7
Quan
l’endemà li vaig xerrar a l’avi, fil per randa, la conversa que havíem mantingut
anit en Mauro i jo, es va emmurriar i gesticulant amb la mà estesa cap a mi,
com talment suposo ho hauria fet si hagués tingut el meu cosí al davant, i va renegar
del seu comportament rebec, a l’ensems que tractava de trobar-li excuses enmig d’un
estat d’ànim tan dispers que, ara quan hi penso des de la distància, dedueixo que
en nasqué la tribulació d’esperit que acabà fent-li perdre l’oremus al pobre home.
- Això es diu per dir; quan sigui
allà baix ja s’adonarà que només se l’enduen per fer de bot – va rondinar. - A la guerra no es lluita tan net com els
hi agrada de vendre’ns els polítics o els diaris, la majoria dels quals no hi han
posat mai els peus a un camp de batalla; en canvi, els pocs periodistes que sí n’han
estat testimonis de primera mà mentre els xiulaven les bales damunt del cap, no
amaguen pas la veritat del què hi passa: que es combat a vida o mort, cos
contra cos, i que molts soldats quan disparen ni es miren la cara del presumpte
enemic que tenen davant, perquè la majoria de les vegades van cagats de por per
si aquell desconegut enemic prem el gallet primer. Ja s’ho trobarà el teu cosí
el pa que s’hi dóna a la guerra! I que no se li acudeixi de fer-se el ronsa,
perquè el tret de gràcia li engegaran des de les seves pròpies files, si massa convé;
que els militars no estan per hòsties amb els cagadubtes ni amb els que tenen
massa escrúpols ... La guerra, nano, és tan implacable i tan injusta com la
mort, que tracta tothom de la mateixa manera, sense fer distincions: tant se la
fot el valent com el covard. En resumides comptes, tots acaben al mateix sot,
carregats de mosques i de llot. Uix, la guerra! Només és intel·ligent qui no hi
va, no te n’oblidis mai del què et dic...
I
després de fer una curta pausa, va afegir: -
D’aquí ve que aquest tanoca em tregui de fogó ... Podent fer el soldat tranquil·lament
al batalló ferroviari sense fotre un tret ni jugar-s’hi la pell, va i
s’embolica amb paios que no coneix de res per resoldre’ls-hi trencacolls que ni
li van ni li venen. Però, guaita, és la seva vida! Si no vol fer cas del què li
diem els que l’estimem, ja s’ho trobarà. No hi ha res que ensenyi tant a viure,
com rossegar el pa sec dels propis errors.
A
trenc d’alba del dia següent, el cosí Mauro s’havia esmunyit del llit, vestit tal
com s’hi degué posar, procurant no fer soroll per a no desvetllar-me. No crec que
hagués aclucat l’ull en tota la nit, tenint en compte la que en portava de cap.
Jo, al final, tot i que també vaig passar a estones la nit del lloro a, al
final m’havia endormiscat perquè anava cansat i n’estava un xic fart d’emocions;
però, cada vegada que em mig desensopia, em semblava sentir-lo contorçar-se al
catre, senyal que la processó devia anar-li per dintre.
Això
sí, en veure que es llevava i arreplegava les seves quatre pertinences al sarró,
vaig incorporar-me sense saber quin paper havia de fer-hi en aquella espècie de
cerimònia dels adéus tan surrealista, tururut quan m’ensumava que la separació seria
sinó definitiva almenys molt llarga. Aleshores, en adonar-se que l’estava espiant,
va abraçar-me per primera vegada des que ens coneixíem i em prometé que m’escriuria
quan arribés on el portessin, mentre m’encomanà que l’acomiadés dels avis i de
son germà, perquè no es veia amb delit de fer-ho personalment.
Ara
em sap greu de no haver-lo acompanyat fins a la caserna, i confesso avergonyit que
en quedar-me sol al dormitori, una altra vegada net de forasters, vaig sentir
un confortable i a la vegada contradictori alleujament, i no obstant que em va
costar agafar el son, un cop vaig aconseguir d’ensopir-me vaig quedar fregit com
un soc fins que em despertà sentir trastejar per la cuina l’àvia, que com un
rellotge s’havia llevat d’hora per rentar els plats del sopar, mentre
escaldufava la sopa de farigola que, invariablement, ens posava a taula per
esmorzar abans que sortíssim de casa. Era la mateixa rutina de tots els dies de
l’any, menys els diumenges i les festes, que a més a més hi deixatava un rovell
d’ou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada