No
hi ha dret que quan els ciutadans ho estan passant tan malament, no només per
por d’emmalaltir en unes condicions sanitàries que fan basarda, sinó també d’arruïnar-se
i no saber com tiraran endavant la família sense uns ingressos segurs quan
acabi el confinament, la política està contaminant l’ambient afegint més
incertesa i crispació, enlloc d’apuntalar la confiança i la seguretat. Amb la
que ens està caient a sobre, quan tanta gent s’esforça per alleujar la manca d’infraestructura
sanitària, traient-se de la màniga iniciatives imaginatives i possibilistes per
fabricar des de mascaretes fins a respiradors o material desinfectant; quan el
personal sanitari de plantilla i el de reforç treballa a primera línia, en molts
casos amb un esclop i una espardenya; quan el personal de tants serveis de
primera necessitat que no poden baixar les persianes dels seus establiments han
de pidolar elements de protecció, resulta que una colla de paràsits de la
política no tenen cap altra feina per fer que criticar, ridiculitzar i desautoritzar
les decisions que des del pont de comandament es prenen. Aquests polítics ineptes,
rancis i reaccionaris, alguns dels quals tant els hi agrada emprar expressions
casernàries quan parlen de l’epidèmia, haurien de saber que quan s’està enmig d’una
guerra – i potser amb més raó ara, que l’enemic és invisible - la primera regla
de joc és que s’ha de respectar l’autoritat legítimament delegada perquè porti
la gestió de la batalla. Sense anar més lluny a buscar exemples, la nostra
guerra civil, sobretot per part dels catalans es va perdre més per la desunió i
lluites fratricides entre nosaltres, que no pas per les ofensives dels militars
sollevats.
És possible que qui tingui
la responsabilitat de posar-se al davant cometi errors, faci tentines i li
tremoli el pols en determinats moments; però, en plena batalla no se li pot retreure
contínuament que és un maldestre perquè la tropa no pot perdre l’esperança en
que allò que se’ls mana els portarà a la victòria. El senyor Casado i els que l’imiten
remugant i posant pals a les rodes, són uns insensats que no només s’haurien de
posar la seva llengua viperina al cul abans de fer-la servir, sinó que potser
haurien de donar exemple de solidaritat rebaixant-se el sou que no es guanyen
ni es mereixen, perquè hi hagi més recursos per la despesa sanitària i,
tanmateix, apuntar-se de voluntaris a alguna residència d’avis, hospital de
campanya, o portant menjar a la gent gran que no pot sortir de casa. Em sembla
mentida que els mateixos correligionaris d’aquests polítics impresentables no
els hi abaixin els fums i els obliguin a comportar-se com a ciutadans disciplinats,
enlloc de com galls de panses esgarriacries.
I
que quedi clar, perquè no hi hagi cap dubte del sentit de la meva reflexió, que
no abono al cent per cent com el govern ha gestionat la crisi. Però de passar
comptes ja ho farem quan toqui, quan aquesta tragèdia escampi i les urnes, com
no pot ser d’una altra manera, facin justícia i posin tothom al lloc que es
mereixen. I de la mateixa manera, també fa pudor de socarrim no dissimular les
contradiccions ideològiques i els recels que són evidents entre els socis de la
coalició de govern, perquè si l’actitud desentenimentada de l’oposició és reprovable,
les tibantors entre els membres de l’executiu són d’una irresponsabilitat
imperdonable, en la situació que estem vivint. Els ciutadans que ja ens sentim
prou indefensos i desvalguts, a sobre no podem respirar desconcert ni desmoralització,
davant l’espectacle de manca d’unitat i de consens que la classe política està
donant davant una tragèdia sanitària com la que vivim, enlloc de mirar d’ajudar
constructivament a sortir del pedregar.
D’altra
banda, tampoc puc comprendre com en els moments terribles que estem vivim, en
que el dolor de les famílies és immens no només pels morts que s’han d’acomiadar
d’aquest món quasi per la porta falsa i en terrible soledat, i tantes famílies
han de resignar-se afligides a que els avis no puguin estimar els néts o els
infectats hospitalitzats no puguin estar acompanyats, els magistrats del
Tribunal Suprem trobin temps per preocupar-se que els presos polítics catalans
no siguin autoritzats per les juntes de classificació penitenciària a seguir el
confinament a casa seva, mentre duri l’estat d’alarma. Fins aquest extrem la
política ho està empudegant tot! I ni en moments tan complicats, afluixa el
sentiment d’odi i de revenja i es deixa florir l’esperit humanitari.
Francament, aquest gest del TS m’ha decebut i entristit, perquè amb aquests
manobres poc es bastirà mai la reconciliació que necessitarem com el pa que
mengem quan tot s’acabi i s’hagi de començar a treballar amb el que s’hagi
pogut salvar. I finalment voldria afegir una cosa més: no sé si els que han de
prendre les decisions – en Sanchez allà i en Torra aquí – encerten a la primera
o han de rectificar les vegades que faci falta; però, francament, jo no els hi
envejo el lloc. Aquesta gent que dona la cara cada dia, mirant d’explicar-se
tan bé com saben, no dormen pas les hores que volen ni porten cap rei al cos. Per
tant, una mica de consideració no estaria malament.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada