SEGON CAPÍTOL
EL SENYOR FERRAN, ÀLIES “L’HOSTALER”
De fet, el senyor Ferran queia bé a poca gent degut a
tenir massa ínfules i donar-se-les de senyoràs, quan en opinió de la majoria
dels que li coneixien una mica la vida i miracles, no passava d’ésser un trist
dependent de fonda que després de passar-se deu anys servint taules i rentant
plats a la cuina, es va casar amb la filla de l’amo. De penal, segons que feia
córrer la confraria de xafarderes locals, afegint a més a mes encara les
sedasseres més agosarades i sense manies, que la pobra xicota portava banyes
gairebé des de l’endemà mateix del dia que aquell desgraciat la va deixar
prenyada. Això sí, ningú discutia que fos un xicot ben plantat i treballador;
però, també és veritat que tothom li retreia que la sabia molt llarga, condició
d’altra banda indispensable per engalipar la fava de la Margarida, la pubilla
del fondista del poble i de la Buresa, la terratinent més rica de Vilagran, on la
família paterna tenia fortes arrels implantades, i la tercera o quarta
propietària més important de Vilaxica, per part de mare.
Per una d’aquelles sotragades que et capgiren la vida
quan menys t’ho esperés, vet-aquí que el matrimoni que la ballava més grassa a
la comarca i al qual semblava que totes li ponien, va deixar orfe sa única
filla amb pocs mesos de diferència, entre la mort de l’un i de l’altra. El pare
va dinyar-la d’una feridura fulminant, vés a saber si com a conseqüència de no
haver paït que la mosqueta morta de sa filla, no gaire agraciada físicament i
en el fons un tros de carn batejada, fent d’amagat manetes i alguna cosa més
amb el sagal de la fonda, aquest li hagués endinyat un nét amb calçador i per
la porta del darrera. I en quan a la mare, la Buresa, va pujar de dret al cel o
va baixar a l’infern - Déu l’hagi ben perdonada! - després de fotre’s una
inexplicable castanya amb el cotxe, en un revolt que es coneixia de memòria de
tan creuar-lo per tornar a casa; basant-se en aquesta coneixença del terreny,
males llengües escamparen el dubte de si no s’hauria estimbat a posta, perquè
d’ençà de la mort del seu home i la notòria deshonra de la filla, la pobra dóna
darrerament en portava més al cap que no pas als peus. De manera que, sense
esgotar el temps de dol prudencial, dos mesos i escaig després del segon
funeral familiar, l’antic cambrer i la nova mestressa de la fonda a més
d’hereva de mig poble i part de l’altre, es van casar mirant de dissimular
sense massa èxit l’escandalós bombo que confirmava que aquella parella de nuvis
havia fet Pasqua abans de rams.
Sigui com sigui, però, el cas és que la rica pubilla no
havia heretat amb els diners dels seus pares ni de bon tros el seu capteniment
pillo, sagaç i emprenedor, de manera que com una bleda solejada va deixar en
mans de l’aprofitat flamant marit el control del patrimoni, en contra del parer
de tota la parentela que esperava llepar-ne alguna cosa – en diners o en dinars -, d’aquell pastís
acumulat per una família que anava tan folgada a còpia d’anys. Malgrat el
radical i sobtat ascens de categoria social, l’antic escarràs de la fonda no va
fer res per evitar que els seus veïns el consideressin un tifa pretensiós,
caragirat i garsa; al contrari, estava decidit a fer-se respectar si us plau
per força la nova posició social, si res més no pel sol mèrit de pixar des de
més alt i més lluny que cap altra de la comarca i, per tant, amb aquells que li
regatejaven llagoteries o no dissimulaven el menyspreu, per molt amics que
haguessin estat quan eren uns pelacanyes, solia ser desagradable, llenguerut,
rondinaire i fins i tot dèspota.
Per aquesta raó, ei senyor Ferran en escoltar les
insinuacions d’en Manel sobre els vertaders interessos que amagava darrera
l’oposició a la fàbrica, es va posar vermell com un pigot, i les venes del coll
se l’inflaren a punt de rebentar de fúria; a més a més, fou tan forta i creïble
la seva indignació que les paraules se li engargamellaren a la gola i no les
pogué escopir ni per quedar-se descansat d’una vegada, percaç que va evitar un
bon batibull. En qualsevol cas, no anaven pas gaire lluny d’osques els que
remugaven d’amagatotis, que si els de Vilaxica acabaven fent fira amb els ianquis,
el terreny predestinat si per cas a edificar-hi la fàbrica, pertanyien a la
Buresa, quins hereus se’ls deixarien expropiar de bon grat a un preu convingut
i força generós.
Aprofitant l’ennuegament temporal del seu veí de cadira,
el metge del poble, que fins aleshores
havia seguit en prudent silenci les diverses intervencions, finalment no se’n
va poder estar de ficar-hi cullerada, intentant rebaixar la pressió de l’olla.
El doctor Ramon Fina solia expressar-se sempre en un to de veu tan baix que,
malgrat només fos per a no perdre-se’n res del que deia quan badava boca, sempre
aconseguia dels altres que no es sentís volar ni una mosca. I és que no obstant
fos un home desnerit, amb l’autèntica fesomia desdibuixada darrera d’una
poblada i descuidada barba, a primera vista un xic pollosa, en realitat era un
personatge respectat i bastant ben considerat, entre d’altres raons perquè
tenia fama de no garlar mai a la babalà, i sempre que intervenia en una
conversa tenia el do de tallar en sec les polèmiques més enfaristolades, fins i
tot sense pretendre-ho, amb cops de gràcia oportuns que algunes vegades
regalimaven sarcasme. No dirigint-se a ningú en particular, i fent com aquell
que s’ho mira tot plegat amb la distancia o perspectiva que els entenimentats
recomanen per prendre’s tranquil·lament la vida, va desembolicar el seu
particular sermó de la bufetada: - Em fa
l’efecte que tots ja n’esteu una mica tips d’aquesta conya de la fàbrica,
encara que no goseu admetre-ho per no ser els primers a baixar del burro. Però
les coses són com són, i el senyor Ferran té més raó que un sant en tot el que
ha dit; i malgrat la seva característica vehemència resumeix de pico de picada
allò que tothom amb una mica de senderi pensa, si més no en privat, ja que en
públic és ben sabut que costa més de parlar amb el cor a la mà. Prou que ho sé!
Més valdria, doncs, reconèixer que aquest assumpte de la fàbrica se us està
escolant dels dits. De bona fe si voleu, però esteu tan encegats per l’interès
de tancar l’operació decantant-la cap a casa peti qui peti, que no sabeu ni us
preocupa, pel que sembla, què carai s’hi fabricarà allà dintre. ¿N’esteu segurs
que no s’hi manipularà quelcom, quins residus o pudors contaminin els rius o
perjudiquin les vinyes de les quals vivim, o l’aire que respirem? No seria pas
la primera vegada que aquests ianquis s’espolsen, qui sap si amb tota la
malícia i pocavergonya del món, indústries tòxiques i perilloses, quines
porqueries o flaires s’estimen més no trobar-se-les al jardí de casa en
llevar-se. L’altre dia, precisament, llegia un informe molt ben parit sobre la
poca ètica d’alguns fabricants sense escrúpols a l’hora de desfer-se dels
residus que generen. Si us interessa assabentar-vos-en del pa que s’hi dóna, en
teniu còpies a la vostra disposició al consultori. Perdoneu que me’n foti, però
és que si us veiéssiu amb els meus ulls, mentre us baralleu per donar aixopluc
una indústria forastera sense voler-ne saber res dels perjudicis ambientals
potencials, esteu a punt de cometre un disbarat colossal i el ridícul més
espantós competint com criatures amb els vostres veïns per qui la té més llarga.
Que no us en adoneu que jugueu amb foc?
En Manel, tot i el
respecte que li tenia al metge, va considerar que se li havia de parar els peus
perquè veia a venir que les seves assenyades reflexions li esverarien el
galliner, una mica més del que ja n’estava: - Mireu, doctor, de franc ningú dóna res. Vós ho sabeu millor que
ningú; què us tinc d’explicar ara que no sapigueu per pròpia experiència!
- Del que m’adono amb
pena és que aquí tothom es fa el llest quan li ha vist el cul a la gallina – en Sebastià no va quedar-se enrere a l’hora de fer palès
el seu desengany per les actituds cagadubtes d’alguns que tenia per homes de
confiança -, quan us vàrem parlar
d’aquest projecte, tothom trobava que això de la fàbrica seria collonut pel
poble, i que no ens podíem pas permetre deixar passar de llarg l’oportunitat.
Què ha canviat tant, de quatre mesos ençà? Res, que jo sàpiga! I que consti que
us hem emprenyat ben poc mentre fèiem gestions. Per què, doncs, ara que la
collita està apunt per rampinar, em sortiu amb ciris trencats?
En Pasqual va aixecar-se de la cadira aparentant estar
molt empipat, fent inclús el gest d’anar-se’n tot ofès per recalcar la seva
emprenyada, en solidaritat amb el batlle per l’esbroncada: - Mireu, per mi ja està tot dit, si és que ni me’n foteu cas de les
idees que us proposo!
- No t’ho
creguessis pas! – el va aturar el senyor Ferran, tibant-lo de la màniga de
la camisa. - Ja que ens heu fet venir
amb tantes presses en plena migdiada, no se’ns podeu treure de sobre perquè no
us agrada la sonada. Ja n’estic fart de veure que en tots aquests mesos no heu
fet altra cosa que empenyorar el poble com bojos, prometent fins i tot allò que
ningú us demanava per caure simpàtics a una colla de farsants que només saben
arrufar el nas, fent veure que no ens entenen de res, quan els hi convé fer-se
els desmenjats per a no comprometre’s; això sí, endrapen com lladres cada cop
que els convideu, sense tenir cap pressa per moure fitxa, cosa molt lògica mentre
visquin a cos de rei a canvi de res. Doncs ja n’hi ha prou d’aquest pal! Un
camp de golf diu el teu bordegàs que els hi hem de prometre? Doncs sí home, si;
ara li fan el mànec! ¿Que no saps, si fóssim tan dròpols de fer-te cas per
seguir-li la beta al savi del teu fill, quan costaria de mantenir un empantano
d’aquesta mena? I si encara servís d’alguna cosa, rai! En fi, mireu on ens
trobem després de quatre mesos de marejar la perdiu: amb el cap ple de pardals,
les butxaques més buides i el més calent a l’aigüera.
- Això ho dius perquè
a tu et convindria més que la fàbrica anés a parar a Vilaxica, ja que els
terrenys que en Quico pensa expropiar per cedir-los després a a precari, segons
el que tinc entès pertanyen a la teva parenta; unes quantes quarteres de secà
per les quals no us en donaven ni quatre xavos abans d’ahir, i ara us les
traureu de sobre venent-les a l’ajuntament per un bon pessic. O et penses que em mamo el dit, jo? – en Manel va quedar descansat després
que, finalment, havia pogut fotre-li pels morros, allò que feia dies duia al
pap.
- Ets un malparit,
que no saps de què parles! – li engaltà el senyor Ferran, a un pas de la
congestió.
- Prou! – en Sebastià s’aixecà de la cadira enfurismat-, ja n’hi ha prou de barallar-nos com
criatures. Si ens hem de fer tanta mala sang, val més tancar la paradeta.
- Proposo fer mitja
part i prendre’ns uns dies de coll per pair tot el que s’ha dit. I de passada
esbrineu a què treu cap això dels focs artificials, no fos cas que com altres
vegades d’un pet n’esteu fent cent mil esquerdes... – intervingué el doctor Fina.
- Potser si que serà
el millor – en Sebastià s’hi apuntà de seguida a la proposta de
treva, disposant-se a donar per acabada la reunió -, apa va, dormi-m’hi tranquils i demà passat en tornem a parlar. Potser
ho veurem més clar, després de negociar-ho amb el coixí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada