“AQUELLS DIES AL MAS VENTÓS” - capítol segon

2

Jo no vaig saber-ho fins a mig matí de l’endemà, però quan aquella nit tot just s’havia fet fosc es veu que a la figuera que s’enfila des de dintre del soto dels Casadevall, arran de paret, de matinada hi varen trobar balandrejant-s’hi el cos d’un foraster que ningú sabia d’on havia sortit, però que era evident havia mort penjat pel ganyot. Els Casadevall, com si diguéssim eren una mena de cacics del poble perquè a més de les terres que conduïen amb l’ajuda de varis jornalers i la família feia anar la fleca i l’única botiga de queviures, la seva finca franquejava amb el mas dels avis, partionades les terres d’uns i altres per un petit rierol, el Manol, que els vilatans travessaven per l’indret anomenat “rec del mal pas”. Li’n deien així amb un to de veu entre sorneguer i murri, però mai en vaig arribar a treure’n l’entrellat de l’origen, i no us podria pas assegurar si serà a causa del risc de caure a l’aigua i prendre mal o, segons males llengües, tenia a veure amb la drecera que feien els veïns que anaven de visita a la casa de meuques que, en temps reculats i durant una pila d’anys, funcionava a l’antiga masia dels Laporta. 

- El pobre galifardeu ha degut penjar-se arravatat pel vent i de ben segur amb uns quants tragos de més, el Déu que el va parir! Que ja s’ha de veure tot ben negre per llevar-se la vida, precisament una nit tan feréstega. - vaig escoltar, en baixar a esmorzar, com l’avi es desfogava a la cuina, fent una queixalada bo i dret, encès com una metxa mentre la baba se l’escoltava com sempre en silenci però sense perdre-se’n una síl·laba del que deia, entre cullerada i cullerada de la sopa de farigola que era el primer àpat del dia al mas dels avis, fes fred o calor. En acabar-se-la, la baba li va contestar, bo i deixant el plat buit a la pica: – No sabria pas dir-t’ho perquè se m’ha acudit de sobte, però mira què penso: ¿i si el penjat tingués quelcom a veure amb aquella donota que fa dos mesos van estossar amb tanta sanya, deixant-la mig morta a tocar de la creu de terme? Per cert, ara que hi caic: oi que encara no s’ha sabut què va passar?

- Prou que podria ser, llamp me mau! – va fer l’avi -, però em costa de creure que en Gori hi estigui embolicat, encara que el paio se li hagi anat a penjar com aquell qui diu a la porta de casa seva, potser per comprometre’l, si és la malesa que m’estàs bufant a cau d’orella. ¿No veus dona que et veig a venir d’una hora lluny? Algunes d’aquest poble, i no t’ho retrec pas, que consti, però és la pura veritat, què hi farem!, teniu el defecte de garlar més del compte, com quan vàreu fer córrer la brama que la dona estomacada se les feia amb l’hereu dels Casadevall i que qui li havia donat la pallissa fou el seu antic “manso”, en assabentar-se’n de les banyes que portava. Jo poc me les vaig pas creure mai aquella xerrameca, perquè n’havíeu fet un gra massa; però, et reconec que després ha estat una mica estranya la pressa del jutjat i dels tricornis per tirar-hi terra a sobre, sense escarbotar una mica més.

- Malgrat et podies ben estalviar la bertranada que acabes de dir sobre les dones, car Déu me’n guard d’aixecar falsos testimonis o d’engreixar xafarderies sense cossol! – va tornar-s’hi la baba, que si bé era un xic fantasiosa de mena - això sí que ho tenia i potser jo li he heretat aquest capteniment, no diré pas que no -, no estava gens disposada a admetre aquesta debilitat ni que la matessin, i quan en portava una de cap era difícil de trencar-li la girada -, però si fos veritat que el paio que s’ha penjat estigués relacionat d’alguna manera amb aquella mossa, no em diguis que no et faria mala astrugància, oi que no m’ho negaràs?

- Què vols que et digui? Tot plegat està força enterbolit i si té de dir la veritat, en casos com aquest m’estimo més entrar el burro a cobert i esperar a veure-les venir...

- Suposo, però, que deus trobar tan estrany com jo que d’allò de la pallissa ja no se’n parli, i que de la víctima tampoc mai més se n’hagi sabut res.

            - Mira, dona, deixa que els tricornis s’hi trenquin les banyes, que és la seva feina. I si troben alguna cosa, no et preocupis que prou que ens ho faran saber.

            - Em sembla que això de fer-te el desmenjat no va amb tu i, per tant, si no dius res penso que és perquè en saps de la missa més del què m’has dit , oi que no m’equivoco? De què parlàveu amb en Tomás, aquest matí?

            - M’ha dit que el sergent dels tricornis sospita que el mort no s’ha pas penjat tot solet, sinó que algú o més d’un l’han ajudat a enfilar-se a la figuera per escanyar-se; però, com que de moment tot són especulacions no te’n volia dir res fins que fos segur, perquè ja et conec herbeta que et dius marduix...

            - ¿Què potser insinues que sóc una xafardera i no sabria estar-me’n de guardar un secret?

            - Ja et vaig avisar, quan fèieu córrer la brama que la dona apallissada era la barjaula d’en en Gori, que en fèieu un gra massa. ¿Com vàreu gosar d’empatollar-vos sense cap prova que la fulana se li havia tornat guita i el tenia tan collat que va pagar un sicari perquè l’escarmentessin i se la pogués treure de sobre? T’ho vaig deixar ben clar que no vull tenir mals rotllos amb els veïns i que pleguéssiu de sedassejar, perquè en un poble petit no costa gaire de saber qui enreda la troca; però, vosaltres si no vols caldo tres tasses.

- Doncs mira, tot el poble n’anava ple d’aquest bum-bum que, per cert, no el vàrem pas escampar les dones, com dius.

- M’és ben bé igual el que es digui! El que no ens podem permetre ni tu ni jo és estar a males amb el senyor Tomàs, i que es pensi que a casa nostra se’l  bescanta.

- Recony, ni que fossin qui sap qui aquests Casadevall dels nassos! Tant el senyor Tomàs, com tu li dius, però sobretot la seva dona són uns entonats de merda. ¿Que no te’n recordes que vàreu anar junts a l’escola, encara que a vegades facin  veure que no et coneixen? – va remugar la bava.

Aguaitant la conversa dels avis sense que em veiessin, vaig preguntar-me si en l’enrabiada del vent d’anit, no hi tindria res a veure amb tot allò de que parlaven i que tanta poca gràcia els feia. De seguida vaig donar per bona la meva sospita sense fer-ne més comprovacions, i des d’aleshores mai més m’he pogut treure del cap la teoria que quan el vent s’emprenya de mala manera, en general sempre és per culpa de bretolades sigui dels homes o de les besties. Potser sí que només fos una pixarada fora de test de les meves, no dic pas que no; però, des del primer dia que vaig posar els peus al mas m’havia deixat embadocar per l’ambient de misteri resclosit i romàntic alhora, que es respirava en aquell casalot que emmagatzemava de fer-hi vida tanta gent sacs d’emocions, de basardes, d’alegries, de penes, de conxorxes i falòrnies de tota mena... No era estrafolari, doncs, que somnies truites a cavall de cada cosa que em sorprenia,  ja que quan ets canalla una criatura tot et ve de nou i et sembla enigmàtic o cabalístic; però, ja us ben asseguro que, inclús ara de gran, quan des del llit estant sento esbufegar el vent amb tanta ràbia com avui, em recargolo sota el llençol per fer-me passar les esgarrifances, preguntant-me què o qui n’està fent una de tan grossa com per provocar la ratxada, desitjant que el pocavergonya que en sigui culpable se’n penedeixi ben aviat de la malifeta perquè el vent pugui anar-se’n a joc i deixi descansar tranquils els que no hi tinguin res a veure amb l’emprenyament.

Havent dinat, l’endemà de la fatídica nit de la qual us parlava, el vendaval va anar clarament de baixa i el sol escalfava prou, entre ratxa i ratxa, com per animar-me a fer un tomb per la platja. Per tant, desafiant les últimes espernegades m’hi vaig encaminar amb el propòsit de refugiar-me en un racó arrecerat del qual me n’havia fet l’amo, al costat d’una barca vella varada a la sorra, que era ideal per resguardar-m’hi els dies rúfols. Des que vaig descobrir aquell amagatall i me’l vaig fer meu, alimentava la secreta esperança que algun cop m’hi acompanyés la Baldufa, al meu parer la nena més bufona del poble, sense que en Narcís, un bordegàs que també li anava a darrera, s’hi fiqués pel mig fent-nos d’espelma.

Malgrat us sembli que fanfarronejo, calia coratge a la meva edat per acostar-se arran de mar un dia de forta tramuntana, tot i que ja anés de capa caiguda; perquè el vent, esvarant-se a estones encara tenia prou esma per escombrar els corriols aixecant remolins que es retorçaven removent a la desesperada menudes brusques que si badaves se’t ficaven a l’ull, esmunyint-se per entre les parpelles mig entrellucades per protegir-te. Jo a estones caminava de reculons, tal com em va ensenyar l’avi que s’havia de fer quan camines contra corrent, deixant-me empènyer suaument per la tramuntana, refiant-me’n de la seva complicitat perquè no em fes caure, malgrat de tant en tant em manyegués massa fort l’esquena amb un capgirell tan enjogassat que poc li faltava per fer-me trontollar. En travessar per davant del soto de l’Armandet, ho recordo com si fos ara mateix, una lloca creuà l’era cloquejant com una esperitada perquè l’airot li havia arremangat el plomatge i ella, vés a saber si creient-se la darrera gallina pudibunda de l’espècie, buscava tota esvalotada l’aixopluc del corral.

Encabat d’arribar al meu refugi, em vaig ajaçar damunt la sorra i m’hi vaig quedar panxa enlaire embadalit mirant un cel enllustrat de blau, despullat de pèl a pèl de núvols. Mentrestant, per sobre del cap sentia la tramuntana trastejar amunt i avall, esbufegant com una fera engabiada a punt de caure amansida. Emparat darrera el meu amagatall a la carcanada d’aquella barcassa desballestada des qui sap quant, no m’arribava a fregar ni el més lleuger buf d’aire. Això d’estar tombat sense fer res, amanyagat per un sol de camí cap a la posta, escoltant els darrers compassos de la fabulosa simfonia venteguera dirigida per una batuta misteriosa i arravatada, és quelcom que quan hi penso suara encara m’esborrona i m’omple d’una mena de luxúria enfebrada. Un dia vaig arreplegar la baba renyant uns forasters que es queixaven que en aquell cul de sac del món de l’Empordà, sempre feia mal temps fos per naps o per cols. Els hi va dir, amb la seguretat que dona la saviesa dels vells: - Quan no fa el temps que té de fer per l’època, és quan fa mal temps de veritat; vet-ho aquí, per si ho voleu saber! I pareu d’emprenyar, que els de can Fanga no hi enteneu ni un borrall d’aquestes coses.