dissabte, 11 d’abril del 2020

“LA VIDA ÉS UNA CAPSA DE RECORDS” - capítol dissetè-


17
Tot just acabada la guerra del catorze, inexplicablement van començar a escassejar les subsistències, no perquè no n’hi haguessin sinó per enjovar la carestia en benefici dels especuladors. L’avi, que com gairebé sempre pretenia posar-nos al corrent del què passava o del que es deia pel món, passant les notícies que esporgava pel sedàs de la seva particular interpretació, un dia ens va venir tot esverat: – A Barcelona s’ha de fer cua a les fleques i  no troba pa tothom que en vol comprar.
- Doncs, mira ara que un dius, segons la Siseta, d’aquesta carestia en tenen la culpa els acaparadors – va ficar-hi cullerada de seguida l’àvia, que des les darreres enganxades per tot allò  de l’oncle i d’en Mauro, a l’avi no li’n perdonava ni una i semblava que ja no tenia por de trencar-li les oracions, si veia que tenia intencions de pinxejar de mestre tites.
Però, estic convençut que si li haguéssim fet explicar a l’àvia què volia dir allò d’acaparar o d’especular, la pobra dona s’hagués empatollat de mala manera. No obstant això, la veritat és que de l’encariment de la vida se’n parlava per tot arreu, i des dels jornalers fins bona part de la menestralia portaven escrita a la cara la basarda perquè les coses encara anessin més mal dades. La Teresita, empeltada de la mania de l’avi d’estar al corrent de l’actualitat a còpia d’esporgar diaris endarrerits que arreplegava a la cantina de l’estació, va acostumar-nos a que rellegíssim revistes de moda de les cares, plenes de xafarderies de l’aristocràcia i de les artistes famoses, que a ca els Costaferran llençaven cada mes a la bassa en ésser substituïdes per les acabades d’arribar dels quioscos; vet-aquí, doncs, que en aquelles publicacions caducades igual que feia l’avi amb els diaris de l’estació, l’àvia i jo ens hi abeuràvem amb golafreria, oimés quan aquell doll de sedasseries de color rosa ens sortia de franc.
Confesso que en satisfer la curiositat morbosa pròpia de l’adolescència en aquelles revistes mig rebregades i sovint tacades de menjar, vaig aprendre una lliçó que després m’ha servit de molt per calar la gent amb qui he hagut de tractar per la meva feina: mentre els diaris entatxonats de política que arreplegava l’avi tot ho pintaven de color negre i a vegades apocalíptic i tot, les revistes del cor que requisava la Teresita  ens enlluernaven amb la versió d’un món ben diferent, quasi de somni de fades, en el qual una llei de gent, diguem-ne guapa, desvagada o dròpola, es passava la vida entrant i sortint de casinos, de sales de festes recarregades de marbres i guarniments postissos, de fantàstics centres d’esbarjo i d’instituts de bellesa o de music-halls espatarrants, plens sempre a vessar de ganduls d’upa.
A aquelles revistes que fullejava com si fossin la bíblia en vers i el compendi de totes les meravelles del món, de més ganàpia vaig saber que la majoria dels personatges que hi treien el nas pagaven el gust i les ganes perquè els retratessin en les seves cases de pel·lícula, envoltats de dones esculturals, llençant diners a tremuja en luxes imbècils o organitzant bacanals a regne solta. Però, encara que quan les fullejava, aquella fastigosa ostentació m’empallegava, no ho feia prou com per sentir fàstic en adonar-me per força, llevat que m’entestés a amagar el cap sota l’ala, que a quatre passes de persones que només coneixíem privacions de tota mena des que varen néixer, n’hi havia d’altres que lluïen joies de proporcions grotesques, eren propietàries de cotxes fabulosos i vestien roba pintoresca i escandalosament cara, que un cop acabada d’estrenar en el millor del casos la regalaven al servei o a una parenta pobra per no llançar-les a la bassa, perquè es veu que no quedava bé que se la tornessin a posar mai més ja que en aquell món artificial i gomós era considerat poc elegant repetir, com si la vida només fos per ells un carrousel de lluentons, desentenent-se completament de si no gaire lluny de les seves orgies milers de pelacanyes ho passaven magra.
Potser a causa de contraposar unes realitats tan contradictòries – les que em llegia l’avi als seus diaris endarrerits i les que em feien dentetes des de les revistes de la Teresita -, vaig arribar a la conclusió que en aquest món de mones, en que tot semblava ser qüestió de quants diners es tenien, els que podien pagar-se requisits i luxes forassenyats no n’acabaven de xalar de la seva xamba fins que no podien comparar el seu fantàstic estat de gràcia amb les febrades i mal d’ossos que baldaven els que no tenien un caure morts. A més a més, estic per assegurar que en cap altra societat com en aquella de principis del segle vint, s’havia fet tan palès com n’eren d’aspres les conseqüències d’atiar la lluita de classes quan, per més escarni, aquestes convivien una al costat de l’altra, com si les diferències socials fossin un fet normal. És possible que aquesta sigui una apreciació subjectiva, incerta i un poc interessada per part meva, tenint en compte precisament els meus atàvics prejudicis de classe; però sempre vaig tenir la sospita que l’avi no havia sentit només tocar campanes quan em capguardava dels rics que solament podien sentir-se feliços del tot i “realitzar-se”, si tenien a la vora uns quants pobres a qui fer caritat.  
L’avi, tanmateix, que era una persona extremadament sensible i afí amb les reivindicacions laborals dels ferroviaris, en canvi estava radicalment en contra de tota mena de rebequeria airada o esvalot, i una mera referència a la revolució li feia perdre l’oremus. Això no vol pas dir que estigués disposat a parar sempre l’altra galta ni empassar-se tot allò que li manessin de fer o de dir; el que succeïa, al meu parer, és que pertanyia a una generació que no s’havia desempallegat del tot del síndrome de vassall, que són aquells que en el fons creuen que com sigui que, fatídicament, els de sota sempre acaben perden bous i esquelles quan s’esbatussen amb els de dalt, encara que estiguin carregats de raó no paga la pena de rebel·lar-s’hi.
No obstant això, aquest estat d’ànim desinflat i decantat perillosament cap al derrotisme i la santa resignació dels abatuts crònics, ell se l’havia adaptat a les seves conveniències d’estar per casa i la dosificava tant en l’obligació com en la devoció, per resumir-ho en poques paraules. A la feina, que representava era per obligació, no girava mai la cara ni es feia el ronsa per res, i amb aquest capteniment pacífic i dòcil acontentava els que li pagaven el jornal i li feien una magarrufa de tant en tant. En quan a la devoció, s’hi tenia d’esforçar molt per creure en un Déu a qui no considerava tingués res per agrair-li; però, a qui tampoc volia posar-se’l en contra, girant-li l’esquena radicalment, per si de cas era veritat que existia i que “després de la mort” ens esperava un judici final on ell hi tallava el bacallà i passava comptes.
Des que vàrem tornar de l’enterrament de la tieta Úrsula, per fixar una data de referència, aquella manera tan pròpia de l’avi d’explicar-nos les coses perquè les entenguéssim, tenint en compte tots els punts de vista i sensibilitats que les envoltaven i matisaven, des d’aleshores es va estroncar de sobte sense que se m’acudeixi cap  causa concreta que justifiqués aquest canvi; però, quan trascolava la seva personal interpretació de l’actualitat, els seus comentaris abans sempre oberts i estimuladors de la crítica i el debat, de cop i volta només traspuaven llanguiment, amb crides constants a la paciència o a la resignació. I una sensació de basarda a divagar sobre el futur que  em penso que era deguda a que pressentia que se li estava acabant la corda, i ja no es veia en cor d’esprémer i menys encara de predir els esdeveniments, de manera que d’ençà d’aquest tomb anímic preferia que el sorprenguessin els esdeveniments, enlloc d’anar un pas per davant amb els seus encertats i sovint clarividents anàlisis d’aficionat mesell.
És clar que li va tocar una tongada de peripècies difícils d’entomar per una persona com ell, educada i enganxada a un concepte del bé i del mal tan simple com sever, basat exclusivament en el respecte al lliure pensament, a estimar l’ordre per damunt de tot i a mantenir la disciplina sense manies ni titubejos. Mirant-m’ho amb certa perspectiva, però, penso que si quan la nostra família va començar a anar de capa caiguda ho veia tan negre era perquè les circumstàncies li havien capgirat l’ordre de valors i el capteniment escrupolós de valorar-ho tot sempre des del pragmatisme més cartesià,  gens visceral i tirant pel cantó possibilista, va degenerar en sentit contrari; com si en repassar els seus diaris vells els ulls se li anessin tot sols en busca de les notícies més negatives i els pronòstics més catastròfics.
Per tot plegat, jo diria que, influït pel cor agre que el va començar a envair immediatament després d’haver rebut la darrera carta d’en Mauro, en la que explicava la seva sorprenent peripècia, accentuat després d’enterrar la tieta Úrsula i retrobar-se amb el tiet Manolo, va decidir de trascantó i sense consultar-ho ni amb el coixí ni amb l’àvia, convidar tota la família a una trobada com les d’abans, com si no n’haguéssim vist de tants colors i glopejat tants desenganys que ens varen convertir en un carai de malavinguts picallosos. Ningú, però, va gosar fer-lo desdir d’una caparrada que – malgrat la bona intenció -, tenia tots els números d’acabar com el rosari de l’aurora o pitjor. A pesar dels mals presagis, en total ens vàrem arreplegar una dotzena de colla, comptant el tiet Manolo i la seva canalla, gràcies a que l’avi es va rebaixar a pregar-li personalment que vingués. La Teresita va veure’s obligada a demanar festa als Costaferran aquell diumenge, els quals no gaire de bon grat hi accediren a condició que els hi deixés la teca pràcticament enllestida i a punt perquè la senyora només hagués d’escalfar-la, just abans de posar-se a taula.
Una mica com nosaltres, que la mare i l’àvia varen fer canalons de carn de pobre de vedella i peu de porc, picada a casa el dia abans, després d’arreglar-se amb la mestressa de cal Candido per baixar-li dues plates a gratinar al forn industrial de la botiga. En prou feines hi cabíem tanta gent al menjador, i el pare tingué d’allargar la taula amb una porta vella i uns caixons, que també vàrem rampinyar del magatzem de sota, i les quatre cadires que ens faltaven les vàrem manllevar als veïns del replà. L’àvia estava encantada com una lloca de tenir-nos tots recollits a casa, i fins i tot l’oncle, especialista en aixafar guitarres, es va comportar durant tot el dinar com una persona civilitzada, i va fer broma i tot amb les dèries de sa germana petita. En canvi, no obstant la bona acollida que havia tingut la seva iniciativa, en contra del que pensàvem quan ens la va proposar, a l’avi el vaig trobar encarcarat i distant, com si tingués el cap a una altra banda. Ni la xerinola que s’havia muntat la canalla del tiet Manolo – una parelleta que no pararen un moment quiets, intentant engrescar en Rogelio perquè jugués amb ells a un racó del passadís, mentre aquest se’ls mirava com si fossin d’un altra planeta –, va distreure’l d’aquella basca o ensopiment que feia dies no es treia de sobre.
Quan la mare va treure per postres un braç de gitano casolà, una fruitera amb taronges i un parell de pots plens de malta acabada de bullir i colar, que encara fumejava, l’avi va prendre la paraula enmig d’un silenci entre respectuós i aspectant. Vaig notar de seguida que en recapitular totes les vicissituds que la família havia sortejat des que van migrar a Catalunya, desgranant totes les tombarelles i revifades, mesurà molt bé com ho deia, procurant no xafar cap ull de poll. Jo tota l’estona, vaig estar pendent de reüll de les reaccions de l’oncle, per si algun dels comentaris li tocava el voraviu i s’armava la de sant Quintin; però, em va tranquil·litzar que entomés tot el monòleg del seu pare sense insinuar cap mal gest, això sí més aviat com aquell que sent ploure. Se’l veia tan distés i estritllat que fins i tot es va servir cafè dues vegades, amb tota naturalitat.
De fet, repeteixo, l’avi s’estava esforçant en fer tota aquella ressenya sentimental mirant de no trencar-li a ningú les oracions; fins que en arribar a la darrera part del discurset, la bassa d’oli es va començar a enterbolir. Fou, exactament, en referir-se a la darrera carta rebuda del cosí Mauro on explicava que després de desertar l’havien acollit els d’una misteriosa congregació religiosa: vaig notar que la noticia agafava l’oncle a contrapeu, i per com va serrar les barres vaig deduir, sense anar gaire lluny d’osques pel que es va veure després, que no li feia cap gràcia assabentar-se’n del contingut de la carta del seu fill a l’ensems que tots nosaltres. No vull ni imaginar-me el rebombori que s’hagués armat si arriba a saber que se li servia un plat rescalfat, del qual uns quants dels asseguts a taula n’estàvem al cal del carrer des d’una setmana abans. 
- Redéu, pare, voleu dir que d’això no n’havíem de parlar primer vós i jo a soles? – va protestar l’oncle.  
- Tots els d’aquí som de la família i no estic pas esbombant res de dolent. Al contrari, després de donar-hi mil voltes, el que ens fa saber el nano penso si no ha estat la millor solució pel teu marrec, vist tal com han rodat les coses. Qui sap quan trigarem a veure’l o si no el veurem mai més, ves a saber; però, almenys el nano ha acabat posant la banya més o menys al forat que volia.
- Ja m’explicareu, pare, com es menja tanta comprensió i màniga ampla de cop i volta – els estreps ja començaven a xerricar -, el nano porta escrit al front el cartell de desertor, no sé si ho teniu en compte. I quan més temps passi sense que els militars sàpiguen on para, més costarà d’esborrar de la nostra cara la taca d’encobridors d’un pròfug.
- Doncs haurem d’aprendre a conviure-hi amb aquesta pena, què vols que et digui! – li va replicar l’avi, un xic menys amoïnat encara que sembli mentida, després d’escampar totes les cartes damunt la taula d’una vegada. – Potser caldrà empassant-nos l’orgull i la vergonya, si convé. Tampoc veig que sigui un crim el que ha fet, ni que aquesta suposada taca s’hagi escampat tant com perquè hàgim d’abaixar el cap o amagar-nos sota terra. Tu saps prou bé quina era la vertadera il·lusió del nano i en quines condicions va fugir de nosaltres cap a l’Àfrica, malgrat no tingués cap simpatia ni per la guerra ni, gairebé et diria, que per la pàtria. La guerra no estava feta per a ell, ni era el que desitjava; hi va espetegar desesperat perquè no li’n fèiem cas del seu patiment d’esperit perquè se sentia atrapat en un carreró sense sortida, empitrat entre el no sentir-se escoltat ni comprès per cap de nosaltres, jo ja m’hi poso el primer; però, sobretot, per culpa teva, que eres el seu pare. Si ara, de retop i per pura carambola ha encarrilat la seva vida, més o menys en el sentit que desitjava, hauríem d’estar-ne contents. Si no l’haguéssim pressionat tant, potser el tindríem tranquil a tocar de  casa, mentre que ara volta qui sap on. Però hem d’acceptar-ho, va ser el nostre pecat no fer-li cas i ara hem de rossegar la penitència d’intentar passar-ho com puguem, perquè és el que toca i no queda altre remei. Per això he volgut reunir-vos com quan éreu petits, per estar junts i donar-nos suport mútuament i, si es pot, tancar d’una vegada les ferides que queden obertes. Si la família no serveix de caliu i de sopluig quan les coses li van mal dades a algun dels seus, quina falta fa tenir-ne?
- ¿I la família em traurà de sobre les urpes d’aquell malparit que em reclama la dot que va pagar al vostre nét? ¿Què voleu que li digui, després que el bordegàs ens ha deixat penjats com un descarat sense paraula? Aquest home que em persegueix fins i tot l’ombra, està tan desenganyat, ressentit i enrabiat, amb tota la raó del món, que el veig capaç de fer qualsevol bestiesa. Potser jo en el seu lloc faria el mateix. Per tant, com que em conec més del que no us penseu, puc acabar fent-ne també una de grossa, si em continua burxant... Per altra banda, hi ha militars pel mig que no paren de tocar-me els ous empaitant-me pel carrer i a la feina, fent-me preguntetes estúpides per posar-me nerviós i en evidència davant els que em coneixen poc o molt. ¿Què els he de dir a partir d’ara als militars: que sé el que sé després d’escoltar la carta que m’heu llegit, o he de fer veure que dormo a la figuera? ¿Els he de mentir, dient que no en sé res de res d’on para el nano, o potser val més que els digui la veritat? Em sembla, pare, que ens la podem carregar molt fort!
- Déu te’n guardi de xerra’ls-en res! – s’hi va encarar l’àvia, com sempre la primera a plantar cara l’oncle sense pèls a la llengua.
Tot i que estava trasbalsada perquè no havia trascolat que la senyora Costaferran, de qui tant se’n refiava, l’hagués deixat a l’estacada en dir-li sense embuts que en qüestions de feina el seu marit li tenia prohibit ficar-s’hi, no va afluixar el to de veu malgrat la cara de set jutges de l’oncle: ¿Què vols ara, delatar al teu propi fill, per acabar-li de desgraciar la vida, si el troben gràcies a les pistes que els hi donis?
- No repapiegeu, mare! Ningú està parlant de delacions. És tracta, si us sembla millor dir-ho així, de quedar bé amb la vianda al plat, per treure’ns aquesta merda de sobre. Tampoc no els servirà de res la informació, si tal com assegura el nano aquests putes de frares d’on siguin el tenen amagat qui sap on. En canvi, nosaltres sí que descansarem més tranquils després d’espolsar-nos de sobre la patata calenta de callar el què sabem, ja que amb els collons de militars no s’hi pot pas jugar amb foc.
Era curiós, però cap dels presents va interrompre l’intercanvi de retrets cada vegada més acalorats, entre l’oncle i l’àvia. Era com si allò de que parlaven no anés amb ningú més dels que enrondàvem la taula, inclòs jo mateix. Només en Rogelio s’encongia a la cadira com un cuc, cada vegada que sentia la veu de son pare, com si li vingués mal de ventre de tan enrogallada i crispada. Aquella nova agafada de l’oncle amb els avis, per descomptat que no li feia cap favor a la pobra criatura, però ningú se n’adonà del seu patiment. I és que l’oncle, fidel a la seva fama de busca-raons va fugir d’estudi escarnint sorollosament la crida exasperada de l’avi a fer les paus:  
- Vosaltres féu el que vulgueu, que jo ja tinc molt clar quin és el meu deure. Tard o d’hora, a comandància sabran que els he amagat l’ou i m’ho tindran en compte tota la vida, si és que no m’ho fan purgar abans a garrotades. No em dóna la gana que m’acusin d’encobridor d’un fill desertor, a més a més de tot el que he hagut de trascolar per culpa del carai de nano. De manera que ja sabeu com penso, i com que no ens entendríem pas encara que garléssim tota la tarda, val més que ho deixem córrer abans no ens enfilem per les parets i ens esgarrapem.
Així es va acabar, doncs, el darrer intent fallit de l’avi per redimir-nos com a família ben avinguda, si l’oncle no hagués anat com sempre a la seva i no hagués perdut els estreps i el respecte als seus pares des de feia temps. La nostra família no tenia cap patrimoni material per repartir-se, però això no impedí que niés entre nosaltres un hereu escampa que tant se li’n fotia de corcar-nos l’estabilitat emocional i la cohesió, petejant-se el llegat de coherència i l’orgull de classe que l’avi va esforçar-se en conrear tota la vida, a la seva especial manera de fer, i que li hagués encantat de deixar-nos com a penyora un cop mort.
Segons que vàrem saber l’endemà, a l’oncle li va faltar temps per córrer a la caserna a esbombar allò que acabava d’assabentar-se del seu fill. Ens consta que va complir la seva amenaça de fer-ho perquè a mitja tarda van presentar-se al pis un caporal i dos soldats amb instruccions de requisar-nos el carai de carta. Era evident que si algú no els hi hagués xafardejat, no podien anar-hi al darrera tant a la posta. Temps enrere, l’avi se l’hagués empassat aquell tros de paper comprometedor abans de lliurar-los-hi sense ni espernegar una mica; però, aquell dia va cedir-los el que volien sense oposar cap resistència ni fer escarafalls. Simplement se la treure de la butxaca i la va deixar caure a terra expressament; qui sap si a propòsit, en una darrera i pírrica pirueta de rebel·lia perquè almenys els soldats s’haguessin d’ajupir a plegar-la. Amb aquell gest, em vaig adonar que l’avi havia esdevingut definitivament un home abatut i cansat, a qui la vida se li escolava del cos per una escletxa que ja ningú, començant per ell mateix, movia un dit per romballar.
En efecte: des d’aquella sobretaula tan desagradable l’avi va deixar-se esllanguir de mica en mica, sense fer cap esforç per evitar-ho. Al final, uns tres mesos més tard, se’n va anar sense donar feina ni maldecaps: un mati, quan l’àvia el va sacsejar per despertar-lo a l’hora de llevar-se per anar a l’estació, ja no respirava. En sentir els panxells de la pobra dona, de seguida em vaig precipitar a l’alcova en calçotets i samarreta, tal com havia saltat del llit. Com que el cos de l’avi estava immòbil, gairebé de bocaterrosa, vaig ajudar-la a tombar-lo panxa enlaire. Recordo, com si fos ara, que em va impressionar l’expressió d’assossec i serenor que li havia quedat reflectida a la cara. El pare, que també va venir a corre-cuita amb la mare al darrere, va intentar reanimar-lo; però, no hi hagué res a fer. El doctor Fina ens va assegurar que havia mort mentre dormia, sense adonar-se’n, a primeres hores de la matinada.  
FI DE LA PRIMERA PART

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada