No m’agrada haver-ho d’escriure, perquè m’he fet un
tip de repetir en anteriors reflexions que en moments tan delicats com els que
vivim és més important que mai que els portaveus de qui porti la gestió de la
crisi vagin de cara al gra, evitin la retòrica i expliquin les coses netes de
pols i de palla. Però, ja fa dies que quan acabo d’escoltar les rodes de
premsa, tant del "gobierno" – amb tres uniformats carregats de
medalles en una posta en escena forçada, al meu parer – com del govern de la Generalitat,
m’aixeco amb el cap emboirat i el cos ple de dubtes i incerteses. Concretament,
si ens referim a les compareixences d’ahir al migdia, malgrat les preguntes
dels periodistes cada vegada apunten millor, de les respostes no en vaig treure
l’aigua clara sobre qüestions que als ciutadans confinats ens porten de corcoll
i voldríem entendre amb ets i uts, per afluixar l’angoixa. Però, encara és
l’hora que no he pogut saber exactament quanta gent es mort cada dia, a causa
del coronavirus. De les explicacions que donen uns i altres no m’aclareixo.
Madrid s’excusa assegurant que des de les autonomies no filtren bé les dades i
que sempre hi ha un decalatge, sense entrar en més detalls. I Barcelona em
mareja la perdiu intentant explicar que les “dades oficials” que facilita la
consellera es basen en les dades hospitalàries de baixes confirmades per
coronavirus; que no tenen res a veure amb les persones que s’han mort en una
residència o en el seu domicili. De manera que, a hores d’ara - deu ser que sóc
una mica curt? - no he pogut treure’n l’entrellat de quantes defuncions per
coronavirus és varen comptabilitzar dijous, per exemple, a Catalunya. A la meva
manera de veure, hi ha una única referència que va a missa: els serveis que han
fet les funeràries a partir dels certificats reglamentaris i inexcusables de
defunció; els quals, evidentment, especifiquen el lloc del traspàs: un
hospital, un domicili o una residència. A partir d’aquí, haurien de ser faves
comptades, si no fos que el problema, precisament, és com processar aquestes
dades, i com que no a totes les persones difuntes se’ls ha pogut fer un
diagnòstic concloent per falta de tests - per cert, hi ha laboratoris
particulars que els ofereixen pagant alls seus clients -, queda a la lliure
interpretació dels estadístics de torn quants morts es posen al cistell de
l’epidèmia i quants al d’altres patologies. Això, per desgràcia – maldecaps de
molts, consol de tontos -, no només passa a casa nostra sinó que és una
denuncia comuna a d’altres països, i segur que també a Xina tenien ben apamades
les “dades oficials”.
Evidentment,
tampoc van aclarir-me les rodes de premsa d’ahir, per enèsima vegada, quants
avis han sortit de les residències cap al cementiri, una dada que ja sembla un
secret d’estat; tanmateix com la de residents infectats: l’altre dia
l’alcaldessa Colau discrepava públicament de l’estimació feta per la consellera
Vergés. A més a més, en plena guerra de mascaretes no em va donar la impressió
que es tingués molt clar aquest assumpte: després d’esbombar el propi president
Torra, amb posat d’eufòria i d’haver colat un gol al “gobierno”, que a partir
de dimarts vinent les farmàcies disposarien de catorze milions de mascaretes –
els farmacèutics ja varen advertir que anaven de farol i que no hi anés tothom
el primer dia perquè prendrien mal -, ahir resulta que es va aigualir la festa
ajornant sis dies la dispensa d’aquest material. I quan es va preguntar quin
seria el cost d’aquestes mascaretes, no vaig entendre bé la resposta de la
consellera Budó perquè la va mig mastegar entre dents, però si es confirmés la
quantitat que em va semblar escoltar, diria que han fet el negoci d’en Robert
amb les cabres. D’altra banda, resulta que el “gobierno” es despenjava
anunciant que des de dilluns a totes les estacions de transport públic
protecció civil repartiria mascaretes a tots els que anessin a treballar
després d'esgotar el termini del “permís retribuït i recuperable”; anunci que
la consellera portaveu matisava dient que no es repartirien a tothom, sinó
només al personal dels transports públics. Entesos, si no fos que a les poques
hores televisió espanyola insistia en que es repartirien a tots els usuaris per
anar a treballar. Tampoc em vaig assabentar, i era la segona vegada en dies
diferents que un periodista ho preguntava, dels noms dels membres del comitè
d’experts al qual contínuament reboten els consellers les preguntes incòmodes;
no és que em tregui el són, però tanta reincidència en l’opacitat m’escama,
francament. I, per no afegir més exemples de la meva perplexitat, quan després
d’omplir-se la boca tota la roda de premsa amb els cèlebres catorze milions de
mascaretes, quan a la consellera Budó se li va preguntar de quin tipus serien
aquests equipaments, va confessar que no li constava aquest detall. Abans
d’acabar la compareixença, algú li devia apuntar la resposta i va buscar
l'aprovat contestant en temps de descompte. Però, la mala impressió inicial ja
no es podia esborrar.
A
la meva manera de veure, doncs, quan hi ha prou incertesa sobre la taula no es
pot contribuir a augmentar-la. Si jo fos un dels treballadors catalans que
s’han de reincorporar a la feina dimarts per ordre del “gobierno”, després
d’escoltar com ho desaconsellava la portaveu del govern, tindria el cul ben
estret. Perquè mentre el “gobierno” diu que endavant les atxes perquè ja es
veuen brots verds, la Generalitat opina que és una barrabassada colossal i, per
acabar-ho d’adobar, a mitja tarda l’OMS adverteix oficialment als països que
volen corre massa que vagin en compte a precipitar el relaxament de les mesures
de confinament, perquè el perill de recaiguda podria ser dramàtic. ¿Totes
aquestes discrepàncies no les podrien ventilar en privat i no traslladar-les
als ja prou atabalats ciutadans? Ja ho vaig dir l’altre dia: cal que els
portaveus dels governs quan surten al faristol sigui per carregar-nos les piles
i treure’ns dubtes, no per afegir més incertesa i inseguretat a la que ja ens
barrina el caparró des que va començar aquest calvari.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada