12
A mitjan novembre, un
altre cop de martell va posar a prova la paciència i la capacitat de
sorprendre’s dels avis, en arribar una carta aparentment d’en Mauro, però que en
trobar-la bastant misteriosa la seva procedència real, ja que el detall que
anés dirigida a l’avi i no a mi com les anteriors, aquelles que quan arribaven ens
preníem tantes molèsties per despistar l’àvia, ens va pertorbar. En aquesta
ocasió, en canvi, l’avi mateix fou qui va llegir-nos las quatre ratlles del seu
contingut a tots, havent sopat. Si bé la lletra del sobre ens feia sospitar de la
identitat del remitent, no hi havia cap dubte que la cal·ligrafia es corresponia
amb les traces peculiars de la lletra que jo recordava d’en Mauro, el qual ens
donava una notícia d’aquelles d’agafar-te fort per no fotre’t una aterrossada.
Deia així:
“M’he escapat de la brigada i estic
acollit a casa d’uns rifenys amb els quals em va posar en contacte un dels moros
de confiança enrolats com auxiliars a l’exercit espanyol i que servia com jo a
les quadres. La família que m’amaga pertany a un grup que relacionat amb un
pastor evangèlic – vosaltres en diríeu protestant -, que és preocupa d’ajudar tant
a soldats desenganyats de fer la guerra com a dones, criatures i vells que les
passen molt magres, masegats per les continues escaramusses que hi ha per
aquests verals. Estic a l’espera que em puguin fer arribar a Tànger, ciutat que
ser protectorat francès els militars espanyols hi tenen poca cosa a gratar. Pel
que m’han dit, allà em faran entrar en una casa d’oració on m’ensenyaran la
seva religió perquè si m’agrada pugui quedar-m’hi a donar-los un cop de mà. No
sé encara si la casa d’oració de que em parlen és dels evangelistes o pertany a
una branca de la religió que practiquen els moros amb qui m’estic. A la seva
vora he entès que, a fi de comptes, tothom resa i s’encomana al mateix Déu quan
necessiten ajuda, l’anomenin de dotzenes de maneres diferents i li resin
oracions de diverses maneres, ja que allò que en definitiva importa és qui
prega sigui una bona persona; tant li fa si s’encomana a Jesús, a Alà o a
Buda... No puc explicar-vos res més per a no comprometre els que m’ajuden ni a
vosaltres mateixos, ja que sent un desertor si m’enxampen m’ho faran pagar car
a mi, però també als que m’encobreixin... Però la família que em sopluja m’ha
dit que el pastor els hi ha manat que us escrigués aquesta carta perquè sapigueu
que estic bé i fora de la influencia dels militars espanyols. No us en puc dir
res més per ara, i segurament durant molt de temps. Perdoneu, avi, si us he fet
patir però ja sabeu que no en tinc pas tota la culpa del que m’ha passat”
Estàvem
preparats per a qualsevol novetat, inclosa la pitjor de totes: que ens fessin
saber que l’havien trobat mort o malferit. Ara bé, francament, no ens esperàvem
pas que ens sortís amb aquell ciri trencat; un final tan rocambolesc de l’aventura,
llamp me mau!, no se’ns hauria passat per la imaginació, vaja, ni farts de vi.
Després d’escoltar el què posava la carta – inclús l’avi, no s’ho acabava de
creure i la va rellegir en veu baixa un parell de cops més -, tampoc ningú va
saber què dir-hi. Precisament, va ser l’albat d’en Rogelio, qui va trencar aquell
silenci tan carregós:
- Què vol dir protestants, avi?
- Són capellans d’una altra missa,
nen – se’l va treure de sobre el pare d'una manera escarida; perquè igual
que no volia embolicar-se en llibres de cavalleria, tampoc desitjava decebre la
curiositat del menys culpable de tots nosaltres.
- És el que volia ser en Mauro,
oi? Ara ja serà capellà? – va insistir, per fer-se càrrec de la situació.
Em
va semblar que era un bon moment per començar a assumir el paper de didot que m’havia
imposat voluntàriament, per tal d’ajudar en Rogelio a superar l’absència de son
germà. Per tant, prenent-li les mans perquè estigués pendent de mi sense
distreure’s en altres punts d’atenció, li vaig dir:
- Sí, ara ja farà precisament el
que volia. Serà útil a gent com nosaltres, que pateixen. I es farà estimar de tothom
com tu l’estimaves. I quan li llegui, tornarà per abraçar-te; però, potser trigui,
perquè deu tenir molta feina per fer. Mira d’ajudar-lo a que se’n surti de tot
sense prendre mal, encomanant-lo a la marededéu quan vagis a dormir.
- Jo només vull que torni a casa
ara mateix perquè el trobo a faltar i allà on sigui no hi ha de fer res, amb
gent que no coneix –, em va replicar tossut.
I,
tot seguit, aixecant-se de la cadira va correspondre a la meva moixaina amb una
abraçada que li va sortir de l’ànima, a través de la qual vaig notar que s’estava
quedant amb la pell i l’os. Després va repartir-ne a dojo, d’abraçades, mentre aquell
somriure de pa de ral dels temps feliços, se li desfeia als llavis embolcallat
de babaies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada