Des
de fa ben bé dues dotzenes d’anys que quatre parelles anàvem a passar el
divendres sant a la propietat que un dels amics té a pocs quilòmetres de la
ciutat on vivim, enmig d’un camp de cereals i amb uns quants arbres fruiters
que fan de sentinelles una antiga barraca de vinya per guardar-hi les eines del
camp, reformada artesanalment en una caseta sense pretensions però a la que no
hi falta de res, sempre que et conformis amb una sala d'estar, cuina i menjador
a la planta baixa, presidida per una llar de foc que imprimeix caràcter, i amb
una segona planta on disposem de quatre habitacions sota teulada per dormir-hi
cada parella a la repetellada. Els divendres sants ens hi plantàvem a primera
hora perquè ens engrescava esmorzar unes quantes sardines a la brasa. Quan
pujàvem a la Vinya, cadascú es feia responsable d’una part de la teca i de la
beguda i l'import ens el repartíem a l’escot: de manera que passàvem un dia
esplèndid per molt menys que si haguéssim fet una escapada a la Cerdanya o fins
Andorra. A més a més, aprofitàvem per fer una caminada que ens desrovellés les
cames, per posar-nos al dia d’unes quantes xafarderies domèstiques i,
tanmateix, per fer una mica del que jo en deia “teràpia de grup”, que
consisteix en esbravar-se de totes les males marors acumulades els darrers
mesos, fent una bona barrila. Alguna vegada semblava que algun ull de poll
s’havia trepitjat massa i que l’experiment podia acabar malament; però, mai va
passar d’aquí, puix sovint per rebaixar tensions, en un moment donat n’hi ha
prou amb poder-ne enraonar sense embuts ni retrets perquè el greuge més gros,
si t’escoltes a tu mateix explicant-lo, t’adones que no n’hi ha per tant. Era
el que passava cada divendres sant, que quan marxaven en fer-se fosc, just per
arribar a temps de veure la processó, els manaies i el pas de la Macarena,
estàvem més contents i relaxats que quan havíem vingut.
Com
que la majoria de la colla som de vida, en l’apartat gastronòmic de la trobada
hi posàvem els cinc sentits perquè no ens faltés de res. Començant per
l’esmorzar: les sardines les solia portar jo, uns tres quilos amanits amb sal
grossa pel peixater, i l’amfitrió les feia a la brasa, sense netejar-les com ha
de ser, sobre unes graelles; i les dones torraven pa a dojo i l’untaven amb
all, mentre el que sempre es sol cuidar de les begudes i de servir-les a taula
com un sommelier professional, preparava un porró amb cava barrejat amb vi
blanc d’agulla. Dues de les dones, que això de no netejar les sardines els feia
cor agre, es cruspien la torrada amb unes quantes presses de xocolata d’aquella
tan negra i amargant; i com que sempre en portaven de sobres perquè ja sabien
com acabava la comèdia, els que havíem liquidat les sardines mastegaven una
pressa de xocolata per pair-les millor. Però el plat estrella de la trobada era
la paella. Renoi quin arròs que cardàvem! Cap any ens quedava igual - ja se sap
amb les paelles -, però mai deixàvem ni els "modus". La fèiem de
peix, la paella, i cada any buscàvem les pessigolles a les dones - que no és
que fossin missaires, però el divendres sant no volien sentir a parlar ni de
carn ni d’embotit -, bugonant que l’arròs sortiria de conya afegint-hi conill i
salsitxa. Cuinar la paella, doncs, era tot un ritual i els protagonistes n'érem
indiscutiblement els homes; a les dones només els hi delegàvem la
responsabilitat de provar el punt de sal, per evitar-nos discussions.
Entre
nosaltres quatre ens repartíem el protagonisme culinari: l’amfitrió, en Quico,
feia de cuiner principal i els altres tres assumíem el paper de marmitons,
encantats de la vida. El xef, de tant en tant ens cedia el cullerot per remenar
el sofregit i cadascú volia immortalitzar el moment de gloria amb una
foto-grafia, que la seva parella s’encarregava de tirar. Confesso que per culpa
meva, el sofregit de la paella es feia sense ceba: en efecte, els vaig enredar
assegurant que era l’estil empordanès, que no ho sé del cert si era veritat; el
cas és que la ceba jo sempre he considerat que estovava l’arròs i no n'hi poso
mai. La cuinaven a l’exterior de la casa amb foc de llenya, prenent totes les
precaucions perquè no s’escampés cal guspira; i abans de començar arrengleràvem
tots els ingredients damunt una tauleta de platja, mentre les dones escalfaven
el fumet que normalment portàvem preparat de casa. De primer hi tiràvem la
sípia i el calamars i quan xarbotava afegíem el pebre dolç, el pebrot verd i el
vermell. Una estona després, hi afegíem una bona ració de tomàquet ratllat al
moment i quan ja estava tot al seu punt incorporàvem els escamarlans, les
gambes, les cloïsses i una dotzena de crancs per donar-hi gust. Després, una
generosa picada d’all tendre i julivert rematava la primera part d'aquella obra
mestra. A continuació, tocava escampar-hi l’arròs deixant que es socarrimés un
parell de minuts amb tots els altres ingredients i, després, l'ofegàvem de
fumet, mentre un dels marmitons decorava l’entorn de la paella enterrant-hi els
musclos fins a mig cos. El resultat, el que us deia: per llepar-s’hi els dits!
I havent dinat, venien els postres: generalment mona i bunyols... Quins records
els d’aquells divendres sants! Però hi tornarem, l’any vinent farem una paella
encara més saborosa i repetirem la teràpia de grup que convingui; però, esclar,
trigarem a oblidar el divendres sant d’enguany. Esperem que el sacrifici que
avui fem quedant-nos a casa serveixi per posar seny i perquè les conseqüències
d’epidèmies com aquesta no es puguin tornar a repetir, en no deixar-nos
sorprendre mai més amb els pixats al ventre, mentre ens distrèiem tractant del
sexe dels àngels.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada