Fixeu-vos
que a l’empara de les calamitats més terribles sempre hi ha gent que en treu
profit. És a dir, que se’n beneficien més o menys descaradament dels contratemps
dels altres com si passessin per casualitat; malgrat massa sovint s’ha premeditat
sense escrúpols la manera de fer-hi negoci quan les coses van maldades o quan
les aigües baixen tèrboles. Aquesta conducta esbiaixada és més antiga que l’anar
a peu, no cal fer-ne escarafalls; enmig de totes les guerres, quan la població
és mort de gana, funciona el mercat negre perquè qui disposi de diners trobi el
que vulgui. La nostra guerra no va ser una excepció i encara molts recordaran els
jocs de mans que es feien des dels magatzems d’auxili social o des d’alguns
comerços amb les cartilles de racionament. Per aquesta raó, a tot el reguitzell
d’oportunistes que es fan la barba d’or aprofitant-se de l’escassesa i de la
penúria que passa la majoria del poble, se’ls hi mig dispensen els mals
instints referint-se vagament a allò de la “condició humana”. ¿No se’ls hi ha
de tenir en compte el seu comportament antisocial i insolidari a les males
bèsties que abusen de la seva petita parcel·la de poder, d’autoritat o d’influència,
perquè la seva conducta indecent està inclosa en la butlla de la “condició
humana”?
Els
acaparadors que en un moment donat d’escassesa en el mercat de determinats subministres
– sigui menjar o articles de primera necessitat -, es justifiquen amb la llei
de l’oferta i la demanda em fan fàstic. És cert que quan un producte escasseja o
va molt buscat, qui l’interessa paga el que li demanen i encara dona les
gràcies. A la inversa, quan al mercat hi ha excés d’oferta, sigui de queviures o
de petroli, els preus van a la baixa. És llei de vida, què hi farem! La qüestió,
però, és si l’aplicació d’aquesta regla comercial pot fregar la falta d’ètica.
A la meva manera de veure, tant els intermediaris, que prefereixen llençar a la
bassa tones de patates o de fruita quan la collita ha estat massa bona i no
volen que els preus es desplomin als mercats, com els avui acaparadors de material
de protecció sanitària que ofereixen a preus escandalosos, no només no coneixen
l’ètica sinó que són uns malparits. Però no els hi passa mai res, vet-aquí el
misteri!
Quan més histèrica es posi
la població exigint mascaretes, per exemple, més es freguen les mans els acaparadors
perquè saben que els hi compraran els estocs al preu que vulguin i encara
pagaran al comptat, fins i tot en bitllets perquè no es pugui seguir la pista de
la transacció. Un exemple d’avui mateix el tenim amb el peix: amb els
restaurants i bars tancats els pescadors gairebé l’han de regalar. Ara bé: és
nota aquesta davallada a la peixateria? Una mica potser sí, però el pescador en
toca molts menys de calents a la subhasta, mentre que l’intermediari si té qui
li compri el peix al mercat, encara que el rebaixi una mica, manté o inclús
augmenta el marge de benefici en relació al preu de cost. D’aquí bé que els
acaparadors a petita escala o les màfies organitzades en plena guerra o calamitat
solen reaccionar amb un estirabot fastigós: “si això és la guerra, que mai
vingui la pau!”
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada