divendres, 10 d’abril del 2020

“LA VIDA ÉS UNA CAPSA DE RECORDS” - capítol setsè-


16
L’avi, i no era la primera vegada que li notava aquells darrers dies, va estar tot el viatge un xic dispers, com si tingués l’enteniment aplançonat o segrestat per alguna cabòria de les seves; però, no prou encantat com per córrer a tirar pilotes fora cada cop que la conversa es desviava envers la vida i miracles del tiet Manolo, com si preferís expressament passar-hi de puntetes sobre aquell rebrec de la seva memòria, qui sap si perquè ja n’estava cansat de recollir joguines trencades. Però, tant va insistir en no seguir-li la veta a les botzinades de l’àvia, que aquell pansiment sobtat i misteriós va frustrar - i de quina manera! - la meva natural predisposició a la fantasia i a empescar-me les elucubracions més esbojarrades; per exemple, com que ni els pares ni la Teresita feren costat als esforços de l’àvia per afegir llenya al foc i sacsejar la llangor de l’avi foren en va, jo em vaig quedar de moment amb les ganes de treure’n l’entrellat de tot plegat.
Tanmateix, quan ja havíem fet més de mig camí, a l’avi se li va acudir d’aprofitar l’ocasió per sondejar la Teresita sobre aquell assumpte tan empipador de si demanàvem o no als Costaferran un cop de mà per desencallar l’afer d’en Mauro, vaig pensar que potser encara m’entretindria la resta del viatge. El fet que viatgés poca gent al vagó i no tinguéssim roba estesa a la vora, suposo que va afavorir que s’encetés una conversa tan delicada. L’avi, que quan li convenia tenia pelica per donar i vendre, era bastant eixut per explicar-se quan l’assumpte a tractar no li feia la balançada. I aquell suggeriment de l’àvia de recórrer a les influències del comandant per sortir de l’atzucac en que estàvem enfonsats per culpa de l’oncle i del cosí, es notava d’una hora lluny que no acabava de fer-li el pes. Per aquesta raó, hi va estar donant voltes i més voltes, fins que el pare va acabar ajudant-lo a trobar la sortida del jardí en que s’estava enfangant: - El que vol preguntar-te el pare, nena, és què et semblaria si anéssim a trobar la teva mestressa per preguntar-li si el seu marit ens voldria fer de bo per resoldre d’una vegada aquest merder en què ens ha ficat en Mauro.
- I jo què voleu què us hi digui – va fer, tota nerviosa la Teresita, posant-se clarament a la defensiva.
- És que no voldríem que de cap manera en sortissis perjudicada a la feina si la mare va a parlar-hi amb els teus amos, en el ben entès que si tu no ho veus clar que els temptegem, ho deixem córrer i no se’n parli més – va tranquil·litzar-la el pare.
- Jo, pla, no us ho sabria pas dir com s’ho poden prendre els senyors que els aneu a amoïnar amb els nostres maldecaps. El comandant és molt entonat i de poques paraules, i a la senyora la trobo també força tocada i posada; de fet, només em parla per manar-me la feina i pareu de comptar - va contestar i per  com s’expressava vaig endevinar que no li feia cap gràcia embrancar-los en els nostres problemes.
Segurament l’àvia també va ensumar-se, que a sa filla no li venia de gust perquè, com us he dit més d’una vegada, no tenia un pel de tonta; però, enlloc de treure-li del cap amb mònita, va burxar-la sense compassió, defensant de totes totes la seva proposta: - Dels Costaferran jo me’n refio del tot. La germana petita de la teva mestressa, que era escanyolida com un fideu i a la que ningú li pronosticava gaire vida després de parir, ha fet una bona campanya fins ara gràcies a la qualitat de la meva bona llet, ja que per si sola, pobreta, no se n’hagués pas sortit tal com se la veia d’estantissa i moixa. El comandant, que quan jo li feia de dida a sa cunyada era un xitxarel·lo que havia fet la sort de casar-se amb una pubilla ben dotada, bé que li devien explicar el favor que vaig fer a la família de la seva dona. Em sembla, doncs, que algun cas me n’han de fer si els demano que em tornin el favor.
L’avi no va deixar-la continuar per aquell camí, ja que sabia d’antuvi on acabaria portant-nos amb aquella cantarella, i la va tallar en sec: - Ja et vaig dir l’altre dia que aquesta punyeta de la llet ja te la van pagar trinco-trinco al preu emparaulat. Si no haguessis sigut tu hagués estat una altra, puix no eren pas les teves, les úniques mamelles que es podien llogar.  Saps prou bé que amb la misèria que es passava, de dides se n’oferien a cabassos a les parteres riques. Per aquell coi de porteria on es tancaven els tractes hi havia sempre cua de dones disposades a llogar el pit, fins i tot venien de la part de Berga i de la Cerdanya. Treu-t’ho, doncs, del cap i posa-t’ho als peus! Si vols demanar-li un favor com qui passa factura, hi tens poc a rascar, i encara embolicaràs més la troca. Ja t’ho ha dit la nena: són gent de mira’m i no em toquis.
- Doncs jo no em penso pas rendir tan de pressa, i estic disposada a tocar les tecles que calgui per aconseguir que al meu nét no li passi res de dolent per culpa de la guerra – va obstinar-se l’àvia, sense arronsar-se -, si no ho vols fer pel teu fill, fes-ho almenys pel Mauro, que no en té cap culpa que el seu pare sigui un tros d’animalot. I en quant al que es deu o no es deu en tota aquesta història, també tu tens quelcom per retreure’t i purgar, mal que et pesi d’admetre-ho: si haguessis parat els peus al teu fill quan tocava, enlloc de mirar cap a una altra banda cada cop que en feia una de les seves, segurament ens hauríem estalviat tota la pedregada que ens ha caigut després a sobre. Què potser era un disbarat tan gros fer-se capellà? És clar que no, cago’n cony! Però tots, jo també m’hi compto la primera i em fa molta vergonya de reconèixer-ho, vàrem deixar que en Joaquin anés fent la seva per estalviar-nos de discutir i d’endegar-ho tot a parir partint peres. Almenys jo, ara vull mirar de posar-hi remei a aquells errors, si encara hi som a temps.
- Va, no us feu mala sang! – va cedir la Teresita – Si a vós mare us sembla bé de provar-ho, no quedeu per mi. Potser sí que val la pena, ja que el comandant si vol pot tibar molts de fils des de la caserna i no el tinc pas per mala persona, encara que el trobi una mica desdenyós. El que si us prego és que quan hi parleu, a mi no m’hi féu estar.
L’àvia en tenia prou amb aquell consentiment de mala gana, arrancat quasi amb fòrceps. Per si de cas, però, va deixar-li caure a l’avi una darrera súplica de recolzament, tot rondinant: - Suposo que tu sí que voldràs fer-me costat quan vagi a parlar-hi, oi?
L’avi, mentre desembolicava l’entrepà que li tocava, se la va mirar com volent dir: - Cal que t’ho contesti?   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada