8
Em
va sorprendre, exactament deu setmanes després del que us acabo d’explicar,
rebre carta d’en Mauro, del que no en sabíem res des de que va marxar. Exposant-me
a que l’avi o el pare ho consideressin una falta de respecte i de lleialtat,
vaig decidir obrir-la per llegir-la primer que ningú, al resguard del meu dormitori.
A fi de comptes, hi tenia tot el dret del món a prendre’m aquella llibertat puix
la carta m’anava adreçada a mi. Però, primer, em vaig haver de familiaritzar amb
la lletra de mon cosí, que no li coneixia i que era molt rabassuda i bastant enrevessada:
“Estic molt cansat, però no vull adormir-me
sense haver-te escrit abans, tal com et vaig prometre. Ahir vaig estrenar-me al
front i necessito parlar-ne amb algú. Han tocat diana per sorpresa quan encara
era fosc. No crec que fossin ni les tres de la matinada. Després de rebre les ordres,
un xic d’esvalotada, hem sortit tots els de la meva columna traginant un canó i
una metralladora en un carro, caminant amb molta dificultat a causa de la foscor,
durant un parell d’hores que se m’han fet eternes. Abans d’arribar prop del cim
del turó on s’havia bastit la posició del batalló, ens hem aturat en espera que
claregés del tot. Cap allà a les nou, els nostres fusellers han començat a disparar
a tremuja amb la finalitat de cobrir-nos mentre avançàvem, dissuadint els moros
de treure el nas dels seus amagatalls. Enmig del soroll infernal dels trets, els
camàlics que arrossegàvem el carro hem tirat amb penes i treballs cap amunt. Els
fusellers d’un i d’altre bàndol estaven camuflats com podien entre les figueres
de moro que creixen arreu i pilots de pedres, mentre que nosaltres ens resguardàvem
de que ens etzibessin un tret, ajupits darrera les mules. He vist com queia ferit
un dels mulaters com jo, contratemps que no ha impedit, finalment, que canó i metralladora
arribessin a destí, i de seguida que els artillers han tingut emplaçades
ambdues peces d’artilleria, la metralladora ha començat a refilar com una malparida.
Els mulaters vam estar-nos una bona estona protegint-nos de les bales entre les
potes de les mules, fins que en vistes que passaven de m’he redreçat el suficient,
encuriosit, per veure’ls-hi la cara als moros. Davant nostre, a no massa
distància, es movien siluetes amb gel·laba. De sobte, una granada ben dirigida
des de la nostra posició, els hi ha caigut tan a prop, que les siluetes s’han
fos entre la fumera de l’explosió. Com que els fusellers tenien feina per estona,
a mi i a un altre bastaix que ens avenim a fer de someres amb la condició que no
haguem de disparar ni un tret, ens han manat tornar al campament, a rereguarda,
per acaparar mes munició i uns quants bots d’aigua. Hem travessat uns casalots
rodejats d’una horta sorprenentment ben menada, considerant on ens trobàvem.
Malgrat que l’aigua d’aquí és d’una qualitat dubtosa i va bastant escassa, la
que hem poat de la cisterna de l’horta l’hem trobat deliciosa i, en previsió, me
n’he omplert una cantimplora per mi, de reserva. Quan quasi érem de tornada a
la posició, amb la munició de recanvi i quatre bots d’aigua carregats a les sàrries
de les mules, se’ns ha acostat per sorpresa un rifeny aparentment desarmat, coberta
la gel·laba i la pell dels braços i de la cara per una mena de crosta de pols i
de suor, suplicant-nos amb gestos una mica d’aigua perquè es veia que estava assedegat.
Li he allargat la meva cantimplora en un gest reflex i espontani de compassió,
donant-li a entendre, també amb senyes, que ja se la podia beure tota. Prenent-la
com si fos un tresor n’ha fet un llarg glop i, en tornar-me-la, com si
s’escorcollés les butxaques amb les mans, jo he pensat que en busca de diners o
de tabac per donar-me les gràcies per l’aigua, al final les ha tret buides
perquè no va trobar res. Llavors, prenent-me de sorpresa la mà que no tibava de
la mula, me l’ha estimat mentre els ulls se li omplien de llàgrimes i em deia
no se què amb la seva llengua, que no podia entendre; potser que en aquelles
circumstàncies un glop d’aigua no tenia preu i només podia pagar-se amb afecte.
No ha tingut temps d’afegir res més: el tinent que ens manava ha aparegut darrera
meu sigil·losament i ha cosit el moro a trets, sense dir ase ni bèstia. En adonar-se
de la meva esgarrifança m’ha cridat que tirés cap amunt a pas lleuger, mentre em
deia de mala manera: “no veus, burro, que si no arribo a intervenir aquest traïdor
t’hagués clavat el matxet que tots els moros porten a la butxaca?” “A l’enemic
– em va recalcar amb mala llet mentre pujàvem a pas lleuger cap a la nostra
posició - no se li dóna conversa, i molt
menys aigua, que prou falta ens fa a nosaltres”.
Després
de rellegir aquella carta unes quantes vegades, no vaig tenir nassos de compartir-ne
el contingut i la primera intenció fou escamoteja’ls-hi a tots, malgrat era conscient
que es tractava de la primera i única senyal de vida que fins aleshores donava en
Mauro i que, per tant, tothom feia dies es frisava per saber què se n’havia fet
del cosí i com li anaven les coses.
Però,
si a mi m’havia deixat tocat el que acabava de llegir, em vaig preguntar quina seria
la reacció de l’àvia si li deixés. Per sort, quan va venir el carter jo sortia
de casa i ens vàrem creuar just davant la porta de cal Càndido, de manera que vaig
pensar que ningú en sabria res de la carta si jo no en parlava. Després de
donar-hi unes quantes voltes perquè no acabava de sentir-me bé amb la decisió que
de primer havia pres, vaig decidir finalment ensenyar-se-la només i discretament
a l’avi. En arribar aquest, doncs, vaig fer-m’ho venir bé per ensopir-lo en un
racó i després de fer-li’n cinc cèntims de la meva torbació, em va reclamar la
carta i es va tancar a l’alcova amb el pare, després de picar-li l’ullet per
cridar la seva atenció.
Mentrestant,
l’àvia, com si estigués a la lluna de València, repartia a cada plat quatre
llosses de farro pels que treballaven i tres per a la resta. Vaig tenir temps
d’escurar la meva ració, i quan començava a mossegar la llesca de pa amb la mica
de cansalada que completava el sopar d’aquell vespre, l’avi i el pare varen asseure’s
a taula, i com que totes les dones se’ls miraven temorenques de que tant de
secretisme fos senyal d’alguna mala notícia, l’avi va desempallegar-se’n de
l’expectació general amb un arronyacat comentari que, suposo era el que devien
haver decidit allà dintre de dir: - El
noi ens ha escrit una carta i diu que està bé i us envia expressions.
I
aquí van acabar-se les explicacions. Ningú, ni l’avia, van gosar insistir a preguntar-li
res més, puix amb la cara ja pagava, donant a entendre que estava amoïnat per
altres coses més empipadores que no pas les peripècies del nét rebec, un cop ja
havia quedat palès que estava bé. Jo tampoc no vaig veure’m amb cor de demanar-li
que em tornés la carta. De fet, semblava com si aquelles quatre lletres del
cosí no haguessin arribat, perquè ja no se’n va parlar mai més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada