FOCS ARTIFICIALS FORA DE TEMPORADA” - capítol vuitè

CAPÍTOL VUITÈ

EN MANEL, ÀLIES “EL GOS DE L’ALCALDE”

Si us hagués de resumir en poques paraules la personalitat d’aquest home reservat que era en Manel, em quedaria amb dues expressions que em sembla reflecteixen a la perfecció les dues etapes mes característiques de la seva vida: quan se’l coneixia com el  “pobre Manel”, fama que es perllongà fins ben passada la joventut, a partir del moment que se’l va conèixer com a “gos de l’alcalde”, que fou just després que els Arderiu se l’afillessin endollant-lo primer als seus negocis i després a l’Ajuntament, per servir d’ase dels cops al batlle de torn que, com ja sabeu, d’una manera o d’una altra sempre estava relacionat amb la família, des del temps de maria-castanya. Allò de “pobre Manel” li venia d’ençà que es va quedar orfe de ben petit. Son pare fou afusellat al camp de la Bota, acusat d’ésser un dels homes més actius i malcarats del comitè revolucionari d’Orriols, raó per la qual li portaven botada una colla de “senyors” als quals havia tractat a baqueta en temps de la república, quan es van col·lectivitzar moltes empreses. I sa mare es consumí tísica en un cul de llit, deixada de la mà de Déu perquè ningú volia acostar-se-li per no significar-se massa, en una època que ser amic dels rojos no era una bona recomanació.  Vet-aquí, però, que la sort d’en Manel, un cop enterrats els seus pares, quan en prou feines havia fet vuit anys, va canviar de sobte en fer llàstima a unes quantes famílies benestants de la flor i nata de l’establishment, més per remordiment que per tenir bon cor, qui sap si en desgravi pòstum per com n’havien estat de bords amb un home que després de mort i enterrat, reconegueren que potser no era pas tan dolent com deien, malgrat tingués les seves idees.

Del xicot se’n va fer càrrec l’àvia materna, que vivia a Vilagran, ja que dels altres avis no se’n sabia res després de la desbandada, encara que se suposava havien anat a raure a algun camp de refugiats a França. La pobra dona era vídua des de feia anys d’un jornaler dels Arderiu, dels quals no en podia tenir cap queixa perquè després de la mort del seu home, sempre li varen fer costat oferint-li feina a les botigues. D’aquí ve que s’afillessin, per dir-ho d’alguna manera, el seu nét, el “pobre Manel”, fent-li de bo perquè no es convertís en un bala perduda com son pare, sinó que arribés a ser un home de profit d’acord, esclar, amb la seva manera de veure les coses. Per posar-hi fil a l’agulla, ells i les demés famílies de bons sentiments de que us parlava, convenceren l’àvia, que tenia els Arderiu en un altar, de fer entrar el seu nét al Seminari amb un argument força enraonat, segons com es miri: - Si quan el noi sigui més gran se’n cansa dels capellans, almenys tindrà uns estudis que li serviran de base per guanyar-se la vida passablement.

L’àvia, tampoc és que necessités tantes explicacions perquè no era lluça i de seguida va entendre de què anava la jugada: els capellans li mantindrien el nano sense que se’n tingués de preocupar, puix amb com les havia passat de magres ja no li quedava delit per tornar a començar un camí de privacions. Una vegada més per influència dels Arderiu, durant les vacances d’estiu en Manel no tenia de tornar amb l’àvia sinó que anava a una casa de colònies del bisbat, per fer de fàmul dels capellans que hi anaven a estiuejar. A canvi de no pagar-li res per la feina, el mantenien i li donaven una beca per comprar-se els llibres de text i material que necessitava al seminari per estudiar i, tanmateix, per renovar el modest aixovar personal, incloses un parell de sotanes de reglament.

Per tant, a casa de l’àvia només hi tornava quinze dies per Nadal. I com que llavors seguia sent per a tothom el “pobre Manel”, durant aquests dies al rebost de l’àvia no parava d’entrar-hi  el menjar, inclosos els torrons, perquè no se li fes carregós ocupar-se del noi. El problema va sorgir en arribar l’edat de fer el cop de cap definitiu, que en Manel va decidir plegar veles i canviar de rumb. La decisió, per casualitat, va coincidir amb la mort de l’àvia, a quin funeral va assistir-hi vestit de sotana per primera vegada al poble, tot just tonsurat. Encara que només podia considerar-se mig capellà, pels Arderiu ja no era un qualsevol i varen convidar-lo a taula l’endemà, que era diumenge; tota una deferència, tenint en compte que aquells tiberis dominicals estaven reservats només a la família.

En arribar l’hora de prendre cafè, es va armar de valor i acostant-se al patriarca va abaixar la veu per donar-li la noticia que en arribar l’estiu deixaria el seminari. En contra del que s’esperava, el vell Arderiu no s’ho va prendre malament, com si ja hagués previst que allò passaria: li va dir que com que tenia estudis no tenia pas de patir per la feina, ja que al seu despatx sempre li trobaria un forat per fer d’escrivent. Fou així, sense fer-ne més escarafalls, que el “pobre Manel” va acabar convertint-se en el dependent de confiança dels Arderiu l’endemà mateix de penjar els hàbits. L’oferta del patriarca l’havia atret sobretot per comoditat, però també condicionat pel fet que la família sempre s’havia ocupat d’ell des les desgràcies dels seus pares. D’altra banda, per molta pena que fes als que el coneixien com a “pobre Manel”, en realitat era un xicot ben espavilat i de seguida va despuntar per tenir un excel·lent nas pels negocis. Per aquesta raó, el vell Arderiu de mica en mica el féu responsable de portar els comptes – primer els del negoci i després els seus particulars, que tenien més trencacolls i giravolts -, perquè no el veia capaç de fer-li cap mala passada i, en canvi, el considerava prou eixerit i despert per interpretar exactament com la família volia que figuressin als llibres oficials els números, i de quina part del negoci no n’havia de quedar cap rastre que es pogués seguir si mai els inspectors d’hisenda hi ficaven el nas. A la llarga, els Arderiu no tancaren cap tracte comercial sense tenir en Manel al costat, prenent nota de totes les particularitats, punyeteries i lletra petita dels contractes mercantils.

I quan en Sebastià fou nomenat alcalde, son pare a corre-cuita l’imposa la presencia d’en  Manel en qualitat de mà dreta i d’ombra protectora, i com que era tan dòcil amb els Arderiu, enlloc de demanar que se li reconegués el protagonisme que tindria a la vida municipal mitjançant un càrrec de confiança, acceptà convertir-se en un lleial i desinteressat lacai, beneint-li totes les decisions i rient-li totes les gràcies, raó per la qual prosperà entre els que n’eren testimonis de la curiosa dependència d’aquell home envers els seus amos-benefactors, el motiu de “gos de l’alcalde”. A en Manel, que sempre va ser-ne conscient de la befa, ni li agradava que se’l compadís abans amb aquell “pobre Manel” ni que més endavant se’l tingués per un llepaculs; però, com que no feia res per plantar-se en un rampell de dignitat, tothom donava per descomptat que la família el tenia ben collat pels dallonses.

Però el cas és que no hi havia cap raó inconfessable que expliqués una devoció tan  incondicional, sinó que tot plegat tenia el seu fonament en qüestions molt més simples i normals: des que va partir peres amb els capellans, una decisió valenta i totalment personal, es va trobar davant una cruïlla que l’obligava a decidir com enfocava la seva vida a partir de llavors. Podia haver tirat pel dret i buscar-se la vida a l’ensenyament com havien fet d’altres companys o bé podia aprofitar l’oportunitat que li brindaven els Arderiu de treballar per ells en feines de responsabilitat. I va escollir el camí més còmode, com si se li hagués esllanguit el delit, amb l’esforç de flaquesa de gosar fer pam i pipa al seminari. Després d’aquell cop d’home, estic segur que mai més ningú li va sentir aixecar la veu per res, limitant-se a fer tot el que li manaven els Arderiu, deixant-se estimar per la família amb escadusseres però ben dosificades recompenses i mostres d’amistat, amb les quals li compraven la fidelitat cega. Mai podien haver trobat un esclau tan ben disposat, malgrat en Manel no se’n sentia pas, sinó que es considerava un home lliure, convençut que feia el que li manaven sense posar-hi inconvenients, simplement perquè volia.

No obstant aquesta aparent submissió absoluta a la voluntat dels Arderiu, en Manel estimava que tenia opinió pròpia i que si obeïa totes les instruccions que rebia era perquè després de rumiar-les arribava a la conclusió que les ordres eren coherents amb com ell pensava que s’havien de fer les coses. Potser us semblarà increïble i fins i tot un poc contra natura aquest tarannà; però, us juro que és tal com us ho explico. Precisament, en tot aquell embolic de la fàbrica no li va costar gaire de prendre partit en veure que als Arderiu els venia de cara, però que com sovint passava no es refiaven que en Sebastià no acabés ficant la pota, acceptà controlar des de primera fila del projecte, de bracet amb en Pasqual. Ara bé, després d’unes quantes trobades amb els ianquis va notar a l’ambient una preocupant olor a socarrim, impressió que es cuidà bé prou de no compartir ni amb el batlle, perquè el veia anar massa a pinyó fix i no gosava trencar-li les oracions, ni amb en Pasqual, a qui semblava que els americans més que encaterinat, l’haguessin abduït.