El fet que hàgim
d’acostumar-nos a viure la vida a través d'una mampara, una mascareta i uns
guants no impedeix, encara que faci fàstic, parlar de política quan aquesta
s’està escalfant tant que pot engegar a rodar la confiança de la gent en uns
polítics que, ara més que mai s’haurien de posar les piles enlloc de posar a
prova la nostra paciència amb escenes d’irresponsabilitat més pròpies d’un pati
d’escola o d’un atac de banyes que no pas de gent assenyada que només s’hauria
de preocupar, com a principal deure i obligació, oimés en les noves i penoses
circumstàncies socials actuals, de no posar pals a les rodes a les iniciatives
positives, les tingui qui les tingui, per tirar endavant el país des d’una
convivència amable.
Sobretot després de descobrir durant les últimes vuit
setmanes que degut a la nostra fragilitat i vulnerabilitat com espècie i com a
societat organitzada, tenim la necessitat imprescindible de remar tothom en la
mateixa direcció si volem arribar a port sense enfonsar la barca. L’altre dia,
vaig sentir-li dir a un representant de metges sense fronteres que: “en
definitiva, la salut s’ha palesat com una pre-ocupació absolutament global;
però, afrontar aquesta globalització des d’una perspectiva estrictament
econòmica i en clau de benefici, crea unes bombes de rellotgeria al pati del
darrere que quan exploten no estàs preparat”. Li compro aquesta reflexió, però
també la faig extensiva a la manera de fer política o de governar, en el sentit
que estem morts i enterrats si només dissenyem polítiques a curt termini, de
dia a dia i de curta volada, perquè els lideratges que ara mateix necessiten
han de mirar molt més enllà del melic dels diferents partits.
Tots estem esparverats de
veure com s’insulten, s’esgarrapen, es treuen els ulls i retreuen els passats
familiars en cadascuna de les sessions parlamentàries o institucionals, o
s’empastifen reputacions honorables o no tant, de merda, d’odi i de mentides
des d’internet, on la classe política en general i els seus líders en
particular de tot arreu - mireu el cas del senyor Trump, que és el piròman més
fastigós del planeta -, donen exemple del que no s’hauria de permetre a
persones honestes. Ara bé, respecte al que es congria al nostre país, els
catalans espectadors d’aquest espectacle tan poc edificant i positiu no hauria
de ser: “ja s’ho faran!” Del que es faci o es digui fora de Catalunya ens
interessa no només estar-ne al cap del carrer sinó també opinar-ne sense
mossegar-nos la llegua; ara bé, sense oblidar que casa nostra políticament
tampoc la tenim tan endreçada com per tirar coets, sinó més aviat al contrari.
I per molt que els nostres polítics d'aquí voldrien que de les constants
picabaralles o escaramusses entre ells no en parléssim ni hi fiquéssim el nas,
a la meva manera de veure no solament es mereixen que posem de tant en tant els
punts sobre les is, sinó que a vegades no ens queda més remei que cridar-los
l’alto quan ens adonem que la comèdia ja dura massa i els acudits o les
bertranades no fan gràcia en aquest teatre, ni als que s’ho miren des de la
platea ni als que ho fan des del galliner.
Per enèsima vegada, en capella d’acordar-se dimarts
vinent la quinta pròrroga de l’estat d’alarma, les diferències entre els dos
socis de govern – els “torristes” i els “junqueristes”, com ho va expressar el
murri d’en Joan Tardà -, fan treure espurnes a una relació de parella cada
vegada amb menys futur, per expressar-ho sense embuts. Els atacs de banyes ja
són tan freqüents que qualsevol mediació és impossible perquè, malgrat no hi
hagi papers pel mig que ho certifiquin en una acta oficial, el cas és que el
divorci és un fet irreversible i la convivència ja no suporta més relliscades
d’uns i altres. De fet, el president Torra ja va donar per acabat un vincle de
conveniència entre dues famílies polítiques que mai s’han pogut veure massa i
que en determinats moments de la història, ara n’és un, són tòxiques. El
problema, però, és que d’aquest mal rotllo en paguem tots les conseqüències i,
per tant, ja que en definitiva som el poble que, per definició democràtica és
la part més destacada de la política, potser ja hem de plantar-nos i dir prou
de fer el gamarús: posi les urnes, senyor president! I no pas perquè li
reclamem els comparses, sinó perquè vostè s’hi va comprometre a fer-ho l'endemà
d'aprovar-se els pressupostos, precisament negociats pel seu soci per trobar
els vots necessaris. A què espera, doncs, a que executin des de Madrid la seva
inhabilitació que li penja del cap i sigui en Sanchez qui convoqui eleccions?
Acabem d’una vegada la incertesa i que “el poble” decideixi a qui fa confiança.
Jo no vull entrar en les seves baralles, ni decantar-me d’una banda o d’una
altra, però a no deixar-nos decidir no hi té cap dret.
A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada