dilluns, 20 d’abril del 2020

“FOCS ARTIFICIALS FORA DE TEMPORADA” - capítol quart


QUART CAPÍTOL
EN JOSEP MALAGARRIGA, ÀLIES “L’ADVOCAT”
Conèixer els germans Mills en un sopar oficial, organitzat per la Cambra de Comerç Comarcal, fou una casualitat però també una sort per a un arribista intrigant com l’advocat Josep Malagarriga, que sempre tenia la canya parada per si sorgia alguna oportunitat de fer-se ric en quatre dies. La seva obsessió de tota la vida havia estat la mateixa: treure’s el ventre de penes en una bona ratxa de sort. Això d’anar fent la viu-viu, com es conformava la majoria de la gent que coneixia, no estava fet per algú tan capficat en fer diners a cabassos quan encara estigués en plena forma per gastar-se’ls, ja que no li feia la més mínima il·lusió nadar en abundància quan no es pogués aguantar els pets; ni ésser el més ric del cementiri, quan hagués estirat la pota. Ell tenia les prioritats clares: únicament desitjava tenir la plena capacitat de gastar-se una fortuna en capricis quan més aviat millor, per ser-hi a temps de fruir-ne a bastament, no privant-se de res ni de satisfer amb escreix cada antull que se li acudís.
Però malgrat que, en acabar els estudis, pensava que amb un títol de llicenciat en Dret sota el braç i la seva “pelica” seria capaç de menjar-se el món, la veritat és que quan ja tenia edat per considerar-se una mica granadet i adonar-se que l’arròs se li estava a punt de covar, encara no havia tingut la somniada bona ratxa que li tragués el ventre de penes, ni en les rifes ni en els negocis. No obstant això, poc podia queixar-se perquè, per xamba o per mereixements, havia fet un racó per anar tirant de beta, potser no per disparar coets per no acabar demanant caritat. El problema és que aquella passable estabilitat econòmica no servia per satisfer la malaltissa obsessió que l’embafava i l’angoixava des de qui sap quant, i que quan més xaruc es tornava no el deixava dormir tota la nit d’una tirada el dubte de no ser prou ric com per sentir-se vertaderament poderós.
De manera que quan els germans Mills van xerrar-li d’esquitllada que un grup inversor, del qual ells n’eren casualment els testaferros a Catalunya, anava al darrera de fitxar un intermediari de confiança que els ajudés a connectar amb gent adinerada, interessada en embolicar-se en negocis amb cara i ulls, sense mostrar-se massa llepafils pel que fa als detalls, no va trigar gaire a presentar la seva candidatura, amb un entusiasme que feia mesos no experimentava en fer-se l’article de llurs habilitats: coneixia quasi tots els que anaven forts d’armilla a la comarca, sabia com trampejar les lleis i no tenia massa escrúpols per enredar Déu i sa mare, si la paga s’ho valia. I és que en Malagarriga, a la seva edat, ja tenia pocs pèls a la llengua i escrúpols a la consciència, i ni la modèstia ni la prudència a l’hora d’exposar els seus mèrits es podia dir que fossin les virtuts més destacades, ans al contrari.
Justament aquella audàcia i fatxenderia del picaplets, els germans Mills la valoraren més positivament que cap altra qualitat dels candidats a guanyar-se la seva confiança; però, el cas és que en topar-se amb un paio tan directe, afamat i llançat varen tenir la certesa que responia, exactament, al perfil de “ganxo” que buscaven per promocionar uns tipus de negocis que per reeixir era fonamental trobar algú amb capacitat engrescadora per predisposar favorablement potencials inversors d’un assortit catàleg de badomeries. Això sí, ben embolicades amb paper de cel·lofana i llaços de colors.
Eren una llei de negocis, els dels Mills, que per fer-vos-ho entendre en poques paraules es podria dir que es descabdellaven en quatre temps tan ben sincronitzats com els d’un motor d’explosió: de bones a primeres, es seleccionava la víctima més idònia d’entre un elenc de passerells disposats a deixar-se plomar; a continuació, per part del “ganxo” s’ensopia i entabanava el passerell que s’havia posat més a tret; aleshores, tots els confabulats en la martingala marejaven el tanoca de torn, fins esprémer-li tot el suc que se li podia treure i, finalment, quan el passerell ja estava tan escolat que només li quedava la pell i l’os, com si diguéssim, se’l treien de sobre deixant-lo penjat amb un pam de nas, procurant no enganxar-s’hi els dits ni tacar-se la camisa durant tot el procés de “manipulació”. Ara bé, mentre que en Malagarriga no es va tallar a l’hora de deixar-los entendre que tenia pocs escrúpols si podia sucar fort el melindro, els germans Mills  correspongueren a la franquesa amb una dosi de sinceritat cínica, li confessaren que eren uns autèntics taurons malparits i que si anaven mal dades, l’intermediari o el “ganxo” era qui sempre tindria tots els números per sortir-ne ben escaldat i emportar-se’n totes les garrotades que es repartissin.
De fet, l’ofici dels germans Mills podia ser considerat el segon més antic del món, després de la prostitució, perquè consistia en ensumar les debilitats de qualsevol gamarús amb capacitat d’influir o maneflejar, tant des de les administracions públiques com de les d’àmbit privat, ensalivant la seva cobdícia amb temptadors capsous difícils de rebutjar; per aquesta raó procuraven abstenir-se de fer tractes amb reconeguts professionals de la corrupció, ja que aquests se les sabien totes i sempre solien guardar-se rocs a la faixa per cobrir-se les espatlles en cas necessari, la majoria de les vegades en forma de proves comprometedores o inculpatòries. Per tant, assetjaven individus que jo catalogaria en el capítol dels ximples útils; és a dir, dels que es creuen més espavilats que ningú a l’hora de fer trampes, als quals se’ls pogués llençar com un mocador brut, un cop rebregat i usat a tremuja. En resum: els germans Mills practicaven una versió fina, il·lustrada i molt recargolada de la popular estafa de l’estampeta, en la representació de la qual els afaitapagesos jugaven amb la set de guanys fàcils d’unes quantes ànimes de càntir  podrides de calers.
De seguida que en Malagarriga va captar la idea de com es guanyaven la vida els Mills i calculà, a grosso modo, que involucrant-s’hi en els seus embolics amb els cinc sentits es podia fer la barba d’or, els hi va proposar d’ensarronar els de l’ajuntament de Vilagran, poble on li constava hi havia pela llarga entretinguda en estalvis que es tornaven rancis de tant no fer-los treballar o en patrimonis morts de fàstic; i que, tanmateix, tenien una mena de batlle vitalici que es delia per ensopegar-se amb una oportunitat que, a banda d’alguna generosa comissió pels serveis prestats, li fes guanyar galons entre els capgrossos del règim per figurar i trepar a replans del poder amb més influència. Els Mills tenien, precisament, rateres de totes mides per atrapar personatges amb pretensions de bastir-se una bona rectoria, i en Malagarriga va apostar que enllepolir la vanitosa i ambiciosa primera autoritat de Vilagran, fent-li dentetes amb la possibilitat que una fàbrica nord-americana interessada en fer parada i fonda a la comarca dels dos rius, seria un esquer suficient per plomar els càndids veïns d’aquell poble de mala mort.
Vet aquí, però, que els engalipadors de la flamant societat Mills-Malagarriga van quedar ben parats quan, com a conseqüència de l’enveja, la tibantor i la tírria que es tenien els dos pobles més trempats de la comarca, va entrar inesperadament en joc en la disputa per l’emplaçament de la fàbrica el factor inesperat d’una competència, arravatada i quasi malaltissa, entre els batlles dels respectius municipis per aconseguir emportar-se’n en exclusiva un xollo industrial tan important i llaminer que, segons asseguraven els seus trapelles promotors fent passar mostassa per julivert, moltes altres poblacions els hi anaven al darrera i, per tant, que no s’hi valia a badar.
Davant una reacció tan esperpèntica dels batlles – per què no dir-ho -, els Mills no es varen arronsar sinó que, ans al contrari, es deixaren estimar alhora pels dos pretendents, especulant que d’una tirada caçarien dos pardalets. I a fe de Déu que els presumptes inversors s’hi van ben lluir, brodant tots els papers de l’auca perquè l’estira i arronsa s’allargués quan més millor; mentre a un costat i a l’altre no afluixessin les magarrufes per guanyar-se la cobejada adjudicació. Encara que la cèlebre fàbrica no hagués estat una enganyifa, que ho era, s’hauria pogut engegar quasi de franc perquè fins i tot els terrenys on construir-la, aquells capsigranys estaven disposats a cedir-los de gorra. En efecte: en Malagarriga va passar amb matrícula la prova de que tenia bon nas per aixecar falses llebres sense que se li veies el llautó, raó per la qual els Mills acabaren considerant-lo més com un futur soci engalipador que no pas com un simple “ganxo” puntual i de conveniència.
Jo crec que sí la xollada s’hagués pogut allargar una mica més, aquells dos pallussos, sobretot el de Vilagran, haurien escaguitxar l’oro i el moro sense pensar-s’hi dos cops. Però, no es pot tensar una corda tant que peti i això els Mill ho tenien assumit; només que en aquesta ocasió, com veureu, l’acabament de la història fou tan rocambolesc com el seu inici. El més curiós del cas és que podien haver-se enganxat els dits i quedar escarments per sempre, si no fos que un altre cop la rivalitat entre els dos batlles els hi estalvià la morrada definitiva, vés a saber si inclús anar a raure a la cangrí, quan un espavilat de Vilaxica va desembolicar la troca cabdell a cabdell, fins treure’n l’entrellat de l’ensarronada, simplement lligant caps. No obstat això, enlloc de tirar pel dret cantant-los les quaranta i engegant-los els gossos tal com es mereixien aquells vividors, el senyor Francisco, per consell de l’inseparable Fermin, va optar per donar-los prou corda perquè es pengessin tot solets, ignorant-los, menystenint-los i fent-los passar amb mil raons. Però, en Malagarriga, que tampoc no es mamava el dit, aquell sobtat canvi de capteniment del batlle li féu malastrugança, de manera que va reunir-se a corre-cuita amb els Mills, i els va aconsellar una ràpida i estratègica retirada, a temps de salvar almenys els mobles en aquella aventura, que ja feia massa que durava i que podia acabar arrossegant-los a la ruïna.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada