Gràcies
al confinament faré feliç a la meva dona en un aspecte estètic: que si
s’allarga, al final lluiré una bona cabellera platejada. Jo tenia vertadera
mania a portar el cabell sempre discretament curt per una raó de comoditat,
perquè deia que si es feia massa llarg em costava més de dominar-lo i no m'hi
sentia bé. En canvi, poc tallat que no vol dir arranat em permetia de portar-lo
escabellat al natural, pentinat només amb l’ajuda de la tovallola en assecar-lo
al sortir de la dutxa. Però ara que ja porto gairebé un mes i mig sense veure
la Mireia, la meva barbera – no us ho perdeu, vaig amb una “barbera” d’homes
que no és el mateix que una perruquera unisex, com ella mateixa explica amb
orgull i jo us recomano perquè s'hi troba la diferència –, ja començo a portar
una pelussera considerable i si aquesta clausura s’allarga varies setmanes més,
podré fardar d’una testa bíblica. La qual cosa, com us deia, no desagradaria
pas gens a la meva dona. Us comento aquesta qüestió domèstica, de passada,
perquè és un més dels serrells del confinament, segur que no el més important
però que en altres petits detalls d'aquest canvi de rutines pot desestabilitzar
l’equilibri emocional. No ho dic per mi, que sóc bastant de bon ferrar perquè
procuro adaptar-me a totes les circumstàncies i, ara mateix, ja he descobert la
manera de dominar el meu cabell i no semblar un llop de mar o un profeta. Ara
bé, hi ha gent que hi deu patir amb cosetes com aquesta, sobretot les dones
grans que solen ser més primmirades amb la seva aparença, perquè ja que no
poden evitar ésser velles, almenys volen fer goig per no sentir-se'n.
I no només pel que fa al cabell, també hi ha molta
gent que després d’un mes de no treure el nas fora de casa tot els hi pica. Per
tant, quan ens omplim tan la boca d’eslògans tan patriòtics com "queda’t a
casa!", no tenim en compte que no totes les llars reuneixen les condicions
mínimes per suportar amb serenitat d’esperit un confinament massa perllongat.
Són moltes les llars que no tenen prou espai per passar-hi hores barrejats tots
els que ara hi han de conviuen per necessitat i abans només hi coincidien a
l’hora de dormir; que no es poden ventilar bé, ni tampoc sortir a l’aire lliure
a prendre el sol. Quants de pisos no tenen un trist balcó o una finestra prou ampla
per prendre una dosi de sol! Per aquesta raó fan tanta ràbia gent que com en
Rajoy o d’altres tosques i egoistes com ell surtin a fer footing o a comprar el
pa a quinze quilòmetres sense cap necessitat, perquè disposen dintre de casa
seva totes les comoditats per passar la quarantena sense privacions i per
posar-se cara al sol tota l’estona que vulguin. No és el mateix confinar-se
vint-i-quatre hores en un pis del Raval, de la Mina, o de qualsevol barri
dormitori del cinturó de Barcelona, que en un pis de l’Eixample o de Pedralbes.
Per aquesta raó, a la meva manera de veure, és molt important que s’estudiï amb
criteris professionals i no pas polítics no només el ritme d'un imprescindible
desconfinament de la població sinó, sobretot, la forma racional de permetre un
relaxament parcial de la reclusió planificant-lo fins al darrer detall.
Ja sabem que les seqüeles econòmiques d’aquest desastre sanitari
seran inaudites, però, ¿s’ha pensat com es recuperarà psíquicament una part
molt nombrosa de persones de totes les edats que no tindran el coratge
d’esperit ni la moral prou alta per entomar un escenari social que durant mesos
no s’assemblarà a temps reculats més feliços, a part de tanta i tanta gent que
tindrà de passar el seu dol particular pels morts en solitari, enterrats o
cremats quasi clandestinament? Quan sento la nostra classe política
empantanegada en un discurs que de tan caduc, arnat i poc realista ja es tan
odiós que fa fàstic, em pregunto per què no ens mereixem tenir uns governants
més humils, disposats a treballar colze contra colze fins que el país aixequi
el cap. Tots els galls, paons, guineus i senglars asseguts al Congrés, al
Senat, als Parlaments, a les Diputacions, Ajuntaments, Consells Comarcals,
etcètera, que volen arreglar el món cadascú a la seva manera, s’han adonat
realment del panorama que ens espera a la cantonada? ¿S’han adonat que amb
discursets retòrics, engalipades electorals, travetes polítiques i rivalitats
de pati d’escola entre els partits no ens en podrem sortir? ¿Com es pot ésser
tan ximple com per buscar quotidianament la confrontació més barroera enlloc de
l’entesa constructiva i lleial? ¿Com alguns polítics i membres destacats de
l’establishment poden mirar-se al mirall i escoltar-se dir les barrabassades
que diuen, sense avergonyir-se i vomitar? Els ciutadans – menys els quatre
hiperventilats de sempre – passem de tanta comèdia i xerrameca perquè totes les
nostres cuites avui per avui es limiten a sortir cada dia a prendre el sol,
mentre sigui de franc.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada