: “FOCS ARTIFICIALS FORA DE TEMPORADA” - capítol tercer -

TERCER CAPÍTOL

EL SENYOR FRANCISCO, ÀLIES “EN QUICO PASTILLETES”

La rivalitat entre els dos pobles més importants de la comarca dels dos rius venia de lluny; quasi d’ençà que a algun capsigrany toca-sons  central se li va acudir de batejar-los amb tanta poca vista com imaginació. Estava cantat, que amb una partida de naixement tan desafortunada i, segons com es miri discriminatòria, que un dia o altre els de Vilaxica se’n doldrien amb tota la raó de la humiliació semàntica imposada i es rebel·larien contra els mofetes fatxendes de Vilagran que es vantaven, vingués o no a tomb, de la superioritat implícita en el seu pecat original. Però allò que més indignava els de Vilaxica era que qualsevol iniciativa empresa des del seu cantó, per treure’s de sobre el pesat llast d’un llinatge que els feia sentir inferiors, quedés sistemàticament boicotejada per culpa de l’estúpida i arrogant negativa d’algun funcionari borni, dispers i curt de gambals, que sense moure el cul de la seva cadira  vitalícia a l’administració no podia ni potser volia fer-se’n càrrec de la magnitud de la tragèdia identitària que arrossegava Vilaxica des del temps de la picor. I amb la legitimitat dels ressentits per un menyspreu històric tan pregon, contínuament es feien encara més les víctimes, no desaprofitant cap escletxa per consumar, en tots els sentits, la més ferotge i escandalosa revenja per l’escarni a que els sotmetien els estarrufats de Vilagran.

Amb aquesta ofensa, doncs, sempre encastada al cervell com una gleva, encara que en principi els de Vilaxica només pretenien reforçar l’autoestima, després de tan recrear-s’hi en la queixa acabaren enfaristolant-se tant que només maldaven per escarnufar els seus veïns, aprofitant la mínima ocasió de fer-los competència deslleial i descarada en tot allò que podien, començant per copiar quasi mimèticament qualsevol iniciativa, activitat o celebració que organitzessin, mirant de superar-la sense amagar-se’n ni un borrall que el seu objectiu era fer-los la guitza i posar-los en ridícul, tant com poguessin. Amb una mostra d’aquest tarannà enterbolit i surrealista, crec que en tindreu de sobres perquè us en féu càrrec del que intento explicar: a Vilaxica, per exemple, era una qüestió d’honor que el programa de la festa major s’allargués almenys en un dia i en mitja dotzena d’actes més que els programats a Vilagran, perquè es notés que “al pot petit” hi havia “la bona confitura”. Mireu si n’era, doncs, de punyetera, ridícula i fastigosa aquella rivalitat del dimoni!

El senyor Francisco – o en “Quico pastilletes”, com li deien els de Vilagran per desdenyar-lo i rebaixar-li els fums -, era el batlle de Vilaxica i  també l’hereu i  continuador d’una nissaga d’apotecaris que, com aquell qui diu, havien administrat la farmàcia del poble des que se’n tenia memòria; vés a saber si des de quan el que fora llavors metge del poble es va convèncer que no donava l’abast per veure malalts, si tenia de preparar-se ell mateix les fórmules magistrals de les potingues que els hi receptava. A més a més, es podria afegir que com a bon fill de Vilaxica, portava a la massa de la sang la fòbia envers els de Vilagran, tant és així que de ben segur era un dels més fanàtics entestats en xafar-los-hi la guitarra en tot i pertot, valent-se de qualsevol excusa per estrambòtica que fos. Vet-aquí, però, que quan va escampar-se el rumor que uns inversors estrangers anaven al darrera d’uns terrenys per plantificar-hi una fàbrica guapa, sense voler-ne saber res més n’hi hagué prou per disparar totes les alarmes i abrandar la flamarada de la gelosia més pudenta.

- Només faltaria que fos veritat, i nosaltres ens en quedéssim al llimbs d’una oportunitat de progressar com aquesta! - reaccionà el senyor Francisco i la primera decisió que va prendre fou esbrinar si es tractava d’una brama sense suc ni bruc o d’una important ocasió d’aixecar el cap, va convocar els presidents de les cooperatives del poble – les quals, pràcticament monopolitzaven tothom que vivia de la terra o de la ramaderia, donaven feina a bona part dels tallers i serveis auxiliars i arriaven el comerç en general –, i a la seva mà dreta, en Fermin, fill d’un guàrdia civil d’Osca, més llest que la gana, que havia sabut trepar socialment fins a convertir-se en soci de l’amo de la gestoria de més renom a tota la comarca.

Quan el senyor Francisco va obrir la sessió expressant la seva basca, precisament fou en Fermin qui va reaccionar de seguida amb el pragmatisme escacat que el caracteritzava: - Abans de posar el crit al cel, potser que sapiguem si tots aquests rumors que se senten es tracta només de fum o d’una foguerada que ens hagi de preocupar. I per esbrinar-ho, res tan infal·lible com anar a beure a la font. Si no vaig errat d’osques, he sentit parlar d’uns xafarders que fa dies remenen la cua per aquests verals, en teoria festejant un negoci amb cara i ulls; si és així, deu tractar-se dels mateixos americans de qui parleu, ja que no crec pas que a la comarca tinguem de cop i volta tanta requesta com per atraure inversors de tot arreu. Encarregaré, doncs, a uns quants dels meus confidents habituals perquè parin l’orella, i ja veureu com aviat en treure’m l’entrellat.

  Dit i fet! Des que el gestor va posar fil a l’agulla es trigà poc a obtenir resultats: l’endemà mateix va confirmar al batlle que uns ianquis papallonejaven per la comarca, i confirmant la seva reputació d’home eficient i expeditiu, aquell migdia mateix ja hi emparaulà un dinar de treball. La trobada fou molt cordial entre el batlle i en Fermin, com representants de l’ajuntament i els presumptes inversors, compartint un àpat de colló de mico en un discret reservat a can Poc Oli, sense discussió la millor cuina de la comarca dels dos rius. Una vegada confirmat l’interès inicial dels ianquis i els contactes que ja havien mantingut amb es que manaven a Vilagran, al senyor Francisco van pujar-li els fogots xovinistes al cap i sense rumiar-s’hi gens ni mica, va deixar-los entendre que a Vilaxica per tancar un negoci com aquell eren capaços de fer tants o millors tractes que els del poble del costat. En Fermin, fins i tot, va permetre’s d’arrodonir amb una guinda el singular cap-i-moca. I posant cara de murri i d’entès en com es pelen aquests tipus d’afers, va afegir: - No tindran pas queixa de nosaltres, sabem com tractar els bons amics.

Els representants de les cooperatives, que els de l’ajuntament a darrera hora varen  convidar a prendre cafè, amb la condició que fessin d’espelma, tinguessin la boca closa i es deixessin encolomar la factura de la xefla, van procurar que no se’ls hi notés massa que això de fer el gitano amb tan desvergonyiment els feia sentir com peixos en un rostoll. Per tant, quan varen acomiadar-se dels forasters, no trigaren a demanar-li a en Fermin explicacions per unes insinuacions que, com a mínim, van trobar temeràries; però aquest, que com us deia la sabia molt llarga, els va convèncer sense necessitat d’esforçar-s’hi massa, ja que de seguida varen captar el missatge que els bons negocis no es poden tancar de cap altra manera que afluixant la mosca amb elegància i mà esquerra, oblidant-se de la gasiveria proverbial de la gent del terròs: - Si se sap com untar les frontisses quan convé, portes que en principi semblen tancades i barrades a pany i forrellat, s’obren de bat a bat.

  El senyor Francisco no en tenia cap dubte ni de l’experiència ni de la traça del seu assessor, puix els seus bons consells i les tecles que sabia tocar en un moment donat havien servit per desencallar atzucacs personals que de primer feien molt mala pinta i que podien acabar en tragèdia, amb escàndol inclòs, si no hagués estat per la seva intervenció. Per aquesta raó se’l va endur a l’ajuntament tan de pressa com el governador el va designar batlle, convertint-lo en una mena d’oracle particular; i no obstant no tingués cap càrrec oficial al cartipàs municipal, a la Casa de la Vila tothom n’estava al cap de carrer que qui feia i desfeia com li rotava, per treure-li les castanyes del foc al batlle, era el senyor Fermin.