No faig demagògia,
simplement expresso una veritat comprovable. La renta mínima, que segons
publicava ahir “El País” en portada, pot afectar a un milió de famílies o el
que és el mateix a uns tres milions de persones, costaria 5.500 milions d’euros
per any. És una picossada, però només una quarta part del que “oficialment”
l’Estat destina a Defensa; i dic “oficialment” perquè quant malgasten en
armar-se fins a les dents, no ha quedat mai massa clar. Per altra banda, la
recent experiència del coronavirus posa de manifest que potser els països
s’haurien de gastar les virolles en investigació i en infraestructures
sòcio-sanitàries que puguin salvar vides o ajudar a trampejar-les millor, més
que no pas en armes que no tenen altra finalitat que escabetxar-ne un bon
grapat, de vides. Aquest merdós microbi ha amorrat l’orgull i les agalles des
dels països més petits fins als més fatxendes. Per primera vegada en molts i
molts anys, un microscòpic adversari ha posat contra les cordes mig planeta. I
cap sofisticat escut de protecció contra míssils, ni cap xarxa d’espionatge ha
sigut capaç de detectar-lo ni d’eliminar-lo.
La societat que sobreviurà a la pandèmia haurà de
repensar-se en profunditat molts esquemes d’organització política i econòmica;
el principal de tots, com garantir el benestar i la seguretat de les persones
per damunt de qualsevol altre objectiu oligàrquic. Que totes les persones es
puguin guanyar bé la vida perquè hi hagi feina per tothom; que totes les persones
tinguin assegurat un sostre digne on dormir i viure sense haver de treure el
fetge per la boca per pagar la hipoteca o el lloguer; que totes les persones
tinguin a l’abast una sanitat pública que els hi permeti la millor assistència
possible en cas d’emmalaltir i d’envellir amb dignitat fins que Déu vulgui; que
totes les persones gaudeixin de llibertat per pensar, escollir o moure’s com
els plagui mentre no trepitgin la llibertat de ningú... Que no vol dir
inventar-nos Xauxa o Arcàdia, sinó simplement un món just i humà.
I fixeu-vos que per aconseguir cap d’aquests
objectius són necessàries les armes. A petita escala, molta de la violència
domèstica i incívica que hi ha escampada pels nostres carrers no prosperaria si
els matons armats no es creguessin superiors als pacífics; a cops de puny i patacades
seria molt més complicat barallar-se; però hom, per covard i poruc que sigui
amb una pistola o un ganivet a les mans es transforma en un milhomes. Doncs amb
les nacions passa igual, sobretot des que un hiperventilat polític es va
inventar el concepte “armament de dissuasió” en comptes “d’armament a seques”.
Els bonistes que volen dormir amb la consciència tranquil·la els deu semblar
que una bomba atòmica “dissuasiva” és més catòlica que si és
"destructiva". Des de ja fa temps la societat progre i asèptica
utilitza eufemismes que disfressen o distorsionen la realitat que fa mal
d’ulls; l’altre dia us posava com exemple dir “residència” en comptes “d’asil”,
o emprar l'ambigu “gent gran” per fer referència als “vells” o “ancians”.
A la meva manera de veure, perquè el planeta del
futur sigui habitable no només s’ha de vèncer avui el coronavirus, sinó que
demà s’haurien de tancar les fàbriques d’armes i reconvertir-les en factories
per produir bens per la pau, i eliminar d'arrel les xarxes de tràfec de droga i
d’armament. Qui sap si darrera de tots aquests tinglados no hi trobaríem movent
els fils els mateixos interessos inconfessables. El món, en principi, no
s’enfonsarà perquè cada persona es pugui refiar d’uns ingressos mínims per
portar una vida digna encara que sigui enmig de la misèria, perquè qui cregui
que amb la “renda mínima” es poden lligar els gossos amb llonganisses que
s’apunti a la cua i que provi el pa que s’hi dona. Que és el haurien de fer
alguns polítics que només parlen perquè tenen boca: confinar-se un parell de
mesos amb un subsidi d'atur o amb una pensió de jubilació, una invalidesa o una
viduïtat. Potser llavors, com diuen els castissos madrilenys. "se
enterarian de lo que vale un peine"
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada