dijous, 16 d’abril del 2020

DIARI D’UN CONFINAT (33è dia) – DE CARA AL SOL

            Gràcies al confinament faré feliç a la meva dona en un aspecte estètic: que si s’allarga, al final lluiré una bona cabellera platejada. Jo tenia vertadera mania a portar el cabell sempre discretament curt per una raó de comoditat, perquè deia que si es feia massa llarg em costava més de dominar-lo i no m'hi sentia bé. En canvi, poc tallat que no vol dir arranat em permetia de portar-lo escabellat al natural, pentinat només amb l’ajuda de la tovallola en assecar-lo al sortir de la dutxa. Però ara que ja porto gairebé un mes i mig sense veure la Mireia, la meva barbera – no us ho perdeu, vaig amb una “barbera” d’homes que no és el mateix que una perruquera unisex, com ella mateixa explica amb orgull i jo us recomano perquè s'hi troba la diferència –, ja començo a portar una pelussera considerable i si aquesta clausura s’allarga varies setmanes més, podré fardar d’una testa bíblica. La qual cosa, com us deia, no desagradaria pas gens a la meva dona. Us comento aquesta qüestió domèstica, de passada, perquè és un més dels serrells del confinament, segur que no el més important però que en altres petits detalls d'aquest canvi de rutines pot desestabilitzar l’equilibri emocional. No ho dic per mi, que sóc bastant de bon ferrar perquè procuro adaptar-me a totes les circumstàncies i, ara mateix, ja he descobert la manera de dominar el meu cabell i no semblar un llop de mar o un profeta. Ara bé, hi ha gent que hi deu patir amb cosetes com aquesta, sobretot les dones grans que solen ser més primmirades amb la seva aparença, perquè ja que no poden evitar ésser velles, almenys volen fer goig per no sentir-se'n.

I no només pel que fa al cabell, també hi ha molta gent que després d’un mes de no treure el nas fora de casa tot els hi pica. Per tant, quan ens omplim tan la boca d’eslògans tan patriòtics com "queda’t a casa!", no tenim en compte que no totes les llars reuneixen les condicions mínimes per suportar amb serenitat d’esperit un confinament massa perllongat. Són moltes les llars que no tenen prou espai per passar-hi hores barrejats tots els que ara hi han de conviuen per necessitat i abans només hi coincidien a l’hora de dormir; que no es poden ventilar bé, ni tampoc sortir a l’aire lliure a prendre el sol. Quants de pisos no tenen un trist balcó o una finestra prou ampla per prendre una dosi de sol! Per aquesta raó fan tanta ràbia gent que com en Rajoy o d’altres tosques i egoistes com ell surtin a fer footing o a comprar el pa a quinze quilòmetres sense cap necessitat, perquè disposen dintre de casa seva totes les comoditats per passar la quarantena sense privacions i per posar-se cara al sol tota l’estona que vulguin. No és el mateix confinar-se vint-i-quatre hores en un pis del Raval, de la Mina, o de qualsevol barri dormitori del cinturó de Barcelona, que en un pis de l’Eixample o de Pedralbes. Per aquesta raó, a la meva manera de veure, és molt important que s’estudiï amb criteris professionals i no pas polítics no només el ritme d'un imprescindible desconfinament de la població sinó, sobretot, la forma racional de permetre un relaxament parcial de la reclusió planificant-lo fins al darrer detall.
Ja sabem que les seqüeles econòmiques d’aquest desastre sanitari seran inaudites, però, ¿s’ha pensat com es recuperarà psíquicament una part molt nombrosa de persones de totes les edats que no tindran el coratge d’esperit ni la moral prou alta per entomar un escenari social que durant mesos no s’assemblarà a temps reculats més feliços, a part de tanta i tanta gent que tindrà de passar el seu dol particular pels morts en solitari, enterrats o cremats quasi clandestinament? Quan sento la nostra classe política empantanegada en un discurs que de tan caduc, arnat i poc realista ja es tan odiós que fa fàstic, em pregunto per què no ens mereixem tenir uns governants més humils, disposats a treballar colze contra colze fins que el país aixequi el cap. Tots els galls, paons, guineus i senglars asseguts al Congrés, al Senat, als Parlaments, a les Diputacions, Ajuntaments, Consells Comarcals, etcètera, que volen arreglar el món cadascú a la seva manera, s’han adonat realment del panorama que ens espera a la cantonada? ¿S’han adonat que amb discursets retòrics, engalipades electorals, travetes polítiques i rivalitats de pati d’escola entre els partits no ens en podrem sortir? ¿Com es pot ésser tan ximple com per buscar quotidianament la confrontació més barroera enlloc de l’entesa constructiva i lleial? ¿Com alguns polítics i membres destacats de l’establishment poden mirar-se al mirall i escoltar-se dir les barrabassades que diuen, sense avergonyir-se i vomitar? Els ciutadans – menys els quatre hiperventilats de sempre – passem de tanta comèdia i xerrameca perquè totes les nostres cuites avui per avui es limiten a sortir cada dia a prendre el sol, mentre sigui de franc.
           
A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada