15
Quan ens varen portar l’avís de
conferència, l’àvia ja es va ensumar que als de Barcelona els en passava alguna
de grossa, perquè després de tants anys de cartejar-nos només per Nadal i el
dia del sant si se’n recordaven, que ens haguessin posat una conferència li va
deixar l’ànima en suspens; no ho havien fet ni quan van tenir les criatures, que
els ho van fer saber per correu ordinari; quan pràcticament ja estava tot el peix venut, com si diguéssim.
Això de posar una conferència era el sistema del qual se servien per comunicar-se
ràpid aquells que encara no podien permetre’s el luxe o el privilegi de tenir
un telèfon a casa, que a principis de segle érem la majoria.
A la botiga del Càndido, per exemple,
feia poc que n’havien instal·lat un d’aquells aparells; però, es veu que amb
segons qui es volia parlar, si no en tenia també un d’aquells aparells instal·lat
a casa seva, s’havia de recórrer a posar una conferència per parlar. La cosa consistia
en que telègrafs avisava el reclamat que a una hora convinguda estigués al
locutori públic, perquè s’assabentés de què era tan urgent que no podia esperar-se
al correu normal. No era gens complicat aquell sistema, i considerant la
crònica escassetat de recursos amb que es tenien d’apanyar els funcionaris en
general, aquella mandanga de les conferències anava com una seda, sempre que
hom es carregués de paciència.
D’altra banda, a tothom li feien tan respecte
i alarma a l’ensems els avisos de conferència, que si no es trobava a casa el que
era reclamat per fer-se càrrec d’una noticia urgent, els mateixos veïns s’afanyaven
a fer-li saber, de seguida que donava senyals de vida, ja que tothom tenia clar
com l’aigua que quan algú posava una conferència no era pas per qualsevol ximpleria,
sinó per quelcom seriós. Atendre l’avís del tiet Manolo, ens va entretenir mig
matí entre anades i vingudes, a part del temps d’espera al locutori. Com que ja
es veia a venir que ens esperava una mala notícia, l’àvia em va encarregar que
anés corrents a l’estació a dur-li la papereta a l’avi. En fer-ho, les meves
sospites sobre que les relacions entre aquest i el tiet Manolo no giraven rodones
van confirmar-se amb escreix quan, arrufant el nas, va encolomar l’encàrrec al
pare.
Al final, doncs, vàrem anar-hi nosaltres
dos, el pare i jo, ja que a mi també em picava la curiositat i li vaig demanar que
em deixés acompanyar-lo a telègrafs, ja que no hi havia estat mai. Mentre ens
hi arribàvem – com que la central de Correus no quedava gaire lluny de l’estació,
ens hi acostarem a peu -, vaig aprofitar per tibar-li la llengua sobre què en
recordava del seu germà petit; però, per enèsima vegada no en vaig treure res
de nou. En tot cas, la bafarada forta del mal rotllo amb l’avi, si és que no
eren imaginacions meves, només semblava haver-los afectat a ells dos, mentre
que la resta de la família n’havia quedat força al marge.
El pare, sense cap dubte, vaig notar que
en servava un bon record del tiet i que el neguitejava, de veritat, saber quina
era la causa d’haver-nos posat aquell avís de conferència, que ens feia estar
en ànsia des de bon matí. Aviat en sortírem de dubtes: la tieta Úrsula s’havia
mort i l’enterraven l’endemà, a les quatre de la tarda. La conversa no va durar
gaire estona perquè, pel que vaig entendre, qui estava a la l’altra costat de
la línia no era el mateix tiet, sinó alguna altra persona que no coneixíem. Quan
em va comentar la mala notícia, inesperada a mitges, estava tan tocat que no vaig
gosar gratar més per satisfer el meu deler. A l’hora de dinar, es feren els
plans per anar a l’enterrament. Hagués passat el que hagués passat entre l’avi
i el tiet, quedava clar que no era el moment de retreure draps bruts i es va decidir
que hi aniríem tots a formar i fer costat a la família.
- S’ha de fer saber, també, a en Joaquin
i a la Teresita – va recordar l’avi en
tornar a casa, encarregant-ne al pare de fer-ho, però l’avia va dir que ella ja
es cuidaria de la nena.
Jo no havia estat mai a Barcelona ni havia
anat a cap funeral, de manera que m’ho vaig prendre com una aventura, igual que
si es tractés d’anar d’excursió, i em vaig passar tota la santa tarda ajudant
la mare a fer entrepans de truita de patata i ceba per emportar-nos pel camí, ja
que segons l’àvia bé que hauríem de fer una queixalada i a cal tiet no estarien
per massa orgues ni per fer-nos compliments, en un dia com aquell.
Al final, doncs, hi vàrem anar tots,
llevat de l’oncle Joaquin i d’en Rogelio, en representació dels quals va fer el
paperot la tieta Isabel, que va passar per la vergonya de xampurrejar sense
massa convicció excuses de tanoca per emmascarar la marraneria de l'escacat de
seu home. En qualsevol cas, em sembla que tots ens vàrem estimar més que
l’oncle no apareixés, ja que amb ell pel mig no les haguéssim tingut totes, puix
quan menys t’ho esperessis, com deia el pare amb sornegueria: “et pot sorprendre amb una sortida
d’emblanquinador”. Sobretot perquè després de tot el sagramental del
cosí Mauro, explotava només que li apuntessin un misto.
Vàrem ensopegar un dia tan rúfol i plujós,
que de Barcelona em vaig veure ben poca cosa, ja que tot just posàrem els peus
a la Sagrera ja ens vam entaforar de dret al pis del tiet, on els
parents es veu que s’esperaven feia estona que arribéssim “els de Girona”, per
tancar el taüt, un cop ens haguéssim acomiadat de la tieta. Quan ens van veure
ja us podeu imaginar, com era lògic, que els sentiments es varen desbordar en
abraçades abraonades, i plors més o menys postissos envaïren tots els racons de
la casa. Amb bon criteri, la Teresita em va empènyer cap a la cuina, d’on no en
vàrem sortir fins que fou l’hora d’entornar-nos-en cap a casa. Com que quasi
havíem fet salat, poca estona després d’arribar nosaltres els enterramorts
començaren a moure la caixa escales avall, amb tot el dol al darrera.
La Teresita amb l’excusa de fer-nos companyia
a mi i als fills del tiet Manolo – una nena de quatre anyets i un nen de sis,
que una germana de la tieta Úrsula va entrar a la cuina des d’algun altre indret
de la casa, on els devien haver tingut amagats tot el matí, perquè ens féssim càrrec
–, també es va estalviar de passar el mal tràngol d’acomiadar-nos de la morta
en cos present, ja que em penso que no era allò que més il·lusió li feia.
Al cap d’una estona, quan vam calcular
que tota la comitiva ja devia arribar al carrer, es va sentir un sotrac sec, seguit de
varis crits. Després vàrem saber pel pare, que degut a que l’escala era molt
estreta i entortolligada, els enterramorts es veieren obligats a tombar tant la
caixa que gairebé la baixaren en posició vertical, raó per la qual el cos de la
morta se’ls hi va acular, i en arribar al portal no se’ls va acudir res més que
destapar-la i retornar les despulles a la seva positura correcta. Aquesta era
la raó dels crits que vàrem sentir des de la cuina, els quals suposo que no es
degueren només a la impressió de presenciar la macabra maniobra, sinó a la
fortor que s’havia escampat escala amunt en remoure el cadàver. Sort que també ens
vàrem estalviar aquesta escena, ja que pel que va confessar-me després la Teresita,
dels funerals se n’escapolia tant com podia i, per tant, estigué encantada de la
vida no haver-se hagut d’empassar les absoltes a canvi de fer de cangur de la
canalla de son germà i de mi, que no era tan canalla, per torna.
En qualsevol cas, els nens no acabaven
de comprendre per què bellugant-se tanta gent pel pis ells tinguessin d’anar
d’un quarto a l’altre com unes baldufes, com si fessin nosa i, sobretot, per
què que no els hi havien deixat veure per darrera vegada sa mare, adormida en
aquell estrany bressol que representava per ells que era el taüt; però encara els
havia atabalat més que des de feia un parell de dies una colla de pràcticament desconeguts
visitants els fastiguegessin, fent-los festes i moixaines, tot repetint que la
seva mare dormia a la caixa com un àngel perquè la seva anima ja estava al cel.
La Teresita, de primer també anava
perduda amb una canalla que no l’havien vist mai, però de seguida va fer-se’ls
seus com si es coneguessin de tota la vida; i tots quatre, al final, vam acabar
cruspint-nos dos dels entrepans de truita que, en teoria, havíem d’endrapar al
tren, de baixada a Girona. Sort que la mare i l’àvia, previsores de mena,
n’havien fet per donar i vendre, endevinant el que podia passar havent-hi mainada.
Es veu que tots teníem la gana feta, i no ens vàrem pas fer pregar gaire quan
la Teresita va proposar-nos aquella petita entremaliadura, que trencà definitivament
el gel.
En tornar del cementiri, al cap de dues
hores ben bones, tothom es va quedar al menjador per refer-se amb una mica de vi
ranci i quatre galetes. El tiet Manolo estava molt tocat, esblaimat i com
absent, de manera que en notar-ho l’àvia, que se’l mirava com si volgués
recuperar una mica del temps que feia que no el veia, se li va acostar per abraçar-lo,
mentre vaig sentir que li deia: - Si vols, em puc quedar uns quants dies per
ajudar-te amb la mainada, mentre et
refàs una mica de la sotragada.
Immediatament vaig escoltar la rèplica que
li feu la consogra, la mare de la tieta Úrsula i vídua d’en Cañizares, que des
que vàrem arribar no va parar d’estar atenta a què feien i què dèiem. Posant-se
on em sembla que no li pertocava, li va agrair a l’àvia l’oferiment d’ajuda per
pura cortesia, però en un to de veu tan tibat que em va semblar que les dues dones
no es podia pas dir que s’haguessin caigut bé: - No caldrà pas que us
molesteu, amb les meves filles ja farem el fet; al cap i a la fi ens estem al
pis de sota i la mainada se sentirà més tranquil·la amb nosaltres, que com aquell
qui diu els hem pujat i ja estan acostumats a veure’ns cada dia, que no pas amb
vosaltres que, sense que us ho prengueu malament, sou com forasters. Però, de
totes maneres, gràcies per haver-hi pensat.
De fet, entre el
tiet i els seus sogres hi havia hagut sempre molt bona relació, sobretot des que
el senyor Cañizares va admetre’l a la família i el col·locà, de retop, amb calçador
a l’estació que dirigia. De fet, se n’hi varen anar tots a viure la Sagrera - la
dona i les dues filles solteres -, les quals malgrat ser més granades que sa germana
petita, de moment s’havien quedat per vestir sants. Tots aquests capgirells els
conec amb tant detall perquè l’àvia els va repetir amb cert retintin almenys
tres vegades durant el viatge de tornada, sense que l’avi es deixés arrossegar
per les ganes de fer safareig que se li desvetllaren a l’àvia, ressentida pels
pocs compliments que li havien fet la família de la seva jove. A mi, però, ja m’anava
bé que desemboliquessin uns quants secrets familiars, ja que des de petit m’ha encantat
de fer el xafarder, sobretot quan s’airejaven picardies. En qualsevol cas, en
descàrrec pel vici de sedassejar dec confessar-vos que sé, després d’una certa pràctica
en escoltar des de darrera un forat, que de les discussions familiars, quan més
arravatades siguin millor, sempre se n’aprenen coses interessants, si hom té
cura de para bé l’orella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada