dijous, 9 d’abril del 2020

“LA VIDA ÉS UNA CAPSA DE RECORDS” - capítol quinzè


15
Quan ens varen portar l’avís de conferència, l’àvia ja es va ensumar que als de Barcelona els en passava alguna de grossa, perquè després de tants anys de cartejar-nos només per Nadal i el dia del sant si se’n recordaven, que ens haguessin posat una conferència li va deixar l’ànima en suspens; no ho havien fet ni quan van tenir les criatures, que els ho van fer saber per correu ordinari; quan pràcticament  ja estava tot el peix venut, com si diguéssim. Això de posar una conferència era el sistema del qual se servien per comunicar-se ràpid aquells que encara no podien permetre’s el luxe o el privilegi de tenir un telèfon a casa, que a principis de segle érem la majoria.
A la botiga del Càndido, per exemple, feia poc que n’havien instal·lat un d’aquells aparells; però, es veu que amb segons qui es volia parlar, si no en tenia també un d’aquells aparells instal·lat a casa seva, s’havia de recórrer a posar una conferència per parlar. La cosa consistia en que telègrafs avisava el reclamat que a una hora convinguda estigués al locutori públic, perquè s’assabentés de què era tan urgent que no podia esperar-se al correu normal. No era gens complicat aquell sistema, i considerant la crònica escassetat de recursos amb que es tenien d’apanyar els funcionaris en general, aquella mandanga de les conferències anava com una seda, sempre que hom es carregués de paciència.
D’altra banda, a tothom li feien tan respecte i alarma a l’ensems els avisos de conferència, que si no es trobava a casa el que era reclamat per fer-se càrrec d’una noticia urgent, els mateixos veïns s’afanyaven a fer-li saber, de seguida que donava senyals de vida, ja que tothom tenia clar com l’aigua que quan algú posava una conferència no era pas per qualsevol ximpleria, sinó per quelcom seriós. Atendre l’avís del tiet Manolo, ens va entretenir mig matí entre anades i vingudes, a part del temps d’espera al locutori. Com que ja es veia a venir que ens esperava una mala notícia, l’àvia em va encarregar que anés corrents a l’estació a dur-li la papereta a l’avi. En fer-ho, les meves sospites sobre que les relacions entre aquest i el tiet Manolo no giraven rodones van confirmar-se amb escreix quan, arrufant el nas, va encolomar l’encàrrec al pare.
Al final, doncs, vàrem anar-hi nosaltres dos, el pare i jo, ja que a mi també em picava la curiositat i li vaig demanar que em deixés acompanyar-lo a telègrafs, ja que no hi havia estat mai. Mentre ens hi arribàvem – com que la central de Correus no quedava gaire lluny de l’estació, ens hi acostarem a peu -, vaig aprofitar per tibar-li la llengua sobre què en recordava del seu germà petit; però, per enèsima vegada no en vaig treure res de nou. En tot cas, la bafarada forta del mal rotllo amb l’avi, si és que no eren imaginacions meves, només semblava haver-los afectat a ells dos, mentre que la resta de la família n’havia quedat força al marge.
El pare, sense cap dubte, vaig notar que en servava un bon record del tiet i que el neguitejava, de veritat, saber quina era la causa d’haver-nos posat aquell avís de conferència, que ens feia estar en ànsia des de bon matí. Aviat en sortírem de dubtes: la tieta Úrsula s’havia mort i l’enterraven l’endemà, a les quatre de la tarda. La conversa no va durar gaire estona perquè, pel que vaig entendre, qui estava a la l’altra costat de la línia no era el mateix tiet, sinó alguna altra persona que no coneixíem. Quan em va comentar la mala notícia, inesperada a mitges, estava tan tocat que no vaig gosar gratar més per satisfer el meu deler. A l’hora de dinar, es feren els plans per anar a l’enterrament. Hagués passat el que hagués passat entre l’avi i el tiet, quedava clar que no era el moment de retreure draps bruts i es va decidir que hi aniríem tots a formar i fer costat a la família.
- S’ha de fer saber, també, a en Joaquin i a la Teresita – va recordar l’avi en tornar a casa, encarregant-ne al pare de fer-ho, però l’avia va dir que ella ja es cuidaria de la nena.
Jo no havia estat mai a Barcelona ni havia anat a cap funeral, de manera que m’ho vaig prendre com una aventura, igual que si es tractés d’anar d’excursió, i em vaig passar tota la santa tarda ajudant la mare a fer entrepans de truita de patata i ceba per emportar-nos pel camí, ja que segons l’àvia bé que hauríem de fer una queixalada i a cal tiet no estarien per massa orgues ni per fer-nos compliments, en un dia com aquell.
Al final, doncs, hi vàrem anar tots, llevat de l’oncle Joaquin i d’en Rogelio, en representació dels quals va fer el paperot la tieta Isabel, que va passar per la vergonya de xampurrejar sense massa convicció excuses de tanoca per emmascarar la marraneria de l'escacat de seu home. En qualsevol cas, em sembla que tots ens vàrem estimar més que l’oncle no apareixés, ja que amb ell pel mig no les haguéssim tingut totes, puix quan menys t’ho esperessis, com deia el pare amb sornegueria: “et pot sorprendre amb una sortida d’emblanquinador”. Sobretot perquè després de tot el sagramental del cosí Mauro, explotava només que li apuntessin un misto.
Vàrem ensopegar un dia tan rúfol i plujós, que de Barcelona em vaig veure ben poca cosa, ja que tot just posàrem els peus a la Sagrera ja ens vam entaforar de dret al pis del tiet, on els parents es veu que s’esperaven feia estona que arribéssim “els de Girona”, per tancar el taüt, un cop ens haguéssim acomiadat de la tieta. Quan ens van veure ja us podeu imaginar, com era lògic, que els sentiments es varen desbordar en abraçades abraonades, i plors més o menys postissos envaïren tots els racons de la casa. Amb bon criteri, la Teresita em va empènyer cap a la cuina, d’on no en vàrem sortir fins que fou l’hora d’entornar-nos-en cap a casa. Com que quasi havíem fet salat, poca estona després d’arribar nosaltres els enterramorts començaren a moure la caixa escales avall, amb tot el dol al darrera.
La Teresita amb l’excusa de fer-nos companyia a mi i als fills del tiet Manolo – una nena de quatre anyets i un nen de sis, que una germana de la tieta Úrsula va entrar a la cuina des d’algun altre indret de la casa, on els devien haver tingut amagats tot el matí, perquè ens féssim càrrec –, també es va estalviar de passar el mal tràngol d’acomiadar-nos de la morta en cos present, ja que em penso que no era allò que més il·lusió li feia.
Al cap d’una estona, quan vam calcular que tota la comitiva ja devia arribar al  carrer, es va sentir un sotrac sec, seguit de varis crits. Després vàrem saber pel pare, que degut a que l’escala era molt estreta i entortolligada, els enterramorts es veieren obligats a tombar tant la caixa que gairebé la baixaren en posició vertical, raó per la qual el cos de la morta se’ls hi va acular, i en arribar al portal no se’ls va acudir res més que destapar-la i retornar les despulles a la seva positura correcta. Aquesta era la raó dels crits que vàrem sentir des de la cuina, els quals suposo que no es degueren només a la impressió de presenciar la macabra maniobra, sinó a la fortor que s’havia escampat escala amunt en remoure el cadàver. Sort que també ens vàrem estalviar aquesta escena, ja que pel que va confessar-me després la Teresita, dels funerals se n’escapolia tant com podia i, per tant, estigué encantada de la vida no haver-se hagut d’empassar les absoltes a canvi de fer de cangur de la canalla de son germà i de mi, que no era tan canalla, per torna.
En qualsevol cas, els nens no acabaven de comprendre per què bellugant-se tanta gent pel pis ells tinguessin d’anar d’un quarto a l’altre com unes baldufes, com si fessin nosa i, sobretot, per què que no els hi havien deixat veure per darrera vegada sa mare, adormida en aquell estrany bressol que representava per ells que era el taüt; però encara els havia atabalat més que des de feia un parell de dies una colla de pràcticament desconeguts visitants els fastiguegessin, fent-los festes i moixaines, tot repetint que la seva mare dormia a la caixa com un àngel perquè la seva anima ja estava al cel.
La Teresita, de primer també anava perduda amb una canalla que no l’havien vist mai, però de seguida va fer-se’ls seus com si es coneguessin de tota la vida; i tots quatre, al final, vam acabar cruspint-nos dos dels entrepans de truita que, en teoria, havíem d’endrapar al tren, de baixada a Girona. Sort que la mare i l’àvia, previsores de mena, n’havien fet per donar i vendre, endevinant el que podia passar havent-hi mainada. Es veu que tots teníem la gana feta, i no ens vàrem pas fer pregar gaire quan la Teresita va proposar-nos aquella petita entremaliadura, que trencà definitivament el gel.
En tornar del cementiri, al cap de dues hores ben bones, tothom es va quedar al menjador per refer-se amb una mica de vi ranci i quatre galetes. El tiet Manolo estava molt tocat, esblaimat i com absent, de manera que en notar-ho l’àvia, que se’l mirava com si volgués recuperar una mica del temps que feia que no el veia, se li va acostar per abraçar-lo, mentre vaig sentir que li deia: - Si vols, em puc quedar uns quants dies per ajudar-te amb la mainada,  mentre et refàs una mica de la sotragada.
Immediatament vaig escoltar la rèplica que li feu la consogra, la mare de la tieta Úrsula i vídua d’en Cañizares, que des que vàrem arribar no va parar d’estar atenta a què feien i què dèiem. Posant-se on em sembla que no li pertocava, li va agrair a l’àvia l’oferiment d’ajuda per pura cortesia, però en un to de veu tan tibat que em va semblar que les dues dones no es podia pas dir que s’haguessin caigut bé: - No caldrà pas que us molesteu, amb les meves filles ja farem el fet; al cap i a la fi ens estem al pis de sota i la mainada se sentirà més tranquil·la amb nosaltres, que com aquell qui diu els hem pujat i ja estan acostumats a veure’ns cada dia, que no pas amb vosaltres que, sense que us ho prengueu malament, sou com forasters. Però, de totes maneres, gràcies per haver-hi pensat.
 De fet, entre el tiet i els seus sogres hi havia hagut sempre molt bona relació, sobretot des que el senyor Cañizares va admetre’l a la família i el col·locà, de retop, amb calçador a l’estació que dirigia. De fet, se n’hi varen anar tots a viure la Sagrera - la dona i les dues filles solteres -, les quals malgrat ser més granades que sa germana petita, de moment s’havien quedat per vestir sants. Tots aquests capgirells els conec amb tant detall perquè l’àvia els va repetir amb cert retintin almenys tres vegades durant el viatge de tornada, sense que l’avi es deixés arrossegar per les ganes de fer safareig que se li desvetllaren a l’àvia, ressentida pels pocs compliments que li havien fet la família de la seva jove. A mi, però, ja m’anava bé que desemboliquessin uns quants secrets familiars, ja que des de petit m’ha encantat de fer el xafarder, sobretot quan s’airejaven picardies. En qualsevol cas, en descàrrec pel vici de sedassejar dec confessar-vos que sé, després d’una certa pràctica en escoltar des de darrera un forat, que de les discussions familiars, quan més arravatades siguin millor, sempre se n’aprenen coses interessants, si hom té cura de para bé l’orella.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada