QUART
CAPÍTOL
EN JOSEP MALAGARRIGA, ÀLIES “L’ADVOCAT”
Conèixer els germans Mills en un sopar oficial,
organitzat per la Cambra de Comerç Comarcal, fou una casualitat però també una
sort per a un arribista intrigant com l’advocat Josep Malagarriga, que sempre
tenia la canya parada per si sorgia alguna oportunitat de fer-se ric en quatre
dies. La seva obsessió de tota la vida havia estat la mateixa: treure’s el
ventre de penes en una bona ratxa de sort. Això d’anar fent la viu-viu, com es
conformava la majoria de la gent que coneixia, no estava fet per algú tan
capficat en fer diners a cabassos quan encara estigués en plena forma per
gastar-se’ls, ja que no li feia la més mínima il·lusió nadar en abundància quan
no es pogués aguantar els pets; ni ésser el més ric del cementiri, quan hagués
estirat la pota. Ell tenia les prioritats clares: únicament desitjava tenir la
plena capacitat de gastar-se una fortuna en capricis quan més aviat millor, per
ser-hi a temps de fruir-ne a bastament, no privant-se de res ni de satisfer amb
escreix cada antull que se li acudís.
Però malgrat que, en acabar els estudis, pensava que amb
un títol de llicenciat en Dret sota el braç i la seva “pelica” seria capaç de
menjar-se el món, la veritat és que quan ja tenia edat per considerar-se una
mica granadet i adonar-se que l’arròs se li estava a punt de covar, encara no
havia tingut la somniada bona ratxa que li tragués el ventre de penes, ni en
les rifes ni en els negocis. No obstant això, poc podia queixar-se perquè, per
xamba o per mereixements, havia fet un racó per anar tirant de beta, potser no
per disparar coets per no acabar demanant caritat. El problema és que aquella
passable estabilitat econòmica no servia per satisfer la malaltissa obsessió
que l’embafava i l’angoixava des de qui sap quant, i que quan més xaruc es
tornava no el deixava dormir tota la nit d’una tirada el dubte de no ser prou
ric com per sentir-se vertaderament poderós.
De manera que quan els germans Mills van xerrar-li
d’esquitllada que un grup inversor, del qual ells n’eren casualment els
testaferros a Catalunya, anava al darrera de fitxar un intermediari de
confiança que els ajudés a connectar amb gent adinerada, interessada en
embolicar-se en negocis amb cara i ulls, sense mostrar-se massa llepafils pel
que fa als detalls, no va trigar gaire a presentar la seva candidatura, amb un
entusiasme que feia mesos no experimentava en fer-se l’article de llurs
habilitats: coneixia quasi tots els que anaven forts d’armilla a la comarca,
sabia com trampejar les lleis i no tenia massa escrúpols per enredar Déu i sa
mare, si la paga s’ho valia. I és que en Malagarriga, a la seva edat, ja tenia
pocs pèls a la llengua i escrúpols a la consciència, i ni la modèstia ni la
prudència a l’hora d’exposar els seus mèrits es podia dir que fossin les
virtuts més destacades, ans al contrari.
Justament aquella audàcia i fatxenderia del picaplets,
els germans Mills la valoraren més positivament que cap altra qualitat dels
candidats a guanyar-se la seva confiança; però, el cas és que en topar-se amb
un paio tan directe, afamat i llançat varen tenir la certesa que responia,
exactament, al perfil de “ganxo” que buscaven per promocionar uns tipus de
negocis que per reeixir era fonamental trobar algú amb capacitat engrescadora
per predisposar favorablement potencials inversors d’un assortit catàleg de
badomeries. Això sí, ben embolicades amb paper de cel·lofana i llaços de
colors.
Eren una llei de negocis, els dels Mills, que per
fer-vos-ho entendre en poques paraules es podria dir que es descabdellaven en
quatre temps tan ben sincronitzats com els d’un motor d’explosió: de bones a
primeres, es seleccionava la víctima més idònia d’entre un elenc de passerells disposats
a deixar-se plomar; a continuació, per part del “ganxo” s’ensopia i entabanava
el passerell que s’havia posat més a tret; aleshores, tots els confabulats en
la martingala marejaven el tanoca de torn, fins esprémer-li tot el suc que se
li podia treure i, finalment, quan el passerell ja estava tan escolat que només
li quedava la pell i l’os, com si diguéssim, se’l treien de sobre deixant-lo
penjat amb un pam de nas, procurant no enganxar-s’hi els dits ni tacar-se la
camisa durant tot el procés de “manipulació”. Ara bé, mentre que en Malagarriga
no es va tallar a l’hora de deixar-los entendre que tenia pocs escrúpols si
podia sucar fort el melindro, els germans Mills
correspongueren a la franquesa amb una dosi de sinceritat cínica, li
confessaren que eren uns autèntics taurons malparits i que si anaven mal dades,
l’intermediari o el “ganxo” era qui sempre tindria tots els números per
sortir-ne ben escaldat i emportar-se’n totes les garrotades que es repartissin.
De fet, l’ofici dels germans Mills podia ser considerat
el segon més antic del món, després de la prostitució, perquè consistia en
ensumar les debilitats de qualsevol gamarús amb capacitat d’influir o
maneflejar, tant des de les administracions públiques com de les d’àmbit
privat, ensalivant la seva cobdícia amb temptadors capsous difícils de
rebutjar; per aquesta raó procuraven abstenir-se de fer tractes amb reconeguts
professionals de la corrupció, ja que aquests se les sabien totes i sempre
solien guardar-se rocs a la faixa per cobrir-se les espatlles en cas necessari,
la majoria de les vegades en forma de proves comprometedores o inculpatòries.
Per tant, assetjaven individus que jo catalogaria en el capítol dels ximples
útils; és a dir, dels que es creuen més espavilats que ningú a l’hora de fer
trampes, als quals se’ls pogués llençar com un mocador brut, un cop rebregat i
usat a tremuja. En resum: els germans Mills practicaven una versió fina,
il·lustrada i molt recargolada de la popular estafa de l’estampeta, en la
representació de la qual els afaitapagesos jugaven amb la set de guanys fàcils
d’unes quantes ànimes de càntir podrides
de calers.
De seguida que en Malagarriga va captar la idea de com es
guanyaven la vida els Mills i calculà, a grosso modo, que involucrant-s’hi en
els seus embolics amb els cinc sentits es podia fer la barba d’or, els hi va
proposar d’ensarronar els de l’ajuntament de Vilagran, poble on li constava hi
havia pela llarga entretinguda en estalvis que es tornaven rancis de tant no
fer-los treballar o en patrimonis morts de fàstic; i que, tanmateix, tenien una
mena de batlle vitalici que es delia per ensopegar-se amb una oportunitat que,
a banda d’alguna generosa comissió pels serveis prestats, li fes guanyar galons
entre els capgrossos del règim per figurar i trepar a replans del poder amb més
influència. Els Mills tenien, precisament, rateres de totes mides per atrapar
personatges amb pretensions de bastir-se una bona rectoria, i en Malagarriga va
apostar que enllepolir la vanitosa i ambiciosa primera autoritat de Vilagran,
fent-li dentetes amb la possibilitat que una fàbrica nord-americana interessada
en fer parada i fonda a la comarca dels dos rius, seria un esquer suficient per
plomar els càndids veïns d’aquell poble de mala mort.
Vet aquí, però, que els engalipadors de la flamant
societat Mills-Malagarriga van quedar ben parats quan, com a conseqüència de
l’enveja, la tibantor i la tírria que es tenien els dos pobles més trempats de
la comarca, va entrar inesperadament en joc en la disputa per l’emplaçament de
la fàbrica el factor inesperat d’una competència, arravatada i quasi malaltissa,
entre els batlles dels respectius municipis per aconseguir emportar-se’n en
exclusiva un xollo industrial tan important i llaminer que, segons asseguraven
els seus trapelles promotors fent passar mostassa per julivert, moltes altres
poblacions els hi anaven al darrera i, per tant, que no s’hi valia a badar.
Davant una reacció tan esperpèntica dels batlles – per
què no dir-ho -, els Mills no es varen arronsar sinó que, ans al contrari, es
deixaren estimar alhora pels dos pretendents, especulant que d’una tirada caçarien
dos pardalets. I a fe de Déu que els presumptes inversors s’hi van ben lluir,
brodant tots els papers de l’auca perquè l’estira i arronsa s’allargués quan
més millor; mentre a un costat i a l’altre no afluixessin les magarrufes per
guanyar-se la cobejada adjudicació. Encara que la cèlebre fàbrica no hagués
estat una enganyifa, que ho era, s’hauria pogut engegar quasi de franc perquè
fins i tot els terrenys on construir-la, aquells capsigranys estaven disposats
a cedir-los de gorra. En efecte: en Malagarriga va passar amb matrícula la
prova de que tenia bon nas per aixecar falses llebres sense que se li veies el
llautó, raó per la qual els Mills acabaren considerant-lo més com un futur soci
engalipador que no pas com un simple “ganxo” puntual i de conveniència.
Jo crec que sí la xollada s’hagués pogut allargar una
mica més, aquells dos pallussos, sobretot el de Vilagran, haurien escaguitxar
l’oro i el moro sense pensar-s’hi dos cops. Però, no es pot tensar una corda
tant que peti i això els Mill ho tenien assumit; només que en aquesta ocasió,
com veureu, l’acabament de la història fou tan rocambolesc com el seu inici. El
més curiós del cas és que podien haver-se enganxat els dits i quedar escarments
per sempre, si no fos que un altre cop la rivalitat entre els dos batlles els
hi estalvià la morrada definitiva, vés a saber si inclús anar a raure a la
cangrí, quan un espavilat de Vilaxica va desembolicar la troca cabdell a
cabdell, fins treure’n l’entrellat de l’ensarronada, simplement lligant caps.
No obstat això, enlloc de tirar pel dret cantant-los les quaranta i
engegant-los els gossos tal com es mereixien aquells vividors, el senyor
Francisco, per consell de l’inseparable Fermin, va optar per donar-los prou corda
perquè es pengessin tot solets, ignorant-los, menystenint-los i fent-los passar
amb mil raons. Però, en Malagarriga, que tampoc no es mamava el dit, aquell sobtat
canvi de capteniment del batlle li féu malastrugança, de manera que va
reunir-se a corre-cuita amb els Mills, i els va aconsellar una ràpida i
estratègica retirada, a temps de salvar almenys els mobles en aquella aventura,
que ja feia massa que durava i que podia acabar arrossegant-los a la ruïna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada