Quaranta
dies després que el protagonisme del comitè tècnic espanyol que cada migdia,
des de Madrid, ens predicava el “parte” sobre l’evolució patriòtica de la
campanya antivirus, recaigués per majoria en militars d’uniforme, pitrera amb
medalles i condecoracions a dojo, a partir d’avui aquest actors desapareixen
d’escenari no sé si per la porta falsa o per la de la gloria. És un fet a
destacar, sobretot perquè no es tractava d’actors de segona categoria sinó caps
d’estat major dels respectius cossos militars. No obstant a la majoria de la
gent no ens dolgui pas aquest mutis més o menys pactat entre el “gobierno” i
els poders fàctics de l’Estat. Poc marge de maniobra li quedava al senyor
Sanchez, en realitat, doncs la “tutela” de les compareixences davant la premsa
per part de mainaders d’uniforme feia més aviat pena i certa flaire
d’anacronisme resclosit. També hi deurà haver gent que enyorarà la presencia
dels estaquirots, esclar, perquè tothom hi té dret a pensar de manera
estrafolària; però estic convençut que serem més els que agrairem que
desaparegui del vocabulari emprat en el “parte diari” la continua referència
casernària, i l’audiència, m’hi jugaria un pèsol, apreciarà ser tractada a
partir d’avui com a “ciutadans” enlloc de com a “soldats”.
Tanmateix, desprès de quaranta dies i escaig tancats
a casa, amb l’activitat industrial i comercial emmordassada, avions i cotxes
pràcticament segrestats, es nota l’efecte beneficiós del confinament general en
l’ambient com feia temps que no es recordava. Llàstima que malgrat hàgim
aconseguit netejar l’atmosfera i respirar tranquils, ens veiem obligats a
tapar-nos nas i boca amb un morrió higiènic! Però aquest “reset” tècnic del
planeta no es pot perllongar per sempre més, ja que resultaria insostenible el
cost de respirar aire pur. No obstant això, si que hom hauria de prendre’n nota
de tot plegar i procurar que quan tornem a engegar no caiguem en l’activitat
frenètica dels mesos anteriors a la sotragada i ens prenguem la vida amb més
tranquil·litat per a no estrebar tant les costures mediambientals fins que
acabin petant. L’alcaldessa de Barcelona ja ha avançat que pensa implantar una
reglamentació urbana que espongi els carrers més saturats de contaminació,
ampliant les zones de vianants i els carrils bici. Ignoro si serà una
intervenció ben rebuda pels ciutadans, però caldran iniciatives imaginatives
com aquesta perquè, ara que hem vist tant de prop la pell d’un llop ferotge que
ha fet trontollar l’estabilitat del planeta, pensem que n’hi ha molts d’altres
d’agotnats darrera les cantonades, a punt de saltar-nos al coll i clavar-nos
una queixalada a la jugular. L’escalfament forassenyat del planeta, per
exemple, ens amenaça amb els efectes cada cop més devastadors d’un canvi
climàtic boig. Encara hi estaríem a temps de frenar la magnitud de la tragèdia
que ens espera si ens quedem de braços plegats. Tant de bo el confinament ens
hagui servit per reflexionar i tocar de peus a terra sobre la fragilitat d’una
civilització basada en la globalització econòmica i la marginació de les
persones més dèbils.
I ens hauria, tanmateix, d’amoïnar i molt que cap
govern, ni d’aquí, ni d’allà ni de més enllà, sigui capaç de frenar
l’especulació que sempre apareix en èpoques de desastres – els guanys dels
pescadors en aigües turbulentes són molt buscats –, hi hagi desaprensius, la
majoria de coll i corbata, que es fan la barba d’or valent-se de l’escassetat
de productes bàsics per fer anar de bòlit els mercats. Les mascaretes, els
guants, els desinfectats, el simple alcohol, han multiplicat per set o per deu
el preu de venda i ni així se’n trobem fàcilment enlloc per la senzilla raó que
algun pocavergonya els acapara esperant esprémer el seu negoci escanyant a déu
i a sa mare. Els pagesos veuen desesperats que cada dia els majoristes,
comissionistes i distribuïdors els tracten més a baqueta que mai, pagant-los
les collites a preus de saldo, comparats amb els preus que la fruita i la
verdura pugen als mercats. En temps de guerra i de desgràcia molta gent les
passa putes, només els especuladors es freguen les mans. ¿No hi ha cap govern
que tingui bemolls per posar-los a rotllo, coneixent-los a tots pel nom i
cognom? O és que aquesta plaga de miserables també forma part de la
globalització?
A LA MEVA MANERA DE
VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada