“LA VIDA ÉS UNA CAPSA DE RECORDS” - capítol sisè

6

Des que l’oncle va buscar-se la vida lluny del pis de la plaça de l’Oli, malgrat les promeses d’amistat eterna que ens havíem intercanviat amb en Mauro, varen transcórrer quatre setmanes ben bones sense veure’ns ni dir-nos fava, que no vol dir que no en sabéssim res els uns dels altres, ja que l’oncle, el pare i l’avi s’entrebancaven dotzenes de vegades cada dia al rengle, i per molt que miressin d’evitar-se, malgrat les constants desavinences cap d’ells era tan rancorós com per girar-li la cara a un pare, un fill o un germà; a més a més ja se sap que la sang mai se torna aigua. De manera que poc o molt es parlaven; això sí, procurant no furgar en les ferides a mig cicatritzar. I almenys s’havia de reconèixer que d’ençà que l’oncle no s’acostava quasi per casa, la tensió acumulada per aparentar una convivència postissa i forçosa, s’havia rebaixat fins a nivells sinó normals del tot, almenys suportables. Llàstima que la concòrdia no durés gaire. En Mauro, una altra vegada, en va tenir la culpa per encendre el misto quan no tocava.

A principis de setembre, tot just acabàvem de sopar quan el cosí va aparèixer pel pis de la plaça del Vi amb un bossot penjat a l’espatlla i fent cara de pomes agres. L’àvia, de seguida va córrer a fer-li compliments, tot preguntant-li què s’havien tingut amb l’oncle, tement-se no gaire res de bo. - M’ha tret de casa – va queixar-se amb ressentiment  -, i m’ha dit de tot; no l’havia vist mai tan enrabiat.

- I quina una li n’has fet tu, aquesta vegada? – li va retreure l’avi, escarmentat, mirant-se el seu nét tot amoïnat.

- Li he dit que he donat passos per anar a fer el soldat a l’Àfrica, com a voluntari en comptes d’un fill de casa bona que està disposat a pagar-m’ho bé, per estalviar-se’n d’anar-hi ell. Aquests dies me n’he ben assabentat a la caixa de reclutes que aquest tracte que em proposaven era més o menys legal ja que sempre hi havia militars per entremig, de manera que el pare del noi interessat en el bescanvi no ha parat de fer gestions a la caixa de reclutes per lligar melics.

- Hòstia puta! – el pare no es pogué reprimir l’expressió de sorpresa, mentre l’àvia i la mare es posaven les mans al cap, tot exclamant: - Verge Maria Puríssima!

L’avi, aprofitant que en Mauro estava distret, li va tafanejar descaradament el sarró que havia portat, i després de donar-hi unes quantes llambregades i de fer-hi una ràpida grapejada, ja en tingué prou per treure’n les seves conclusions:

- O sigui, que has fotut el camp de casa emportant-te’n les teves coses perquè no hi penses tornar mai més, oi que no m’equivoco? - el va sacsejar pel braç, i tot emprenyat, en veure que assentia, va afegir: - Que no gires rodó, nano? No t’adones del disbarat que acabes de fer? Si et penses que anar a la guerra fa gràcia, vas ben errat de comptes. Això que has fet és propi d’un capsigrany i no fa per tu, que et creus tan viu i cabut!.

- Doncs maneu al pare que no fugi d’estudi quan li demano que em deixi entrar al seminari – va implorar en Mauro, tan desconcertat per la reacció de l’avi que no va apercebre’s que acabava de descobrir, com un pallús, el seu ridícul per a no dir infantil intent de xantatge emocional a l’oncle.

Però l’avi anava a pinyó fix i no hi va caure, de moment, en aquest detall cabdal que posava en relleu la ingènua i barroera estratègia del seu nét: - Mira, nano, si et penses que ton pare s’avindrà a tenir un fill capellà, és que no el tens tan ben apamat com jo. Nosaltres no és que hàgim sigut una família missaire, almenys pel que fa a la nostra branca; però, hem sabut fer la vista grossa i tenir mà esquerra si alguna dona ens ha sortit beata. La qüestió és que ton pare, en canvi, no és de la mena de persones que saben trampejar quan convé, sinó que és més aviat dels de caixa o faixa i rebentem-ho tot; i a tot allò que fa flaire de sagristia li té una tírria tan malaltissa que, francament, no sé on l’ha mamat aquesta mala llet, ni qui li ha encomanat tanta rancor. A més a més, l’altre dia em va confessar que s’ha agomboiat amb la colla més trinxeraire de l’anarquisme llibertari. Ja em diràs, doncs, com creus que s’ho prendrien els seus amics menjacapellans si s’arribés a saber que té un fill que passa el rosari cada capvespre, i es renta de bon matí les lleganyes amb aigua beneita. De cap de les maneres li farem empassar ni tu ni ningú aquest gripau, sobretot ara que va esperitat com un boig per fer mèrits davant el sindicat, perquè se’l consideri el rei dels ravatats. Per tant, si tu no mous fitxa per mirar de fer les paus amb ton pare, deixant-te d’hòsties i posant-te a treballar, em temo que d’aquesta en sortirem tots ben escaldats.

- Això vol dir que no puc comptar amb vós per fer-li veure al pare que no té raó, oi? – va insistir en Mauro, intentant fer-li pena i posar-lo emocionalment entre l’espasa i la paret. 

- No em busquis les pessigolles, nano! – va replicar-li l’avi immediatament, no dissimulant com l’estaven destarotant aquelles contínues i ridícules tensions familiars -, jo no puc ni dec interposar-me entre vosaltres dos, perquè sempre he mantingut que els fills han de respectar i obeir els pares, mal que els pesi; almenys mentre els pares els hi posin un plat a taula, que és el teu cas. A casa, tota la vida jo vaig decidir allò que em va semblar que era el més convenient, no pas només pensant amb a mi sinó amb la família, i mai ningú va gosar plantar-me cara; ja se n’haguessin estat bé prou de provar-ho! Però, tanmateix, sempre vaig procurar explica’ls-hi les meves decisions el més bé que vaig saber fer-ho; en el benentès que no els hi hagués permès, després de tenir el coratge i la bona voluntat d’exposar francament les meves raons, que ningú em faltés al respecte ni em desobeís. Quan ton pare va gambar-se-les pel seu compte i va decidir casar-se amb ta mare, no acompanyant-nos cap a Catalunya, jo vaig renunciar a dir-li  com s’havia d’apanyar en endavant, perquè ja era prou grandet per fotre-se-la tot solet, si la marrava. Això sí, sempre que necessiti un cop de mà sap on pot empaitar-me; però, ni t’ho pensis que puc engargamellar-li què ha de fer en el teu cas, com quan era un mocós com tu. No hi ha cap raó, doncs, perquè ara que ja sóc vell, hagi de renegar dels principis amb que em varen pujar a mi, en els que he cregut sempre i he procurat trametre als meus fills. Per tant, si ton pare no em demana consell expressament sobre la teva marraneria, treu-te del cap que jo vagi a inflar-li els dallonses, ni en un sentit ni en un altre.

L’avi va fer una pausa per remullar-se la gola amb un bon trago d’aigua del càntir, ja que no sé si us ho havia dit l’avi mai bevia vi, només un cul de ranci quan teníem quelcom molt especial per celebrar. En canvi, l’aigua la feia anar a dojo, i tant a casa com a la feina sempre bevia a galet d’un càntir de terrissa, perquè deia que l’aigua s’hi mantenia més temps fresca. Mentre feia el trago, doncs, aquell vespre tothom se’l va quedar mirant sense interrompre’l ni canviar de conversa, endevinant que li havien quedat bastants rossegons de reflexió per mastegar malgrat el discurset d’abans, als quals tant podia ser que intentés tirar-los cap avall a còpia de xerrics o estovar-los perquè no li fessin un racó a la panxa, si se li quedaven encallats al pap. Ho vam encertar. Després d’eixugar-se la barbeta amb el revés de la mà, va continuar aquell particular sermó de la bufetada on l’havia interromput per fer el trago:

- Vull ser honest amb tu, nano. Si ton pare em demanés l’opinió, que no ho farà perquè va a la seva, li diria que s’equivoca posant-se com es posa. Jo mai vaig aixecar la veu a cap fill, ni per fer-los passar per l’adreçador quan s’ho mereixien; però, deixant de banda la seva poca traça per dir les coses, no li puc retreure que no tingui tot el dret a exigir-te que portis un jornal a casa; és el mínim que se li pot demanar a un fill, quan ja té edat per arremangar-se com els bons. T’ho dic sense embuts, perquè Déu me’n guardi de malentesos, ja em coneixes. Vols fer-te capellà? Molt bé, jo no hi entro ni surto en aquesta qüestió, però consti que avui encara no ets ningú per prendre decisions tan importants pel teu compte. Si el teu pare diu que no, t’hauràs d’aguantar i obeir-lo sense rondinar. Al cap i a la fi, no és això el que els teus capellans prediquen a missa que s’ha de fer: respectar el pare i la mare?

- Avi, no m’esperava de vós aquesta estirada d’orelles; però, us agraeixo la franquesa, mal que em dolgui. Ja m’heu deixat clar que no em fareu costat i, per tant, no insistiré més veient que faig nosa.

- Jo no té dit pas res d’això que t’empatolles! – afluixà una mica l’avi, l’allisada -, estigui d’acord amb tu o no, el cas és que ets el meu nét, i abans que et passis la nit al ras, sàpigues que a casa dels avis sempre hi trobaràs un plat de sopa a taula i una màrfega on clapar; però, que et quedi clara una cosa: si vols estar-t’hi hauràs de fer el que jo et mani, et vingui o no de gust. I el primer que vull que facis és que et guanyis les guixes, perquè ton pare no pugui retreure’t que només serveixes per decantar-te-la.

L’àvia, una vegada aclarides les regles de joc, va prendre de seguida les rengles de la situació com feia sempre en els quefers domèstics, posant fil a l’agulla i anant per feina, sense entretenir-se en més brocs: - T’han donat sopar a casa o encara estàs dejú?

Com que en Mauro féu amb el cap un gest imprecís, l’avia va interpretar que no tenia gana, i allavonces es va dirigir a mi: - Repartiu-vos els catres com abans i aneu-vos-en a dormir d’hora, que demà a aquesta casa s’ha de matinar.

Abans de tirar cap al dormitori, l’avi va retenir en Mauro tibant-te’l per la camisa, i li va preguntar: - No ho sap ton pare que has vingut aquí, oi?

- No, perquè l’he deixat amb els penjaments a la boca.

- Doncs si penses quedar-t’hi amb nosaltres una temporada, demà mateix ja li pots fer saber. No vull que se n’hagi d’assabentar de calbot. Ho has ben entès? – i sense esperar la resposta, es va posar les ulleres de llegir, disposat a desconnectar d’aquell nou problema, entretenint-se repassant diaris endarrerits que havia recollit a la cantina com tenia per costum, abans no anessin a parar a la pila del greix.

Quan ens vàrem quedar sols en Mauro i jo, li vaig preguntar què pensava fer després de l’ultimàtum de l’avi. I la veritat, em va semblar que o bé no s’hi havia fixat prou o no tenia clar del tot per on tirar, especialment perquè no comptava que l’avi se li posés en contra. Aprofitant que des del primer dia que ens vam conèixer li vaig prometre que jo, sense pretendre fer-li la guitza perquè es desdigués de les seves decisions, no m’estaria pas de dir-li en cada moment el què en pensés, tant si era per aprovar-les com per criticar-les; assegurant-li que mai esbombaria les confidències que em fes, en primer lloc perquè quan succeïa el que relato avui el millor que sé i me’n recordo, jo no tenia gens definit el significat de tot allò de que els grans enraonaven o discutien acalorats. I encara menys entenia els empatxos d’història a preu fet que l’avi m’engargamellava sempre, potser aprofitant-se de que era l’únic que me l’escoltava amb la boca oberta.

Però, com us deia, em vaig adonar que el Déu vos guard de l’avi aquella nit havia deixat tocat al cosí, i qui sap si quan el vaig tornar a punxar i encara no tenia determinada la resposta era perquè estava intentant reconciliar els seus sentiments contradictoris, suposo que fent un esforç dolorós entre mantenir-se fidel als seus utòpics plans, enfront la crua i pragmàtica realitat que pintada per l’avi. En respondre’m, al cap d’una llarga estona, em va donar la impressió que el que em deia es tractava més d’una reflexió en veu alta, que no pas d’una resposta concreta al que li havia preguntat.

- No tinc escapatòria – mastegava les paraules poc a poc, com si li requés de pronunciar-les -, les coses han arribat segurament massa lluny, ho reconec; tant que no puc fer-me enrere, equivocat o no, perquè ara ja hi estic massa emmerdat.

- Ja saps que d’aquesta rebequeria te’n pots fer la pell? Els moros l’avi diu que no són bestiar de bon ferrar, precisament, i que et fiques de potes en un bon vesper – li vaig advertir, fent-me ressò de les cavil·lacions que mantes vegades havia escoltat a casa.

- No pateixis, que si al final m’embarco ja m’espavilaré quan arribi a destí, per a no exposar-me a primera línia tirant trets; en qualsevol cas, si m’hi obliguessin a disparar un fusell, et ben asseguro que no penso pas afinar la punteria. Ja sé prou el que em convé – va assegurar-me, amb molt d’aplom.