Sempre que a la humanitat li’n ha passat alguna de
grossa apareixen pels descosits sanadors, miraclers, pseudo-científics o
individus hiperventilats de totes les procedències socials incloses les elits,
que es planten davant un micròfon amb estirabots més o menys creïbles sobre com
sortir-ne de l’atzucac. En aquesta pandèmia sense precedents no podia
faltar-hi, perquè no hi faltés de res, un ingredient difícil de classificar en
incloure des de la saviesa remeiera ancestral, fins a la picaresca, la sornegueria,
la mofa i la provocació esperpèntica. Una mostra ben destacada d’aquesta
darrera modalitat en seria la ximpleria com el pallasso que els nord-americans
van elegir com a president protagonitzà ahir en el transcurs d’un acte públic
retransmès en directe, afirmant amb ínfules d’estadista que acaba de descobrir
la sopa d’all, que: “si ruixar una superfície amb una solució de lleixiu i
alcohol matava el coronavirus potser que s’injectés al ganyot de cada presumpte
infectat una bona dosi d'aquesta barreja per deixar-lo ben desinfectat per
dintre”. Aquesta vegada, l’acudit de l’inefable Donald no va fer gaire gràcia a
la concurrència i des de la Casa Blanca uns quants apagafocs, que darrerament
treballen a preu fet, han hagut de recomanar als ciutadans que porten llana al
clatell – es veu que en aquell país n’hi ha una bona collita –, que no es
creguessin el seu histriònic president i no es fotessin entre pit i espatlla
una pinta de desinfectant per fer net del virus.
Sense arribar a casos tan extrems, és un fet que des
que va començar l’episodi del covint-19 s’han fet circular receptes de
potingues miraculoses, la majoria només per prevenir la infecció; però, alguna
prou descarada com per pretendre sanar del tot el malalt. El cas més
escandalós, perquè s’hi ha querellat el Col·legi de Metges de Catalunya, ha
estat el del botànic Josep Pàmies i la seva fundació “Dolça Revolució”,
defensant que prenent-se unes quantes cullerades d’un producte anomenat MMS
(Miracle Mineral Solution), en cristià “clorit de sodi”, no calia esperar la
vacuna per amorrar el microbi del segle. És curiós que la principal aplicació
del clorit de sodi sigui la generació del diòxid de clor, vulgarment conegut
com a “clorito” a la industria del ram de l’aigua, que serveix per blanquejar.
Recordo que a principis dels setanta del segle passat a les industries que
blanquejaven amb diòxid de clor, perquè el to del blanc feia més patxoca que si
es tenyia amb aigua oxigenada, els hi plovien a tort i a dret denuncies dels
sindicats per atemptar contra la salut dels treballadors. Concretament,
l’argument dels advocats laboralistes – el més actiu fou en Marc Viader -, era
que el gas que desprenia aquell producte semblava el mateix que utilitzaven els
nazis per gasejar jueus. Quin sarcasme, doncs, que el remei que el jardiner
Pàmies proposa per acabar amb l’epidèmia sigui el mateix que perseguia la
Inspecció i la Magistratura de Treball en temps reculats com un perill per la
salut dels treballadors i treballadores tèxtils; en especial d’aquestes últimes,
sobre el rics a l'exposició del gas de les quals es denunciava, en les
octavetes que circulaven clandestinament en aquella època, que si estant
embarassades respiraven “clorito” s’exposaven a perdre el nadó o que nasqués
esguerrat.
Tanmateix, circulen de bona fe alguns remeis
casolans, d’aquells que a pagès es prenen estoicament des de tota la vida sense
cap recança, perquè si no van bé tampoc perjudiquen, als quals només hi
dedicaré una pinzellada perquè l’espai no dona per més. Alguns creuen, per exemple,
que un xarrup de rom en dejú mata tots els microbis i per recolzar aquesta
opinió argumenten que l’any 1892 el rei Alfons XIII, encara un nen, va patir
una febrada que hom va témer per la seva vida i que el metge de palau li va
receptar glops de rom i de seguida que se’n va empassar dos o tres es va quedar
adormit profundament, com si estès en coma. En revenir-se, la febre havia
desaparegut. I perquè en quedés constància per a la història, la casa Bacardí
va rebre una carta d’agraïment del govern per “elaborar un rom que ha salvat la
vida de sa Majestat”. Un meu cosí, pagès d’ençà tres generacions, sempre em
deia que els alls maten tots els microbis i que no hi havia dia que, d’una
manera o altra – sucats a una torrada, fregits amb vianda, amb allioli o bullits
en una sopa -, no se’n cruspís una cabeça sencera. Segons ell, no s’havia
refredat mai. I la darrera troballa miraculosa està avalada per epidemiòlegs
xinesos i pels met-ges del principal hospital de París, La Pitiè-Salpêtrière:
segons ells, la nicotina pot protegir del Covid-19 malgrat la cantarella de que
el tabac mata. En Pla si visqués avui, amb la seva murrieria característica,
suposo que ens diria: “aneu dient, que mentre no s’inventi una vacuna tant es
dir com no dir”. Per si de cas, no féu gaires provatures temeràries; però uns
quants allets i un xarrup de bon rom de tant en tant no us matarà i, com diuen
a pagès, de mal tampoc no us en farà.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada