CAPÍTOL
CINQUÈ
EN FERMIN, EL GESTOR, ÀLIES “FININ”
En Fermin sempre retreia, com un mèrit, que pujar de
petit en una caserna de la guàrdia civil li havia condicionat la vida més per
bé que per mal. De fet, n’estava tan cofoi que no se n’amagava gens de
confessar ésser fill de guàrdia civil, i de no haver conegut cap més ambient
familiar que el casernari, com si fos la cosa més natural del món; el seu avi
també n’havia estat del cos, com el pare, i quan aquest va trobar la mort a
resultes d’una escaramussa amb contrabandistes que havien enxampat amb les mans
a la massa, a pocs metres de la ratlla de França, es va quedar per força a la
caserna, perquè sa mare fora d’aquelles quatre parets que li havien marcat la
vida s’hagués trobat perduda i més morta que els morts del cementiri. D’altra
banda, son germà gran ja esperava amb candeletes tenir l’edat per rellevar el
pare i vestir l’uniforme. En canvi ell, ja feia temps que s’havia divorciat
sentimentalment del tricorni perquè es considerava incapaç d’obeir ordres a
ulls clucs. Precisament, un dia que el pare, poc abans de morir, el va
temptejar sobre què volia ser de gran amb l’esperança, suposo, que digués
guàrdia civil, el murri Fermín va contestar sense rumiar-s’ho massa que ell de
gran volia ser “el superior”.
Sigui perquè era espavilat o perquè la seva condició
d’orfe com a conseqüència d’un acte de servei li donava certs privilegis de
cara l’accés a estudis, el cas és que se li van obrir de bat a bat les portes
de l’institut que el cos armat tenia a Saragossa; però, tal com us deia, havia
decidit no continuar la tradició familiar i, per tant, va acceptar de bon grat
la proposta de l’oncle Marcos, germà de sa mare, d’anar-se’n amb ell de
dispeser a la caserna de Mandarina, a la Catalunya central, on hi servia amb
galons de sergent, ja que se li havia compromès a buscar-li feina de grum en
algun banc de la població on podia fer-li de bo, sempre que prometés estudiar a
l’escola nocturna. Tal dit, tal fet; en poques setmanes el banc Central el va
acceptar a prova i quedà matriculat a l’Acadèmia Llasera, per aprendre Comerç.
Mentrestant, vivia a la caserna adaptant-se com qualsevol altre familiar d’un
guàrdia civil a la disciplina que s’hi respirava, circumstància que malgrat les
seves reserves n’estava convençut que havia influït molt positivament en la
forja del seu caràcter rigorós, dòcil i auster, ja que aquestes regles les va
mamar des de ben petit.
Encara no feia un mes que treballava al banc, que el
director va convocar-lo al seu despatx per fer-li una proposta inesperada i
sorprenent: es veu que a Mandarina tenien la costum, que venia de lluny,
d’organitzar anualment un torneig de futbol amb equips que representaven
diversos gremis, fàbriques i barriades, competint entre tots en una mena de
lligueta comarcal. Com que hagués estat mal vist que la principal banca local
no hi col·laborés activament, el Banc Central patrocinava un equip – l’Esport
Club Sant Ignasi -, bastit per empleats de les tres entitats financeres del
poble, amb el reforç dels de dues corredories d’assegurances. Es veu, però, que
anaven justos de jugadors, raó per la qual el director quasi li va obligar,
sense preguntar-li abans ni si li agradava la pilota, a inscriure’s a l’equip
de futbol de pressa i corrents, sense fer morros ni males cares, a canvi de
dispensar-lo del temps de prova que li faltava complir i passar-lo a fix de
plantilla immediatament.
El cas és que tenia bona planta no hi va fer cap mal
paper a l’equip, ans al contrari; destacà com a davanter centre fi, esmunyedís
i punyeter, que deixava retratats els seus marcadors, que per destralers que
fossin anaven prou en compte de fer-li cap mala passada per por que s’hi
tornés, ja que no era cap desnerit i algun ja havia quedat escarmentat. Vés a
saber si no fou gràcies al seu característic estil de desempallegar-se dels contraris
que, a tall de broma, li van començar a dir “Finin” enlloc de Fermin. I es va
fer tan popular que totes les adolescents li anaven al darrera, fins que es va
posar a festejar amb la filla única del gestor administratiu de més anomenada a
la comarca dels dos rius, la qual va conèixer perquè malgrat aquesta noia
estudiava a les Dominiques anava a classes de repàs a l’Acadèmia Llasera, on
ell hi feia Comerç, i durant el curs vivia a casa del seu oncle que,
casualment, era el director del banc Central. Conseqüència de tot aquest
reguitzell de caramboles, amb el títol de Comerç acabat d’estrenar sota
l’aixella i la benedicció sincera del seu cap, va plegar del banc per anar-se’n
a treballar a la Gestoria del que acabaria sent el seu sogre.
En Fermin no era dels que es mocava amb mitja màniga a
l’hora de gestionar negocis, guanyant-se la confiança dels clients en no
malaguanyar cap oportunitat de donar-los millor servei, ampliant els
coneixements teòrics de l’ofici per iniciativa pròpia; sobretot escarrassant-se
per familiaritzar-se amb totes les trampes, trampetes i dreceres per
desempallegar-se de l’Administració, sense perdre temps picant pedra o trucant portes fredes o
equivocades a l’hora de desembussar qualsevol expedient, per delicada que fos
la gestió. Aquest coneixement pràctic de l’ofici li donava avantatge respecte
dels competidors, tot i que no tenia més estudis que el Comerç; i no obstant
el seu futur sogre es delia per veure sa
filla llicenciar-se en Dret per incorporar-la al despatx com advocada i mà
dreta, ell tenia una visió més simple i pragmàtica del negoci d’assessor i tot
sovint li repetia: - El que importa no
és quants títols tinguis penjats a la paret del despatx, sinó que puguis
permetre’t llogar els millors professionals del mercat i posar-los a treballar per
tu.
Poques setmanes després de casar-se amb la filla del seu
amo, la va deixar prenyada perquè al futur avi li caigués la baba i li tingués
de fer confiança per força, deixant-lo treballar al seu aire. Aprofitant-se’n d’aquest
bon rotllo amb el sogre, li proposà una vertadera revolta orgànica i conceptual
de la vella Gestoria: a part de fer nòmines, administrar finques, tramitar
matrícules, traspassos de vehicles i d’atendre quatre escadusseres consultes
jurídiques de poca volada, defensà aferrissadament que calia endegar una
consultoria fiscal i financera integral i coordinada, captant i fidelitzant la clientela més potent,
econòmica i patrimonialment parlant de la comarca, en base a tenir-la collada
amb la gestió dels seus actius i de les inversions, però en especial
assegurant-se la redacció i execució com a marmessors, arribat el moment, dels
testaments i últimes voluntats, i d’aquesta manera fer indispensable la
continuïtat de l’assessorament, els hi agradés o no als hereus. N’estava tan
convençut que la seva aposta era bona, que la va exposar amb tanta claredat i
vehemència que deixà bocabadat el sogre, que no es volgué arriscar a perdre
aquella joia, proposant-li fer societat.
En resum: en Fermin no era dels que perdia el temps
esperant a veure-les venir, per tant pel que fa a tota aquella empatollada dels
inversors americans que volien encolomar una fàbrica als ingenus estripa-terrossos
de Vilagran, no va trigar gaire a ensumar-se que hi havia gat amagat, sospita
que se li confirmà en saber que el malgirbat d’en Malagarriga hi estava
embolicat, ja que coneixia aquell paio de sobres per saber que tenia fama ben
guanyada d’espatllar tot allò que tocava. Vet-aquí, doncs, que un cop va
exposar-li les seves conclusions al senyor Francisco, recomanant-li que en
aquella moguda entre els ianquis i els de Vilagran no s’hi amoïnés gaire perquè
tenia la impressió que tot plegat acabaria com el rosari de l’aurora,
l’apotecari el va sorprendre amb un pla maquiavèl·lic per amorrar els de l’altre
costat allargant tant com es pogués la lluna de mel amb els presumptes
inversors, per riure-se’n per les butxaques del seu col·lega, que era conegut a
Vilaxica com “l’olivetes”, amb el
mateix deix d’escarni que els el de Vilagran li deien a ell “el pastilletes”. En rebre un encàrrec
tan recargolat, en Fermin va pensar: a bodes em convides, amic meu! Perquè de
la manera com més xalava era embolicant troques per empentar el seus
contrincants en els negocis a fotre’s unes hòsties de campionat, ja que sabia
per experiència que a un client desorientat o atabalat se’l podia portar a
l’hort sense que ni se n’adonés.
Ara bé, a còpia d’anar passant els dies sense que els ianquis
acabessin de definir-se, tant el batlle com el seu testaferro van tenir la certesa
que es farien més savis que rics entretenint i convidant a mansalva aquells
barruts. I no varen engegar-los a dida perquè els de les cooperatives, al
final, s’havien fet massa il·lusions i especulaven amb treure el ventre de
penes gràcies a aquella inesperada moma industrial ploguda del cel. D’altra
banda, en Fermin estava al corrent que a Vilagran també movien els fils a la
desesperada, per aconseguir que el peix caigués definitivament al seu cove; però,
tanta insistència en algun moment féu témer el senyor Francisco que un negoci
tan estrafolari acabés com el d’en Robert amb les cabres. Fins que un bon dia
es va atipar d’aquella mena de joc dels disbarats, després d’arribar a la
conclusió fent cas de les manxiules del seu assessor, que aquella llei d’inversors
eren uns fantasmes que estaven prenen el pèl a tots plegats. Després de
donar-hi mil i una voltes, va tenir el convenciment que ni ells ni els de
l’altre costat en veurien mai una sola engruna d’aquell quimèric projecte
industrial, ensumant-se que estaven sent víctimes d’una colossal engalipada.
A partir d’aquell moment, com us anava dient, des de
Vilaxica van tractar els ianquis a baqueta i sense contemplacions, cada vegada
que treien el nas en busca d’una convidada; com si almenys repartint carbasses
a dojo poguessin rescabalar-se dels tips de fer la tòtila que els hi havia
costat festejar-los. Mentrestant, rancorosos de mena amb els seus rivals
històrics, enlloc de compartir les sospites i desenganyar-los fent-los
participar del resultat de la recerca d’en Fermin, des de l’ajuntament de
Vilaxica es va optar deliberadament per deixar que es filtressin brames
amanides amb malicia, destinades al consum dels vilagranencs, amb la intenció
de fer-los caure de quatre grapes en el parany que els hi estaven parant perquè
es fotessin la patacada del segle, després de perdre-hi bous i esquelles anant
al darrera d’aquells farsants.
- No s’arronsi
donant-los corda, senyor Francisco; quan més s’hi enredin a la teranyina, la
trompada que es fotran serà més forta – l’animava en
Fermin, que tot i estar-ne més que convençut que aquells inversors tenien molta
terra a l’Havana, compartia la determinació de no dir-ne res als de
Vilagran.
Mentre comentaven la jugada, de sobte se li va acudir al
gestor una idea que va considerar genial, com si acabés d’encendre-se-li una
bombeta enmig del cap. En exposar-la al batlle, es petava de riure: - Jo afegiria més llenya a la caldera
encarregant un castell de focs artificials, que els hi podem passejar davant
del nas perquè els hi balli el paraigua una bona estona; que s’hi trenquin les
banyes rumiant què cony en volem fer de la carretada de coets i especulant
sobre què devem haver fet per passar-los una mà per la cara i voler-ho celebrar
tirant la casa per la finestra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada