17
Tot just acabada la guerra del catorze,
inexplicablement van començar a escassejar les subsistències, no perquè no n’hi
haguessin sinó per enjovar la carestia en benefici dels especuladors. L’avi, que
com gairebé sempre pretenia posar-nos al corrent del què passava o del que es deia
pel món, passant les notícies que esporgava pel sedàs de la seva particular interpretació,
un dia ens va venir tot esverat: – A Barcelona s’ha de fer cua a les
fleques i no troba pa tothom que en vol
comprar.
- Doncs, mira ara que un dius, segons la
Siseta, d’aquesta carestia en tenen la culpa els acaparadors – va ficar-hi cullerada de seguida l’àvia, que des les darreres enganxades per
tot allò de l’oncle i d’en Mauro, a
l’avi no li’n perdonava ni una i semblava que ja no tenia por de trencar-li les
oracions, si veia que tenia intencions de pinxejar de mestre tites.
Però, estic convençut que si li haguéssim
fet explicar a l’àvia què volia dir allò d’acaparar o d’especular, la pobra
dona s’hagués empatollat de mala manera. No obstant això, la veritat és que de l’encariment
de la vida se’n parlava per tot arreu, i des dels jornalers fins bona part de la
menestralia portaven escrita a la cara la basarda perquè les coses encara anessin
més mal dades. La Teresita, empeltada de la mania de l’avi d’estar al corrent
de l’actualitat a còpia d’esporgar diaris endarrerits que arreplegava a la cantina
de l’estació, va acostumar-nos a que rellegíssim revistes de moda de les cares,
plenes de xafarderies de l’aristocràcia i de les artistes famoses, que a ca els
Costaferran llençaven cada mes a la bassa en ésser substituïdes per les acabades
d’arribar dels quioscos; vet-aquí, doncs, que en aquelles publicacions caducades
igual que feia l’avi amb els diaris de l’estació, l’àvia i jo ens hi abeuràvem
amb golafreria, oimés quan aquell doll de sedasseries de color rosa ens sortia de
franc.
Confesso que en satisfer la curiositat morbosa
pròpia de l’adolescència en aquelles revistes mig rebregades i sovint tacades
de menjar, vaig aprendre una lliçó que després m’ha servit de molt per calar la
gent amb qui he hagut de tractar per la meva feina: mentre els diaris entatxonats
de política que arreplegava l’avi tot ho pintaven de color negre i a vegades
apocalíptic i tot, les revistes del cor que requisava la Teresita ens enlluernaven amb la versió d’un món ben
diferent, quasi de somni de fades, en el qual una llei de gent, diguem-ne guapa,
desvagada o dròpola, es passava la vida entrant i sortint de casinos, de sales
de festes recarregades de marbres i guarniments postissos, de fantàstics
centres d’esbarjo i d’instituts de bellesa o de music-halls espatarrants, plens
sempre a vessar de ganduls d’upa.
A aquelles revistes que fullejava com si
fossin la bíblia en vers i el compendi de totes les meravelles del món, de més
ganàpia vaig saber que la majoria dels personatges que hi treien el nas pagaven
el gust i les ganes perquè els retratessin en les seves cases de pel·lícula,
envoltats de dones esculturals, llençant diners a tremuja en luxes imbècils o
organitzant bacanals a regne solta. Però, encara que quan les fullejava, aquella
fastigosa ostentació m’empallegava, no ho feia prou com per sentir fàstic en adonar-me
per força, llevat que m’entestés a amagar el cap sota l’ala, que a quatre
passes de persones que només coneixíem privacions de tota mena des que varen
néixer, n’hi havia d’altres que lluïen joies de proporcions grotesques, eren
propietàries de cotxes fabulosos i vestien roba pintoresca i escandalosament
cara, que un cop acabada d’estrenar en el millor del casos la regalaven al servei
o a una parenta pobra per no llançar-les a la bassa, perquè es veu que no quedava
bé que se la tornessin a posar mai més ja que en aquell món artificial i gomós era
considerat poc elegant repetir, com si la vida només fos per ells un carrousel
de lluentons, desentenent-se completament de si no gaire lluny de les seves
orgies milers de pelacanyes ho passaven magra.
Potser a causa de contraposar unes realitats
tan contradictòries – les que em llegia l’avi als seus diaris endarrerits i les
que em feien dentetes des de les revistes de la Teresita -, vaig arribar a la conclusió
que en aquest món de mones, en que tot semblava ser qüestió de quants diners es
tenien, els que podien pagar-se requisits i luxes forassenyats no n’acabaven de
xalar de la seva xamba fins que no podien comparar el seu fantàstic estat de
gràcia amb les febrades i mal d’ossos que baldaven els que no tenien un caure
morts. A més a més, estic per assegurar que en cap altra societat com en aquella
de principis del segle vint, s’havia fet tan palès com n’eren d’aspres les conseqüències
d’atiar la lluita de classes quan, per més escarni, aquestes convivien una al
costat de l’altra, com si les diferències socials fossin un fet normal. És possible
que aquesta sigui una apreciació subjectiva, incerta i un poc interessada per
part meva, tenint en compte precisament els meus atàvics prejudicis de classe;
però sempre vaig tenir la sospita que l’avi no havia sentit només tocar
campanes quan em capguardava dels rics que solament podien sentir-se feliços del
tot i “realitzar-se”, si tenien a la vora uns quants pobres a qui fer caritat.
L’avi, tanmateix, que era una persona
extremadament sensible i afí amb les reivindicacions laborals dels ferroviaris,
en canvi estava radicalment en contra de tota mena de rebequeria airada o
esvalot, i una mera referència a la revolució li feia perdre l’oremus. Això no
vol pas dir que estigués disposat a parar sempre l’altra galta ni empassar-se
tot allò que li manessin de fer o de dir; el que succeïa, al meu parer, és que
pertanyia a una generació que no s’havia desempallegat del tot del síndrome de
vassall, que són aquells que en el fons creuen que com sigui que, fatídicament,
els de sota sempre acaben perden bous i esquelles quan s’esbatussen amb els de
dalt, encara que estiguin carregats de raó no paga la pena de rebel·lar-s’hi.
No obstant això, aquest estat d’ànim desinflat
i decantat perillosament cap al derrotisme i la santa resignació dels
abatuts crònics, ell se l’havia adaptat a les seves conveniències d’estar per casa
i la dosificava tant en l’obligació com en la devoció, per resumir-ho en poques
paraules. A la feina, que representava era per obligació, no girava mai la cara
ni es feia el ronsa per res, i amb aquest capteniment pacífic i dòcil acontentava
els que li pagaven el jornal i li feien una magarrufa de tant en tant. En quan a
la devoció, s’hi tenia d’esforçar molt per creure en un Déu a qui no considerava
tingués res per agrair-li; però, a qui tampoc volia posar-se’l en contra,
girant-li l’esquena radicalment, per si de cas era veritat que existia i que “després
de la mort” ens esperava un judici final on ell hi tallava el bacallà i passava
comptes.
Des que vàrem tornar de l’enterrament de
la tieta Úrsula, per fixar una data de referència, aquella manera tan pròpia de
l’avi d’explicar-nos les coses perquè les entenguéssim, tenint en compte tots
els punts de vista i sensibilitats que les envoltaven i matisaven, des
d’aleshores es va estroncar de sobte sense que se m’acudeixi cap causa concreta que justifiqués aquest canvi; però,
quan trascolava la seva personal interpretació de l’actualitat, els seus comentaris
abans sempre oberts i estimuladors de la crítica i el debat, de cop i volta només
traspuaven llanguiment, amb crides constants a la paciència o a la resignació. I
una sensació de basarda a divagar sobre el futur que em penso que era deguda a que pressentia que se
li estava acabant la corda, i ja no es veia en cor d’esprémer i menys encara de
predir els esdeveniments, de manera que d’ençà d’aquest tomb anímic preferia
que el sorprenguessin els esdeveniments, enlloc d’anar un pas per davant amb els
seus encertats i sovint clarividents anàlisis d’aficionat mesell.
És clar que li va tocar una tongada de peripècies
difícils d’entomar per una persona com ell, educada i enganxada a un concepte del
bé i del mal tan simple com sever, basat exclusivament en el respecte al lliure
pensament, a estimar l’ordre per damunt de tot i a mantenir la disciplina sense
manies ni titubejos. Mirant-m’ho amb certa perspectiva, però, penso que si quan
la nostra família va començar a anar de capa caiguda ho veia tan negre era
perquè les circumstàncies li havien capgirat l’ordre de valors i el capteniment
escrupolós de valorar-ho tot sempre des del pragmatisme més cartesià, gens visceral i tirant pel cantó possibilista,
va degenerar en sentit contrari; com si en repassar els seus diaris vells els
ulls se li anessin tot sols en busca de les notícies més negatives i els pronòstics
més catastròfics.
Per tot plegat, jo diria que, influït
pel cor agre que el va començar a envair immediatament després d’haver rebut la
darrera carta d’en Mauro, en la que explicava la seva sorprenent peripècia, accentuat
després d’enterrar la tieta Úrsula i retrobar-se amb el tiet Manolo, va decidir
de trascantó i sense consultar-ho ni amb el coixí ni amb l’àvia, convidar tota
la família a una trobada com les d’abans, com si no n’haguéssim vist de tants
colors i glopejat tants desenganys que ens varen convertir en un carai de malavinguts
picallosos. Ningú, però, va gosar fer-lo desdir d’una caparrada que – malgrat la
bona intenció -, tenia tots els números d’acabar com el rosari de l’aurora o pitjor.
A pesar dels mals presagis, en total ens vàrem arreplegar una dotzena de colla,
comptant el tiet Manolo i la seva canalla, gràcies a que l’avi es va rebaixar a
pregar-li personalment que vingués. La Teresita va veure’s obligada a demanar festa
als Costaferran aquell diumenge, els quals no gaire de bon grat hi accediren a
condició que els hi deixés la teca pràcticament enllestida i a punt perquè la senyora
només hagués d’escalfar-la, just abans de posar-se a taula.
Una mica com nosaltres, que la mare i l’àvia
varen fer canalons de carn de pobre de vedella i peu de porc, picada a casa el
dia abans, després d’arreglar-se amb la mestressa de cal Candido per baixar-li dues
plates a gratinar al forn industrial de la botiga. En prou feines hi cabíem tanta
gent al menjador, i el pare tingué d’allargar la taula amb una porta vella i
uns caixons, que també vàrem rampinyar del magatzem de sota, i les quatre cadires
que ens faltaven les vàrem manllevar als veïns del replà. L’àvia estava encantada
com una lloca de tenir-nos tots recollits a casa, i fins i tot l’oncle,
especialista en aixafar guitarres, es va comportar durant tot el dinar com una persona
civilitzada, i va fer broma i tot amb les dèries de sa germana petita. En
canvi, no obstant la bona acollida que havia tingut la seva iniciativa, en contra
del que pensàvem quan ens la va proposar, a l’avi el vaig trobar encarcarat i
distant, com si tingués el cap a una altra banda. Ni la xerinola que s’havia
muntat la canalla del tiet Manolo – una parelleta que no pararen un moment quiets,
intentant engrescar en Rogelio perquè jugués amb ells a un racó del passadís,
mentre aquest se’ls mirava com si fossin d’un altra planeta –, va distreure’l
d’aquella basca o ensopiment que feia dies no es treia de sobre.
Quan la mare va treure per postres un
braç de gitano casolà, una fruitera amb taronges i un parell de pots plens de
malta acabada de bullir i colar, que encara fumejava, l’avi va prendre la paraula
enmig d’un silenci entre respectuós i aspectant. Vaig notar de seguida que en recapitular
totes les vicissituds que la família havia sortejat des que van migrar a
Catalunya, desgranant totes les tombarelles i revifades, mesurà molt bé com ho
deia, procurant no xafar cap ull de poll. Jo tota l’estona, vaig estar pendent de
reüll de les reaccions de l’oncle, per si algun dels comentaris li tocava el
voraviu i s’armava la de sant Quintin; però, em va tranquil·litzar que entomés
tot el monòleg del seu pare sense insinuar cap mal gest, això sí més aviat com
aquell que sent ploure. Se’l veia tan distés i estritllat que fins i tot es va
servir cafè dues vegades, amb tota naturalitat.
De fet, repeteixo, l’avi s’estava esforçant
en fer tota aquella ressenya sentimental mirant de no trencar-li a ningú les
oracions; fins que en arribar a la darrera part del discurset, la bassa d’oli
es va començar a enterbolir. Fou, exactament, en referir-se a la darrera carta
rebuda del cosí Mauro on explicava que després de desertar l’havien acollit els
d’una misteriosa congregació religiosa: vaig notar que la noticia agafava l’oncle
a contrapeu, i per com va serrar les barres vaig deduir, sense anar gaire lluny
d’osques pel que es va veure després, que no li feia cap gràcia assabentar-se’n
del contingut de la carta del seu fill a l’ensems que tots nosaltres. No vull
ni imaginar-me el rebombori que s’hagués armat si arriba a saber que se li
servia un plat rescalfat, del qual uns quants dels asseguts a taula n’estàvem
al cal del carrer des d’una setmana abans.
- Redéu, pare, voleu dir que d’això no
n’havíem de parlar primer vós i jo a soles? – va protestar l’oncle.
- Tots els d’aquí som de la família i no
estic pas esbombant res de dolent. Al contrari, després de donar-hi mil voltes,
el que ens fa saber el nano penso si no ha estat la millor solució pel teu
marrec, vist tal com han rodat les coses. Qui sap quan trigarem a veure’l o si
no el veurem mai més, ves a saber; però, almenys el nano ha acabat posant la
banya més o menys al forat que volia.
- Ja m’explicareu, pare, com es menja
tanta comprensió i màniga ampla de cop i volta – els estreps ja començaven a xerricar -, el nano porta escrit al front el
cartell de desertor, no sé si ho teniu en compte. I quan més temps passi sense
que els militars sàpiguen on para, més costarà d’esborrar de la nostra cara la
taca d’encobridors d’un pròfug.
- Doncs haurem d’aprendre a conviure-hi amb
aquesta pena, què vols que et digui! – li va replicar
l’avi, un xic menys amoïnat encara que sembli mentida, després d’escampar totes
les cartes damunt la taula d’una vegada. – Potser caldrà empassant-nos
l’orgull i la vergonya, si convé. Tampoc veig que sigui un crim el que ha fet,
ni que aquesta suposada taca s’hagi escampat tant com perquè hàgim d’abaixar el
cap o amagar-nos sota terra. Tu saps prou bé quina era la vertadera il·lusió
del nano i en quines condicions va fugir de nosaltres cap a l’Àfrica, malgrat no
tingués cap simpatia ni per la guerra ni, gairebé et diria, que per la pàtria.
La guerra no estava feta per a ell, ni era el que desitjava; hi va espetegar desesperat
perquè no li’n fèiem cas del seu patiment d’esperit perquè se sentia atrapat en
un carreró sense sortida, empitrat entre el no sentir-se escoltat ni comprès
per cap de nosaltres, jo ja m’hi poso el primer; però, sobretot, per culpa
teva, que eres el seu pare. Si ara, de retop i per pura carambola ha encarrilat
la seva vida, més o menys en el sentit que desitjava, hauríem d’estar-ne contents.
Si no l’haguéssim pressionat tant, potser el tindríem tranquil a tocar de
casa, mentre que ara volta qui sap on. Però hem d’acceptar-ho, va ser el
nostre pecat no fer-li cas i ara hem de rossegar la penitència d’intentar passar-ho
com puguem, perquè és el que toca i no queda altre remei. Per això he volgut reunir-vos
com quan éreu petits, per estar junts i donar-nos suport mútuament i, si es
pot, tancar d’una vegada les ferides que queden obertes. Si la família no serveix
de caliu i de sopluig quan les coses li van mal dades a algun dels seus, quina
falta fa tenir-ne?
- ¿I la família em traurà de sobre les
urpes d’aquell malparit que em reclama la dot que va pagar al vostre nét? ¿Què voleu
que li digui, després que el bordegàs ens ha deixat penjats com un descarat
sense paraula? Aquest home que em persegueix fins i tot l’ombra, està tan desenganyat,
ressentit i enrabiat, amb tota la raó del món, que el veig capaç de fer
qualsevol bestiesa. Potser jo en el seu lloc faria el mateix. Per tant, com que
em conec més del que no us penseu, puc acabar fent-ne també una de grossa, si
em continua burxant... Per altra banda, hi ha militars pel mig que no paren de tocar-me
els ous empaitant-me pel carrer i a la feina, fent-me preguntetes estúpides per
posar-me nerviós i en evidència davant els que em coneixen poc o molt. ¿Què els
he de dir a partir d’ara als militars: que sé el que sé després d’escoltar la
carta que m’heu llegit, o he de fer veure que dormo a la figuera? ¿Els he de
mentir, dient que no en sé res de res d’on para el nano, o potser val més
que els digui la veritat? Em sembla, pare, que ens la podem carregar molt fort!
- Déu te’n guardi de xerra’ls-en res! – s’hi va encarar l’àvia, com sempre la primera a plantar cara l’oncle
sense pèls a la llengua.
Tot i que estava trasbalsada perquè no
havia trascolat que la senyora Costaferran, de qui tant se’n refiava, l’hagués
deixat a l’estacada en dir-li sense embuts que en qüestions de feina el seu marit
li tenia prohibit ficar-s’hi, no va afluixar el to de veu malgrat la cara de set
jutges de l’oncle: – ¿Què vols ara, delatar al teu propi fill, per acabar-li de desgraciar la
vida, si el troben gràcies a les pistes que els hi donis?
- No repapiegeu, mare! Ningú està parlant
de delacions. És tracta, si us sembla millor dir-ho així, de quedar bé amb la
vianda al plat, per treure’ns aquesta merda de sobre. Tampoc no els servirà de
res la informació, si tal com assegura el nano aquests putes de frares d’on
siguin el tenen amagat qui sap on. En canvi, nosaltres sí que descansarem més
tranquils després d’espolsar-nos de sobre la patata calenta de callar el què
sabem, ja que amb els collons de militars no s’hi pot pas jugar amb foc.
Era curiós, però cap dels presents va interrompre
l’intercanvi de retrets cada vegada més acalorats, entre l’oncle i l’àvia. Era
com si allò de que parlaven no anés amb ningú més dels que enrondàvem la taula,
inclòs jo mateix. Només en Rogelio s’encongia a la cadira com un cuc, cada vegada
que sentia la veu de son pare, com si li vingués mal de ventre de tan enrogallada
i crispada. Aquella nova agafada de l’oncle amb els avis, per descomptat que no
li feia cap favor a la pobra criatura, però ningú se n’adonà del seu patiment.
I és que l’oncle, fidel a la seva fama de busca-raons va fugir d’estudi escarnint
sorollosament la crida exasperada de l’avi a fer les paus:
- Vosaltres féu el que vulgueu, que jo
ja tinc molt clar quin és el meu deure. Tard o d’hora, a comandància sabran que
els he amagat l’ou i m’ho tindran en compte tota la vida, si és que no m’ho fan
purgar abans a garrotades. No em dóna la gana que m’acusin d’encobridor d’un fill
desertor, a més a més de tot el que he hagut de trascolar per culpa del carai
de nano. De manera que ja sabeu com penso, i com que no ens entendríem pas encara
que garléssim tota la tarda, val més que ho deixem córrer abans no ens enfilem per
les parets i ens esgarrapem.
Així es va acabar, doncs, el darrer intent
fallit de l’avi per redimir-nos com a família ben avinguda, si l’oncle no
hagués anat com sempre a la seva i no hagués perdut els estreps i el respecte
als seus pares des de feia temps. La nostra família no tenia cap patrimoni material
per repartir-se, però això no impedí que niés entre nosaltres un hereu escampa que
tant se li’n fotia de corcar-nos l’estabilitat emocional i la cohesió, petejant-se
el llegat de coherència i l’orgull de classe que l’avi va esforçar-se en conrear
tota la vida, a la seva especial manera de fer, i que li hagués encantat de deixar-nos
com a penyora un cop mort.
Segons que vàrem saber l’endemà, a l’oncle
li va faltar temps per córrer a la caserna a esbombar allò que acabava
d’assabentar-se del seu fill. Ens consta que va complir la seva amenaça de fer-ho
perquè a mitja tarda van presentar-se al pis un caporal i dos soldats amb
instruccions de requisar-nos el carai de carta. Era evident que si algú no els
hi hagués xafardejat, no podien anar-hi al darrera tant a la posta. Temps
enrere, l’avi se l’hagués empassat aquell tros de paper comprometedor abans de lliurar-los-hi
sense ni espernegar una mica; però, aquell dia va cedir-los el que volien sense
oposar cap resistència ni fer escarafalls. Simplement se la treure de la butxaca
i la va deixar caure a terra expressament; qui sap si a propòsit, en una
darrera i pírrica pirueta de rebel·lia perquè almenys els soldats s’haguessin
d’ajupir a plegar-la. Amb aquell gest, em vaig adonar que l’avi havia esdevingut
definitivament un home abatut i cansat, a qui la vida se li escolava del cos
per una escletxa que ja ningú, començant per ell mateix, movia un dit per romballar.
En efecte: des d’aquella sobretaula tan
desagradable l’avi va deixar-se esllanguir de mica en mica, sense fer cap
esforç per evitar-ho. Al final, uns tres mesos més tard, se’n va anar sense
donar feina ni maldecaps: un mati, quan l’àvia el va sacsejar per despertar-lo
a l’hora de llevar-se per anar a l’estació, ja no respirava. En sentir els panxells
de la pobra dona, de seguida em vaig precipitar a l’alcova en calçotets i samarreta,
tal com havia saltat del llit. Com que el cos de l’avi estava immòbil, gairebé
de bocaterrosa, vaig ajudar-la a tombar-lo panxa enlaire. Recordo, com si fos ara,
que em va impressionar l’expressió d’assossec i serenor que li havia quedat
reflectida a la cara. El pare, que també va venir a corre-cuita amb la mare al
darrere, va intentar reanimar-lo; però, no hi hagué res a fer. El doctor Fina
ens va assegurar que havia mort mentre dormia, sense adonar-se’n, a primeres hores
de la matinada.
FI DE LA PRIMERA PART
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada