DIARI D’UN CONFINAT (30è dia) – ENTRE LA DESOBEDIÈNCIA I EL PRAGMATISME RESIGNAT.

            La compareixença del president Torra ahir havent dinat, em va deixar desconcertat i preocupat. El seu missatge va girar monolíticament sobre el mateix tema: la decisió del “gobierno” de finiquitar la "hibernació" i enviar un milió i escaig de treballadors catalans – segons els seus càlculs - a l rengle en haver-se’ls acabat el permís retribuït recuperable de quinze dies, denunciant que era un solemne disbarat. Més que disbarat, una irresponsabilitat i una temeritat. L’oposició frontal per part de la Generalitat a aquesta decisió del “gobierno” la va justificar el president amb un ampli ventall d’arguments, des de la improvisació dels protocols de prevenció d’aquest col·lectiu, fins a l’evidència que actuaven contra el parer de la comunitat científica, inclosa la mateixa OMS. De la manera com s’anava explicant el president, si no fos que no estàvem en temps de guerra es podia pensar que s’estava referint, salvant naturalment les distancies, a carn de canó enviada al combat. I es que l’apassionament com s’explicava el president, perquè sentia i creia verdaderament en allò que deia, no podia deixar insensible a l’auditori afectat directament: els treballadors que han de deixar el "confort sanitari" del confinament. El panorama que se’ls presentava era dramàtic, tant per ells com per la població en general que indirectament podia acabar pagant els plats trencats en cas d’un rebrot dels casos de la contaminació.

Malgrat això, va admetre de seguida i ho va reiterar responent a preguntes dels periodistes que la Generalitat no podia fer res per impedir aquesta temeritat, perquè no tenia competències i, per tant, no podia oferir als treballadors ni a les empreses seguretat jurídica, en cas de decidir passar-se pel forro la decisió del “gobierno”. A més a més, va deixar clar que no provocaria un xoc institucional, però que esperaria fins a darrera hora que el “gobierno” baixés del burro, tenint en compte que li constaven via tuïts en que no tots els socis del president Sanchez ho veien tan clar com ell, això d’aixecar parcialment el confinament; no obstant això, si el “gobierno” continuava fent el mesell, la Generalitat prendria un seguit de mesures urgents per garantir que els treballadors que reprenguin la feina puguin fer-ho en les millors condicions de seguretat possibles tant dintre les empreses com durant el desplaçament. Els que tenim alguna experiència en logística industrial i en productivitat, però, ens sembla que treballar amb unes condicions tan agafades amb pinces no serà gaire rentable i el mateix nerviosisme d’una situació tan anòmala pot generar accidents laborals deguts a l’estrès. D’altra banda, una part de l’activitat que es vol deshinbernar és la construcció. Com molt bé va dir el president, ¿quins projectes o contractes d'obra civil o pública no poden suportar quinze dies més d'aturada tècnica? El president, tanmateix, va insistir en una idea: les raons econòmiques no poden passar per davant de les vides de les persones.

Aquesta afirmació del president, que estic segur que sentia de veritat, em va impactar. I com que la va anar repetint amb insistència, recomanant als treballadors i les empreses que es repensessin d'engegar demà si no tenien el convenciment ple de que n’estarien contribuint a estendre la contaminació posant-se a treballar abans d'hora, no vaig trigar gaire a fer-me la mateixa pregunta que també se li va acudir a més d’un dels periodistes: el govern s’ha plantejat desobeir al “gobierno”? Seria lògic pensar que si el risc de recaiguda és tan gran com ho va pintar dramàticament el president, el més coherent fora plantar-se i impedir a Catalunya que el confinament general es violés. Si com deia el president hi havia vides en joc per culpa de tanta temeritat, no era cap disbarat que es plantegés desobeir i, fins i tot, més d'un podia pensar que hagués estat més justificable en aquest cas que no pas quan el president es va posar farruc per no treure una pancarta del balcó de Palau. A la meva manera de veure, francament, després de pintar tan negres les conseqüències d’obeir la decisió del “gobierno” i de posar els dallonses per corbata a bona part dels treballadors afectats per la en la seva opinió temerària mesura, ¿l’única determinació que en definitiva podia prendre el govern era prometre que faran tot el que estigui a les seves mans perquè aquestes persones treballin segures? Perquè si realment es disposa dels mitjans per garantir passablement la seguretat, potser no calia posar el crit al cel i esverar el galliner pronosticant un desastre. Francament, repeteixo, fem-nos-ho mirar tots plegats!

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM