És llei de vida, qui té
padrins es bateja i qui té calers ho pot comprar gairebé tot, o almenys s’ho
pensa. Per aquesta raó conviuen milionaris i pelacanyes - no sota el mateix
sostre, ni menjant al mateix plat, evidentment - però no massa lluny els uns dels
altres, encara que en prou feines es vegin i quan es veuen fan veure que no es
coneixen. I com que ens agradi o no les coses són així des que el món és món,
quan en plena crisi sanitària els gestors de la Sanitat pública no sabien com
trobar excuses per explicar, amb una mica de cara i ulls, com pot ser que no es
poguessin fer cribratges universals a tota la població, o almenys a la de risc,
per establir d’una punyetera vegada quin és el perfil exacte del mapa de la
pandèmia, quaranta laboratoris i clíniques privades establertes al territori
oferien a cara descoberta a través de la xarxa testar tothom que ho sol·licités
– en teoria un metge havia de requerir la prova, però si el client no anava ben
documentat no hi havia problema perquè mentre sant Pere cantés, tot estava
previst per cobrir el tràmit – i a un preu que tampoc es pot dir que fos
escandalós o prohibitiu per a la majoria de butxaques.
I tot això passava a casa
nostra malgrat una ordre de feia quasi un mes de la conselleria de salut de
posar a la seva disposició totes les clíniques privades, amb existències
incloses. Però els abusos eren tan clars que finalment el “gobierno” va
publicar ahir un decret al BOE intervenint les iniciatives dels centres
privats, obligant-los a més a més a comunicar a Sanitat una còpia dels
resultats obtinguts de les proves fetes, per poder incorporar aquesta
informació al mapa sobre l’estat de la situació. Avui a la privada ja no es
faran proves, diuen perquè se’ls hi ha acabat les existències de tests. Tot
plegat, però, planteja tres preguntes que caldria que algú respongués les
pròximes hores sense tirar pilotes fora: ¿Quines ambigüitats o buits legals
plantejava l’ordre de la Generalitat perquè la privada se la passés per l’arc
del triomf? ¿Per què fins el decret del “gobierno” d’ahir la privada creia que
fent el què feia no feia res malfet? ¿quants expedients sancionadors aixecarà
la Generalitat a les clíniques privades per haver manifestament pixat en la
seva ordre de col·laborar amb la Sanitat Pública?
Francament, el que ha
passat no era allò que s’esperava de qui va pregonar traient pit que tota la
Privada es tenia de posar al servei, pel que fos necessari, de la Pública. Però
com s’està veient al llarg de tota la gestió de la crisi és que una cosa és
prometre i una altra complir el que s’ha dit que es faria i quan es faria; no
per mala fe, que consti, sinó simplement perquè en política hi ha massa gent
que confon els desitjos amb les realitats. Que no es pot vendre la pell de l’os
abans de caçar-lo tothom ho sap o ho hauria de saber; però pocs polítics se’n
recorden de no allargar més el braç que la màniga quan assumeixen
responsabilitats, sobretot si aquestes sobrepassen les seves competències o no
tenen mitjans per realitzar el que prometen que faran. No cal que faci una
llista dels incompliments fragants de promeses, tant per part del “gobierno”
com del “govern”, perquè com ja he dit estic convençut que no és una conducta
premeditada, sinó conseqüència de que massa sovint des d’un despatx estant es
dissenyen objectius que són impossibles de portar a la pràctica en els terminis
o en les condicions que s'assegura. I aquestes promeses que s’han quedat coixes
abasten des del subministrament d'equips de protecció personal, fins als
materials telemàtics per possibilitar que tots els estudiants puguin reprendre
per aquesta via des de casa estant el curs escolar i passant en les ajudes
econòmiques per trampejar aquest sidral a autònoms, pimes, i treballadors en
general.
El repertori de mesures que s’han penjat dels respectius
butlletins oficials perquè cap afectat per la hibernació de l’economia anés
just de butxaca per arribar a fi de mes, s’han quedat embastades o literalment
a les beceroles perquè la burocràcia, endèmicament lenta i poc productiva, està
col·lapsada davant la muntanya de paperassa que han de despatxar a marxes
forçades perquè els subsidis, ajudes i moratòries es resolguin a temps d’aturar
els problemes que els hi venen a sobre a tanta gent que vivia “al dia” amb
certa dignitat mentre tenia ingressos, i ara se li ha acabat de fer la viu-viu
si no se li ofereixen unes bones crosses per no fotre’s de lloros. Sobre el
paper totes les lleis van a missa, però en situacions d’emergència social com
ara, arriben al ciutadà a misses dites. I per què van d’aquesta manera les
coses? Doncs perquè resulta un viacrucis pel ciutadà reunir tots els
justificants i certificats que se li demanen per “acreditar el seu “dret a”. En
fi, que n’hi ha per llogar-hi cadires. La burocràcia sembla que treballa de
valent i aparentment és així, però alguna cosa deu fallar perquè la feina no
s’enllesteixi tan de pressa com faria falta. I això no és un problema puntual
d’avui perquè la feina s’ha acumulat, sinó que ja ve de temps enrere, de molt
enrere. Per exemple: per donar d’alta una activitat empresarial en teoria
s’havien eliminat tràmits duplicats i en quatre dies qualsevol emprenedor,
segons els polítics, podia engegar un nou negoci; però, la realitat que és molt
tossuda es cuidava de palesar que els permisos s’encallaven a vegades setmanes,
perquè sempre faltava algun requisit. Per tant, quan els polítics s’omplen la
boca de promeses haurien de tenir en compte tots els entrebancs burocràtics que
endarrereixen tot sovint les execucions. En aquest sentit, a la meva manera de
veure, doncs, els polítics haurien de ser molt més prudents a l’hora
d’especular sobre com es desenvoluparan l’esperat desconfinament, els terminis
de lliurament de material sanitari o el calendari per fer-se els tests, perquè
qualsevol incompliment, encara que sigui no volgut, afegirà frustració i
crispació.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada