AQUELLS DIES AL MAS VENTÓS - (capítol 1)

AQUELLS DIES AL MAS VENTÓS

1

Es deu haver aixecat vent, perquè la finestra de la cuina s’ha tancat de calbot i m’ha desvetllat. Mentre m’esforço per recuperar en va un son esquerp, d’aquells tan emprenyadors que no es deixen convèncer amb cap tracamanya, em retruny a les temples l’evocació empegueïda d’una nit semblant de ja fa la tira d’anys, al mas dels avis. És un record que m’atordeix, encara després de tant de temps com ha transcorregut, per la precisió i minuciositat com em ve a la memòria quan es donen com avui determinades coincidències.

Trasbalsat pel sobtat desvetllament i per la desacostumada fressa d’un vent que aquí, a Barcelona, abans no solia bufar mai tan esvalotat; és com si revisqués des de la terrassa de casa estant aquelles meues primeres escaramusses amb les rufagades. Durant una llarga temporada, dec confessar-ho, em va inquietar com una  de les pitjors experiències que he tingut, la viscuda una nit en especial, entre les moltes que vaig passar de jove al mas dels avis. Fins avui, esclar, que se m’ha reviscolat la migranya de les temporades passades al mas, com si li haguessin donat corda o l’hagués eixorivit d’una bursada el meu subconscient inquiet, burxant des d’una mena de rebost mental atapeït d’olors, sorolls, sentiments i percepcions de la meva infantesa. Ha estat tan forta la impressió que he sentit, que no me n’he pogut estar de llevar-me i desempolsegar de les teranyines de l’oblit el ressò del drama esdevingut aquella nit, que tant se’m fa difícil d’esborrar.

 I de cop m’ha agafat l’esperança que, vés a saber, si posant per escrit en una llibreta aquell malson, com si es tractés d’una confessió, me’n desempallegaria per sempre més d’un llast, entre sentimental i embasardit, que m’aclapara cada vegada que un vent més fort que l’habitual me’l porta a la memòria. Per provar-ho, no crec que hi tingui res a perdre!

La tramuntana feia un rebombori de ca l’ample; redeu com bufava aquell vespre al mas! En pondre’s el sol encès i flamejant, impropi d’una tarda més aviat pansida d’un estiuet de sant Martí de pa sucat amb oli, aquell temporal de vent tan bèstia que s’apropava amenaçador va etzibar la primera guitza d’advertiment aixecant una polseguera colossal que arrossegava, qui sap des d’on, rebolcant-la pels carrers del poble com una folla grenyuda i mal follada. Després foren les branques dels arbres, que podia espiar des de la finestreta de la cuina que donava a l’eixida, les que varen vinclar-se malsofertes, forçades a obrir-se de cames i deixar passar per entremig de les seves masegades cuixes l’embat irresistible dels espeternecs de dotzenes d’esperits turmentats dels pregoners de la glopada.

Els carrers estrets del poble on tenien el mas els avis, reptaven el vent rabiós a inflar més encara la seva formidable manxa, de manera que els primers arpegis d’una mena de concert salvatge espetegaven contra les parets de les cases que feien nosa a la seva fuita desenfrenada; com ho feia esclafant a l’escullera del port, de tant en tant, alguna barca mal amarrada que es quedava a la deriva, a mercè del temporal. Finalment, el terrabastall de vent prengué el caràcter patètic i torbador d’una bravata. I és que el corsecat i gasiu mestral, segons els romanços a la vora del foc que m’explicava la baba, quan es desploma histèric i enfurismat, albera avall, ja no es comporta com un vent desbocat qualsevol, sinó que es transfigura en tramuntana, la germanastre dels huracans.

Al mas m’hi passava de petit moltes temporades perquè deien que em calien cures d’aigua de mar, almenys segons el parer d’un dels potser darrers metges de capçalera, l’entranyable doctor Fina, per mirar de desempallegar-me d’una emprenyadora malaltia de la pell, de la qual, per cert, aquells banys d’aigua salada només servien per alleujar-me l’angoixa assecant les crostes i escames poc estètiques que m’embrutaven. I encara avui, malgrat les potingues que m’empasso i les untures amb que m’empastifo, em preocupa i m’aterra recaure en aquesta mena de lepra borda, com li deia la mare, que odiava de tot cor aquella tara de naixement perquè  se’n sentia en part culpable, com si ella me l’hagués encomanada.

El meu jaç preferit en el magatzem de mals endreços i andròmines en que s’havien convertit les golfes del mas, me l’havia engiponat en un d’aquells antics llits de canonge, alt i atrotinat, que devia venir de l’època dels besavis o potser de temps més reculats i tot. Vaig reemplaçar-li el matalàs original de llana, confident qui sap de quantes suades anònimes que em feien angunia, per una màrfega boteruda i farcida de tabissot de blat de moro que, en ajaçar-m’hi  escarritxava d’una manera tan sensual i excitant que em feia venir esgarrifances de voluptuositat. I en rebolcar-m’hi les nits de tempesta que no em deixaven atrapar el son a la primera, notava com la pell se’m posava de gallina en percebre les fortes manxades del vent, filtrant-se xisclant per entre les teules de l’encavallada; a l’aguait, com si formés part d’un joc, del temps que transcorria entre el resplendor del llampec i l’espetec del llamp, just quan el tenia damunt del meu caparró d’infant ple de pardals i compulsivament bellugadís, qui sap si perquè tot allò que avui de gran m’esgarrifa només de pensar-hi, era el que més m’encantava de petit.

Els udols del vent arrancaven de lluny i, per tant, podia perfectament escoltar com la grunya arrancava des de qui sap on i s’anava apropant a passes de gegant, rebotant d’una banda a l’altra pels carrers estrets, retrunyint de la mateixa manera com espetegava l’escopeta de l’avi quan em portava a caçar llebres o perdius a la falda de l’albera. Resguardat dessota dos o tres flassades, en dies de ventolera sempre em regirava inquiet al llit, esmorteint els escarritxos de la màrfega en esforçant-me a passar desapercebut perquè el vent enfollit no em descobrís sotjant-lo, i m’escorxés en canal pel meu atreviment, com feia la baba amb el conill que matava cada dijous per fer l’arròs.