No em prengueu per
mestretites malgrat sigui la tercera vegada, en tot aquest episodi de
reflexions, que recalco la importància del coratge individual per sortir-nos-en
col·lectivament d’aquest embolic de nassos. Els virus, en general, s’acarnissen
principalment en aquelles persones que troben amb les defenses baixes; per tant
s’ha d’estar a l’aguait de no abaixar la guàrdia donant-li facilitats al
malxinat microbi, que furga forats per endur-se’ns a l’altre barri o fer-nos
passar unes quantes males nits. D’entrada, doncs, cal cuidar les defenses del
cos i després, també, les de l’ànima o com li vulguem dir a aquesta part de
nosaltres que no és ben bé matèria sinó esperit.
I permeteu-me que us confessi com jo i la meva dona
ens ho apanyem per mantenir-nos forts tant pel que fa a l’estat físic com al
moral. Per començar, no deixem d’arreglar-nos cada dia com si fos un dia normal
en que haguéssim de fer gestions o prendre un cafè amb les amistats. No es bo
abandonar-se i passar el dia embotit en el pijama; si no ens fem goig quan ens
mirem al mirall, l’autoestima se’ns escantonarà i això no pot ésser. I no podem
anar amb pijama, bata o xandall per casa perquè el fet d’estar emmerdats en una
epidèmia no es motiu suficient per deixar-nos anar. Perquè si ho fem i el
microbi truca a la porta ens trobarà avorrits, ensopits, fastiguejats o
desanimats, i en aquestes condicions anímiques bona nit cargol. Jo fins i tot
he pres una decisió personal ben estrafolària i un pèl histriònica, segons com
es miri: mentre duri el confinament, no només em posaré tan guapo com pugui
cada matí, sinó que a més a més em plantificaré un corbatí (avui el porto de
color vermell), que és un caprici que sempre m’ha fet gràcia i que només podia
permetre’m la nit d’any nou i en alguna boda.
En fi, que cadascú s’ho pot muntar com vulgui; però,
de cap manera rumiar i trascolar pessimisme perquè la depressió li clavarà les
urpes en veure que no oposa resistència. Per fotudes que estiguin les coses,
ens hem de proposar pensar en positiu i veure l’ampolla sempre mig plena. I
aquesta actitud favorable passa per fer bondat, en tots els sentits, perquè
mantinguem les defenses en posició de revista, ara que estan de moda les
expressions militars. Com ho podem aconseguir de seguida està explicat: respectem
el confinament tant com puguem, no per evitar contagiar-nos sinó per no
infectar nosaltres a ningú; inventem totes les martingales que se’ns acudeixin
per moure l’esquelet, adaptant-nos a les limitacions de l’espai de que
disposem. Nosaltres, per exemple, caminem en tres tongades de 20 minuts una
mica més de dos quilòmetres i mig cada dia; a més a més, aprofito quan surto a
baixar el racó per pujar a peu l’escala fins al quart pis. Tanmateix, hem de
procurar menjar equilibradament i no tenir mandra de cuinar, no deixant-nos
temptar per la comoditat de l'entrepà, de "picar" alguna cosa o
escalfar una ració de precuinats. I no ens descuidem de relacionar-nos cada dia
mitja dotzena d'amistats o familiars, sobretot si viuen son persones que viuen
soles, per xafardejar una mica i, si convé, donar-nos ànims mútuament; però no
ens limitem al WhatsApp, enraonem, que moure la llengua també va bé. Però
complir aquests bons propòsits no és fàcil, sobretot quan ja arrosseguem un mes
tancats a la gàbia; per aquesta raó ens hem d’obligar a seguir unes rutines
concretes, sense fer-nos trampes al solitari.
L’autodisciplina i el no “deixar-se anar” per a no
rendir-se, és fonamental per sobreviure. Cal barrinar amb imaginació i
possibilisme totes les estratègies que ens poden ajudar a passar l’estona
enriquint-nos amb nous coneixements, llegint o escoltant música, sense dependre
constantment de la televisió o del mòbil. Si el que importa és no deixar-se
acollonir, la millor mesura higiènica que podem aplicar-nos és no escoltar els
noticiaris més enllà del temps just per estar informats. I, sobretot, passar de
les picabaralles entre polítics i de les fastigoses excuses que donen per no
enfundar les pistoles i les espasses de la crispació, enlloc d’anar tots a
l’una. I, sobretot, anem-nos a dormir cada vespre convençuts que com sempre
serà únicament l’esforç de la societat civil, solidaria i imaginativa, la que
ens traurà del pou; no pas el tactisme maquiavèl·lic de la classe política,
almenys de bona part de la que patim. Si ens en sortim, i ens en sortirem, serà
units i gràcies a la iniciativa, empenta i sacrifici dels ciutadans rasos. No
ens deixem acollonir, doncs, per les prediccions apocalíptiques, deixant clar
als hiperventilats de tots colors que ja no ens mamen el dit!
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada