Durant l’estat d’alarma
s’han tramitat milers de denuncies a incívics que s’han passat per l’arc del
triomf les recomanacions d’estar-se quiets a casa, per evitar l’expansió de la
contaminació. Alguns d’aquests impresentables van ésser enxampats amb les mans
a la massa, inclús més d’una vegada. Semblaria, doncs, que en moments tan
excepcionals com els que vivim, l’incompliment flagrant d’unes normes dictades
únicament per preservar la salut del conjunt de la comunitat, els càstigs
haurien d’ésser d’execució immediata. Però, ni pensar-ho! Com que vivim en un
estat de dret, fins i tot les garanties processals dels incívics, dels
desaprensius i dels galifardeus que se’n riuen del mort i de qui el vetlla, es
veu que s’han de respectar fins al darrer cremallò. Això vol dir que quan es
torni més o menys a la normalitat, l’administració en primera instància i els
tribunals contenciosos, finalment, es trobaran muntanyes de recursos per
resoldre. No vulgueu saber la quantitat de paper i d’hores que els assessors
dels infractors esmerçaran tramitant descàrrecs a preu fet; però mentrestant es
tramiti tanta paperassa inútil, els pocavergonyes s’estalviaran de pagar un sol
euro de les multes imposades, els assessors hauran sucat el melindro i els
tribunals es col·lapsaran, sense poder atendre plets que porten més d’un any i
mig als calaixos o penjats a les lleixes d’algun armari-rebost d’assumptes
pendents. I tot plegat, per què? Doncs perquè els legalment “presumptes”
violadors del confinament, encara que fossin pescats in fraganti, puguin fer
les al·legacions que els hi convingui, en la meva opinió abusant de dret.
Què s’ha begut l’enteniment aquesta societat? Quan a
un individu se l’agafa amb les mans a la massa cometent un acte incívic – i
això que dic val tant pels que s’han saltat el confinament com pels conductors
beguts i drogats culpables d’accidents de circulació amb morts o ferits, i pels
delinqüents de pa sucat amb oli com lladregots i carteristes -, no se li hauria
de donar el benefici de la “presumpció d'innocència” si es fes servir el sentit
comú i el més elemental sentit de la justícia. No cal, al meu entendre, perdre
el temps marejant inútilment la perdiu quan la comissió del delicte és
irrefutable: judici ràpid, sentencia verbal i multa al canto. I si es tracta
d’un reincident, a més a més de tocar-li la butxaca obligar-lo a fer serveis
socials en benefici de la comunitat, com passa en molts tribunals anglosaxons.
Desenganyem-nos, l´única justícia que serveix d’alguna cosa és la immediata. Si
aquests capsigranys que varen ser enxampats posant banyes al decret de
confinament obligatori els permeten que busquin excuses, qui sap si al·legant
el seu dret a la llibertat de moviments, ens pot sortir barba esperant que la
denuncia serveixi d’escarment. Mireu-vos-ho pel cantó que vulgueu, però el que
dic són faves comptades. Mentre qui la fa no la pagui de seguida que se l’ha
agafat in fraganti no s’ho pensaran dues vegades abans de infringir les normes,
els que passen del civisme, de la convivència i del respecte a la propietat
privada.
M’agradaria llegir els plecs de descàrrec que
escriuran, per exemple, els que anaven tan pinxos a la segona residència, amb
l’únic objectiu d’allargar i allargar la resolució de l’expedient sancionador
tant com es pugui. A la gestoria on treballava ens arribaven centenars de
“receptes” municipals per infraccions de la zona brava amb la pretensió de que
fossin recorregudes, buscant tres peus al gat si calia per no pagar. Per
resoldre males praxis democràtiques com aquestes, n’hi hauria prou que els
legisladors es posessin a regim de sentit comú i en uns quants dies es
desbloquejaria l'administració de justícia. Però, esclar, quan hi ha pel mig
tants interessos creats es fa difícil que l’establishment, que viu repapat en
la burocràcia i que ja li està bé que no es corri massa, mogui un dit per
posar-hi remei amb sentit comú i criteris d'eficàcia i productivitat. En tot
cas, si un bon dia el legislador es veu forçat per les crítiques a aixecar el
cul de la cadira i fer alguna cosa, em temo que seguirà el consell de Maquiavel
de canviar-ho tot perquè tot segueixi igual. No en tinc cap dubte que legislar
amb sentit comú no està previst en cap protocol polític. Més aviat preval
aquell altre principi, igualment recargolat de l'embolica que fa fort! Perquè
quan menys clares siguin les normes més forats i trobaran els que viuen
d’emmaranyar la troca.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada