11
Mai
hagués pensat que la troca encara podia embolicar-se més; però, es veu que quan
s’ha aixafat merda es pot esperar qualsevol sorpresa. A l’altre cosí, en
Rogelio, no l’havia vist des de la nit que son germà gran va marxar de casa per
posar en pràctica el seu pla. Com que nosaltres no posàvem els peus a ca els
oncles, perquè representava que estàvem mig renyits, a ells tampoc se’ls veia
gaire el pèl a la plaça de l’Oli. Els homes, si havien de parlar d’alguna cosa
referent a la família, enllestien el que fos al rengle, amb quatre paraules
escasses. Tanmateix, jo sabia que ma mare i la tia Isabel també s’enraonaven sempre
que s’ensopegaven a la plaça, i que no sempre era per casualitat sinó que,
sense reconèixer-ho, miraven de fer-se les trobadisses; per tant, tot i estar
regirada, la família més o menys s’anava fent.
Però,
d’en Rogelio no n’havia sabut res més. De fet, no obstant tenia dos anys més
que jo, era com una criatura al meu costat, amb la qual tot i compartir dormitori
unes quantes setmanes, en prou feines ens havíem creuat quatre paraules seguides
perquè ell respirava a l’ombra de son germà gran, en qui tenia dipositada una
confiança cega, i per aquesta raó no va pair gens bé que l’abandonés, i molt
menys per anar a matar moros, com simplificaven barroerament els de casa el que
havia fet son germà. Ni tampoc va avenir-se
a dispensar-lo del que havia fet quan vaig intentar explicar-li la veritat a
poc a poc, de manera que pogués entendre la situació, almenys tal com jo tenia
entesa la qüestió.
Però,
comprenc que no era gens fàcil de raonar-hi, ja que li tenies de desxifrar el rerefons
de cada paraula, procurant que no entengués l’a per la b i fos pitjor el remei
que la malaltia, com de fet va acabar succeint no obstant tots els meus esforços
per fer-li veure que s’havia de girar pàgina i oblidar-se de la guerra i del
mal geni de l’oncle. Precisament, el que més em basquejava de tot plegat, era
que s’havia entestat en endossar-li tota la culpa de les desgràcies de son
germà gran a l’oncle, perquè deia que l’havia agafat de cap d’esquila i
l’escridassava a totes hores, com em consta que últimament també es comportava
amb la tia Isabel. En canvi, a en Rogelio no li deia mai res, ni per bé ni per
mal, ja que per a l’oncle, aquell “fill que no girava rodó”, era com si no existís.
És
veu que des la matinada que en Mauro va anar-se’n de casa, en Rogelio s’havia tornat
estrany, més enfonyat que de costum, esquivant son pare sense amagar-se’n de que
l’avorria. Al cap d’una setmana de fer-li morros, la tia Isabel sí que acabà amoïnant-se
perquè notava que el seu fill petit s’esllanguia com una espelma, sense aconseguir
endevinar del mal que patia. Va portar-lo al metge, que li va receptar ferro per
si tenia anèmia; però, el noi no va millorar amb el tractament i aquell somriure
innocent i encomanadís que encantava a tots els que el coneixien, se li havia
pansit als llavis dels que penjava des de llavors, talment com un pellissot
brut, una ganyota amargada.
D’aquest
comportament tant sentit, me’n vaig assabentar amb pèls i senyals arrel de la
terrible notícia que ens va deixar de pedra la matinada d’una festa tan assenyalada
com Tots Sants: en Rogelio s’havia tallat les venes amb una fulla d’afaitar que
havia furtat a l’oncle. És veu que les ferides li cogueren més del que no es pensava,
i va començar a somicar esporuguit pel que acabava de fer, sobretot a causa del
cridaner rajolí de sang que s’escampava pel llençol. Per sort, la tia Isabel aquell
matí trastejava des de ben d’hora i en sentir el ploriqueig, va ser-hi a temps
d’estroncar-li la sangonera. El metge, per quedar bé amb la vianda al plat i per
no empitjorar més la pena de tots plegats dient que no sabia com retornar-li l’alegria
de viure al nano si entre tots no hi posàvem el coll, va obrir una finestra a
l’esperança diagnosticant una crisi de neuliment, recomanant-li un canvi d’aires
almenys per una temporada.
A
ca l’oncle, l’únic canvi d’aires que es podien permetre consistia en endur-se’n
en Rogelio a casa dels avis, a la plaça de l’Oli, fins que s’hagués refet de la
mala bravada que es respirava al barri de la Barca. Ho va suggerir la
mateixa tia Isabel, conscient ella millor que ningú de quin era el pa que s’hi
donava a casa seva, i d’on li venien a la pobre criatura tots els desequilibris
emocionals. L’àvia, no cal dir-ho, el va arreplegar de tot cor com una lloca i amb
els braços oberts, i a mi em va tocar, com ja venia sent costum, de fer-li un
forat al meu dormitori, que cada dia s’assemblava més a una dispesa. Però, aquesta
vegada no em va saber tant de greu d’acollir-lo com la primera vegada que es va
presentar tota la trepa; i a més a més em vaig comprometre fins i tot, a fer-li
una mica de germà gran, no a tall de mainadera sinó més aviat de camarada, si aconseguia
guanyar-me la seva confiança. La primera nit que vàrem passar tots dos sols va
costar-li molt d’agafar el son. El vaig sentir regirar-se inquiet sobre la
màrfega, fins ben tocades les tres de la matinada, i quan encara no havia
clarejat em va desvetllar el seu plor somort. Vaig acostar-me-li per tranquil·litzar-lo,
però em va deixar glaçat amb una pregunta que no m’esperava:
- És veritat que en Mauro és un gallina?
- Qui t’ho ha dit això?
- El pare.
No
em vaig estar de maleir-li els ossos a l’oncle, per haver estat tan capsigrany
de referir-se al seu fill gran amb tan menyspreu, sabent que el seu germà petit
se l’estimava amb bogeria i el tenia damunt d’una mena d’altar virtual; i que
de tant com se l’estimava hagués donat la vida per ell. Com vaig poder, li vaig
explicar que en Mauro no en tenia res de covard sinó, ans al contrari, que era molt
valent.
- M’ho dius de veritat? – em va
escorcollar la cara amb la mirada, intentant descobrir en quin plec de la pell
li amagava la forfolla.
- T’ho juro! – li vaig
assegurar, amb tota la fermesa de que vaig ésser capaç.
Allavonces,
aquell somriure esquinçat que trobàvem a faltar des de feia tant de temps, per
un moment va tornar a reviscolar-li als llavis mentre es quedava endormiscat.
En aquell instant, vaig comprendre que acabava de carregar-me a l’esquena una gran responsabilitat: la de fer oblidar a
aquella criatura innocent la influència i l’ombra protectora de son germà gran,
acostumant-lo a que es repengés des de llavors amb mi. Però, reforca de
pallanga! ¿Com podia sortir-me’n bé d’aquell rellevament postís i forçat, si jo
era el primer que no me’l podia treure del cap a aquell tarambana?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada