor mediterrani -, que no servien per res més que per embutxacar-se bones
comissions, avui encara en paguem les conseqüències. La Sanitat i l’estat del
benestar en primera fila. Suara, la recuperació de l’economia després de la
crisi sanitària serà molt més llarga i dramàtica que la de la crisi del 2012,
per tant seria imperdonable que govern, empresaris i sindicats tornessin a
repetir els mateixos errors del passat i que per no agafar el toro per les
banyes, deixessin ofegar el teixit industrial. Enlloc de perdre el temps
fotent-se els plats pel cap en el proper ple del Congrés, potser que “concentrin”
d’una vegada per totes els esforços, posant-hi imaginació, iniciativa i
generositat per salvar l’estructura industrial i generar confiança als
ciutadans en el futur, en comptes de frustració i bronca. Jo segurament no ho veuré,
però estic convençut que el judici de la història serà molt dur amb govern,
oposició, sindicats, patronals i banca si la tornen a cagar.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada