“AQUELLS DIES AL MAS VENTÓS” - capítol tercer i final

3

Els avis procuraven, davant meu, no descantellar del cas del penjat i dissimulaven tant com podien, sense sospitar que jo, parant l’orella per casualitat o no aquí i allà, ja havia plegat el suficient material per estar-ne al cap de carrer de tot plegat i delir-me per saber-ne més del drama de la nit del temporal. No vaig gosar mai de dir-los que els havia enxampat parlant-ne, perquè se m’hauria acabat la possibilitat d’espigolar més xafarderies domèstiques fent-me el distret, sedassejant pels racons. Tanmateix, no era pas l’únic tafaner, ja que els de la colla que jugàvem a pilota quasi cada dia a l’era del mas o sortíem a passejar amb bicicleta, resseguint el camí de ronda, també anaven cremats darrera de novetats, bescanviar-nos tot allò que cadascú havia arreplegat de nou a casa seva sobre el cas del penjat, però mai era prou sucós el tros que tiraven a l’olla els grans per saciar la nostra fam tafanera.

Mai el rec del mal pas havia estat tan concorregut com l’endemà de la nit en que aquell paio va decidir penjar-se pel seu compte o si us plau per força. Tot déu volia fer-hi una llambregada a la maleïda figuera i alguns, fins i tot, no dissimulaven la curiositat morbosa de comprovar per si mateixos i sortir de dubtes en les discussions sobre si, en cas que aquell escarràs no s’hagués enfilat tot sol a l’arbre, els que hipotèticament li varen donar un cop de mà ho feren des del camí estant o des de l’altre banda del mur, en la propietat dels Casadevall. I és que per molt que a l’avi li hagués agradat que no es fes safareig ni especulacions estrambòtiques amb la presumpta complicitat dels seus veïns en aquell vesper, poc s’hi podia fer, francament, per evitar que tota la comarca n’anés plena i tothom hi digués la seva. Començant pels que cada dia feien una partida i es prenien un tallat amb la parella de tricornis de punt al poble, ja que per molt reservats i eixuts de paraules que fossin aquests, no podien controlar que no se’ls hi escapés alguna indiscreció sobre les diligències en curs; en especial un detall tan rellevant com que quasi s’havia descartat el suïcidi, des de que el comissari que havia baixat expressament des de Girona per desencallar la investigació sentencià que al poble es flairava fortor de sang.

Repeteixo, si bé l’avi era escrupolós no comentant amb la bava res d’aquell assumpte tan esgarrifós quan jo voltava a prop, no tots els pares o avis prenien tantes precaucions amb la canalla, i un o altre de la meva colla de companys de jocs havia plegat a casa comentaris interessants per escalfar la imaginació desbocada d’una canalla entremaliada i enjogassada com érem nosaltres. El problema rau en que, inevitablement, en circular de boca en boca la sedasseria sempre acabava traginant  més pa que formatge, de manera que gairebé tothom coincidia en assegurar que pintaven bastos per a l’hereu dels Casadevall, en Gori, a qui tothom s’imaginava amb les mans emmascarades, sinó brutes de sang.

Molts pensaven així, repeteixo, menys l’avi esclar, que no volia posar en quarantena la coartada que en Gori tenia per aquella nit dels pebrots, ni els juraments dels Casadevall en el sentit que no hi tenien res a veure en aquella història, raó per la qual amb la bava en parlaven poc perquè era evident que cadascun d’ells s’ho mirava diferent: mentre ella hi pujava de peus en la creença que en Gori era capaç d’allò i de molt més, l’avi incondicionalment donava suport a la presumpta innocència dels seus veïns. No obstant l’avi intentava fer-li veure a la baba que no era objectiva, retraient-li que ja de ben petit li portava botada al Gori, jo suposo que en deuria tenir motius perquè la baba no era d’aquelles persones ressentides perquè sí. En canvi, a mi en Gori em queia bé i sempre que m’hi havia topat pel camí em deia alguna cosa amable; fins i tot un dia que se m'havia escorregut la cadena de la bicicleta, va baixar del tractor per posar-me-la bé, en veure la meva poca traça. Potser tenia entès que estava malaltós i per aquesta raó no es mostrava amb mi tan sorrut i esquerp com en tenia fama. En la meva opinió, però, vist des de la perspectiva que donen els anys, vés a saber que si l’avi el defensava a capa i espasa, no era tant perquè li caigués més o menys bé sinó pel respecte o temor que li tenia al seu pare, a qui sempre tractava de vós i de “senyor Tomás”, a pesar que si fa o no fa eren de la mateixa quinta.

Fins que com a resultat de les investigacions dels perdiguers policíacs, tres dies després dels fets que us he narrat, els tricornis se’n va endur emmanillat en Gori. Jo entrava a la cuina a buscar el berenar, quan vaig escoltar la bava passant, una altra vegada  el drap per l’esquena a l’avi: - Apa!, ja t’ho deia jo que a cada porc li arriba un dia o altre el seu sant Martí?

L’avi no li va ni tornar resposta sinó que amb posat enutjat va sortir al carrer en direcció al mas del costat. En quedar-me a soles amb la baba vaig tenir l’esperança que com que estava de mala lluna s’esbravés amb alguna revelació amb la qual pogués moure caramells per fer-me l’interessant entre els meus amics de la colla. Però només veure’m treure el nas, com si m’estigués esperant, em va posar damunt el racó de taula on acostumava a asseure’m pels àpats una llesca de pa sucada amb vi i sucre que sabia m’agrada molt, i entaulant-se al meu costat em va anunciar que l’endemà, havent esmorzat, pujaria el pare a buscar-me per tornar a Barcelona. En notar que m’emmurriava, va aclarir-me que seria només per uns dies, mentre escampés la tibantor que es notava al mas entre els avis des de l’incident del penjat: - Mira, maco, el teu avi i jo hem pensat que fins que tot aquest trasbals no s’hagi resolt i oblidat, és millor que te’n tornis a casa; aprofitant que la darrera quinzena de banys de sol i mar t’han provat molt, segurament t’anirà bé deixar la platja uns dies, que el sol i l’aigua també rebaixen si se n’abusa.

-  ¿Per què no em puc estar aquí uns dies més amb vosaltres, ara que m’ho passava bé amb els amics que he fet i em distreia tant? – vaig interrompre-la, posant les meves cartes sobre la taula per primer cop.

Em sembla recordar que poques vegades, ni de petit ni de gran, vaig atrevir-me a  portar-li la contraria en res ni al pare ni encara menys als avis, sobretot des que el pare m’havia recalcat molt seriós que al mas tenia de fer molta bondat perquè no m’avorrissin i es cansessin de tenir-me de dispeser. Tot s’ha de dir, la meva malaltia de la pell no era l’única raó perquè de tant en tant el pare m’aviés al mas del seu sogre, sinó que més aviat n’era la migranya crònica que baldava la mare cada vegada més sovint la causant, ja que dels tres germans jo era “el nen” – entre el germà gran i ma germana ens portem dotze i deu anys respectivament, de diferència -, i per tant de qui la mare en tenia d’estar més pendent. De manera que, entre una cosa i l’altra, m’estava més temps al mas que a casa. Inclús després de la mort de la mare, o qui sap si degut a que s’hagués mort i el pare semblava una ànima en pena, les estances a l’Empordà sovintejaren més si fa o no fa, suposo perquè el pare tenia d’altres maldecaps i a la Lídia, ma germana, que ja treballava i tenia pretendents que jo voltés pel pis li feia més nosa que servei. Malgrat tots m’estimaven molt, comprenc que perdre’m de vista una temporadeta tampoc els hi anava malament.

¿I ara què cony m’empatollo, amb aquests ciris trencats? Ah sí! Perquè en venir-me a la memòria allò que m’havia dit la baba, recordo que em va saber molt de greu que per una vegada que al mas sortíem de la rutina, no deixessin quedar-m’hi a ficar el nas pertot. Però la baba no em va pas consentir la més mínima rebequeria: Narcís, ja saps que tu no ens fas mai nosa; però, havent-hi un degenerat rondant pel poble, és millor que escampis la boira, oi que m’entens?

-  Però, què voleu que em passi, estant amb vosaltres?

-  No se sap mai. Hi ha gent molt dolenta, que només pensa en fer el mal i quan més lluny t’estiguis de les brases menys risc tindràs d’escaldar-te ... I no passis ànsia, que quan tornis prou que et lleurà de saber-ne el desenllaç de tot plegat... Guaita els de la teva colla que no la saben llarga, perquè res els hi passi per alt!

Bé, digués el que digués la baba, el cert és que no era el mateix trobar-me pel mig del marro que m’expliquessin el que havia passat a misses dites. Però, vet-aquí que amb el relat dels de la colla em vaig tenir de conformar quan, just tres setmanes després, vaig tornar al mas i tot ja estava dat i beneït; fins i tot la tramuntana s’havia tornat mansa. Ostres la tramuntana! Vaig aprendre a conviure-hi per força durant la meva infantesa i una bona part de l’adolescència. Sempre que es retirava rabent del camp de batalla, després d’engegar un temporal dels seus, s’enduia mar endins la brutícia lleugera dipositada a la platja, desentenent-se d’altres andròmines i deixalles més difícils d’arrossegar, malgrat haver-les emborratxat amb el seu alè potent, flagel•lant-les pels quatre costats em fer-les ballar al seu caprici en ple xafarranxo. Un alè que no sé què tindria, però que entonava els ànimes de càntir com jo, i xurriaquejava les ments turmentades alhora amb espurnes de melangia i de lucidesa, ensibornant-les i estigmatitzant-les per sempre més amb aquella cançó enfadosa i recurrent que als empordanesos se’ls hi pot dispensar quasi tot, perquè estan tocats pel vent.

- No podem dissimular la subtilesa barrejada amb l’aspror del tarannà tan especial que ens regalima als que som d’aquí, tant en la manera de pensar i de camejar, com en tot el nostre posat en general. Els que no han estat sacsejats pel vent des de les beceroles, no els podran comprendre mai els nostres estats d’ànim, i sempre confondran els rampells genials de la gent d’aquí, amb brots de bogeria – em va confessar una vegada l’avi, que sovint i menut em feia confidències amb l’orgull i la sornegueria dels que creuen saber-ho tot sobre la terra on han nascut i de la gent amb qui han pujat. Jo era tan petit quan l’avi em deia aquelles coses, que amb prou feines me’n feia càrrec del què em volia dir, però gràcies a Déu ho emmagatzemava tot en el subconscient. I us juro que és ara, després de tants anys, que començo a comprendre el sentit i el seny de les seves paraules.

  En definitiva, només voldria deixar palès que malgrat sempre se la tracta com una femella, jo sempre he estat convençut que la tramuntana és un vent mascle i garrut. De petit, al mas, amb la baba fent-me de mestra, quan em feia dibuixar la tramuntana la representava com un tità enfonyat darrera l’albera, traient el nas més enllà del Paní, renegant sempre com en Gori quan el matxo se li amorrava a mig camí i no volia tirar més. Però a mesura que me’n vaig fer amic d’aquell vent, vaig adonar-me que després de bufar pels descosits, quan s’ajeia exhaust arran de mar, a la gent l’envaïa una sensació de tranquil•litat i de relaxament bord i delirant a la vegada. No em veig amb cor de descriure al peu de la lletra aquelles sensacions que guardo de les meves estades al mas, que per a mi ja fou sempre més “el mas ventós”. O potser sí, llamp me mau!, que m’hi atreveixo: és com si en el blau del cel, el vent es fongués tot de cop en un arc de sant Martí, després de calar-hi foc pels quatre cantons perquè reeixissin tots els colors.

En quan al que va passar aquella nit del temporal, en contra dels temors de la baba en tornar al mas després de tres setmanes lluny, ja ningú en prou feines en parlava del penjat – llevat dels meus amiguets de la colla, als quals no vaig dispensar de posar-me’n al corrent de tot el que m’havia perdut -, com si hi hagués un pacte tàcit de silenci que a tothom devia anar-li bé. Ignoro si la tramuntana també hi estava d’acord en que s’hi tirés terra a sobre, però el cas és que del penjat mai es va saber qui era, ni si es va ficar la soga al coll tot solet o li van ajudar. Tampoc es va establir, finalment, si entre aquell paio i la dona apallissada setmanes enrere hi havia hagut cap relació. Per la seva part, en Gori em féu el mateix posat de quan ens trobaven abans de veure’l sortir de casa emmanillat. Inclús va aturar novament el tractor per ajudar-me a posar la cadena del pinyó de la bicicleta, que m’havia tornat a fer el burro, com si no hagués passat res.

És per tot això que acabo d’explicar-vos, que penso que he fet bé, tanmateix, d’intentar fer taula rasa d’aquell malson de la meva infància apuntant a la llibreta tots els detalls que recordava d’aquella nit. Encabat de fer-ho volia desar els folis que acabo d’omplir, per rellegir-los a manera de teràpia si un dia em torna a desvetllar el vent. Però se m’ha acudit que per fer net del tot seria molt millor cremar-los i, abans no pari de bufar el vent, deixar-li que se n’emporti les cendres i les escampi per on li roti.