dimecres, 1 d’abril del 2020

DIARI D’UN CONFINAT (18è dia) – LA POLÍTICA S’HAURIA DE CONFINAR TOTALMENT


            No hi ha dret que quan els ciutadans ho estan passant tan malament, no només per por d’emmalaltir en unes condicions sanitàries que fan basarda, sinó també d’arruïnar-se i no saber com tiraran endavant la família sense uns ingressos segurs quan acabi el confinament, la política està contaminant l’ambient afegint més incertesa i crispació, enlloc d’apuntalar la confiança i la seguretat. Amb la que ens està caient a sobre, quan tanta gent s’esforça per alleujar la manca d’infraestructura sanitària, traient-se de la màniga iniciatives imaginatives i possibilistes per fabricar des de mascaretes fins a respiradors o material desinfectant; quan el personal sanitari de plantilla i el de reforç treballa a primera línia, en molts casos amb un esclop i una espardenya; quan el personal de tants serveis de primera necessitat que no poden baixar les persianes dels seus establiments han de pidolar elements de protecció, resulta que una colla de paràsits de la política no tenen cap altra feina per fer que criticar, ridiculitzar i desautoritzar les decisions que des del pont de comandament es prenen. Aquests polítics ineptes, rancis i reaccionaris, alguns dels quals tant els hi agrada emprar expressions casernàries quan parlen de l’epidèmia, haurien de saber que quan s’està enmig d’una guerra – i potser amb més raó ara, que l’enemic és invisible - la primera regla de joc és que s’ha de respectar l’autoritat legítimament delegada perquè porti la gestió de la batalla. Sense anar més lluny a buscar exemples, la nostra guerra civil, sobretot per part dels catalans es va perdre més per la desunió i lluites fratricides entre nosaltres, que no pas per les ofensives dels militars sollevats.
És possible que qui tingui la responsabilitat de posar-se al davant cometi errors, faci tentines i li tremoli el pols en determinats moments; però, en plena batalla no se li pot retreure contínuament que és un maldestre perquè la tropa no pot perdre l’esperança en que allò que se’ls mana els portarà a la victòria. El senyor Casado i els que l’imiten remugant i posant pals a les rodes, són uns insensats que no només s’haurien de posar la seva llengua viperina al cul abans de fer-la servir, sinó que potser haurien de donar exemple de solidaritat rebaixant-se el sou que no es guanyen ni es mereixen, perquè hi hagi més recursos per la despesa sanitària i, tanmateix, apuntar-se de voluntaris a alguna residència d’avis, hospital de campanya, o portant menjar a la gent gran que no pot sortir de casa. Em sembla mentida que els mateixos correligionaris d’aquests polítics impresentables no els hi abaixin els fums i els obliguin a comportar-se com a ciutadans disciplinats, enlloc de com galls de panses esgarriacries.
            I que quedi clar, perquè no hi hagi cap dubte del sentit de la meva reflexió, que no abono al cent per cent com el govern ha gestionat la crisi. Però de passar comptes ja ho farem quan toqui, quan aquesta tragèdia escampi i les urnes, com no pot ser d’una altra manera, facin justícia i posin tothom al lloc que es mereixen. I de la mateixa manera, també fa pudor de socarrim no dissimular les contradiccions ideològiques i els recels que són evidents entre els socis de la coalició de govern, perquè si l’actitud desentenimentada de l’oposició és reprovable, les tibantors entre els membres de l’executiu són d’una irresponsabilitat imperdonable, en la situació que estem vivint. Els ciutadans que ja ens sentim prou indefensos i desvalguts, a sobre no podem respirar desconcert ni desmoralització, davant l’espectacle de manca d’unitat i de consens que la classe política està donant davant una tragèdia sanitària com la que vivim, enlloc de mirar d’ajudar constructivament a sortir del pedregar.
            D’altra banda, tampoc puc comprendre com en els moments terribles que estem vivim, en que el dolor de les famílies és immens no només pels morts que s’han d’acomiadar d’aquest món quasi per la porta falsa i en terrible soledat, i tantes famílies han de resignar-se afligides a que els avis no puguin estimar els néts o els infectats hospitalitzats no puguin estar acompanyats, els magistrats del Tribunal Suprem trobin temps per preocupar-se que els presos polítics catalans no siguin autoritzats per les juntes de classificació penitenciària a seguir el confinament a casa seva, mentre duri l’estat d’alarma. Fins aquest extrem la política ho està empudegant tot! I ni en moments tan complicats, afluixa el sentiment d’odi i de revenja i es deixa florir l’esperit humanitari. Francament, aquest gest del TS m’ha decebut i entristit, perquè amb aquests manobres poc es bastirà mai la reconciliació que necessitarem com el pa que mengem quan tot s’acabi i s’hagi de començar a treballar amb el que s’hagi pogut salvar. I finalment voldria afegir una cosa més: no sé si els que han de prendre les decisions – en Sanchez allà i en Torra aquí – encerten a la primera o han de rectificar les vegades que faci falta; però, francament, jo no els hi envejo el lloc. Aquesta gent que dona la cara cada dia, mirant d’explicar-se tan bé com saben, no dormen pas les hores que volen ni porten cap rei al cos. Per tant, una mica de consideració no estaria malament.       

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada