S’ha acabat la prudència i
la cautela, ara ja a tothom li ha agafat la pressa per no quedar-se enrere en
la marató cap a la “nova normalitat”. Fins i tot l’assenyat i sovint
perepunyetes president Torra, que blasmava del “gobierno” perquè corrien massa,
ara ha perdut les manies a prémer l’accelerador de la desescalada i aterrar com
sigui, si cal sense paracaigudes, en el paradís de la fase tres. Com a bon
independentista diu que actua així per treure’s de sobre el jou de l’estat
d’alarma i recuperar totes les competències per a Catalunya. Espero que tanta
pressa no ens l’haguem de menjar amb patates perquè resulti que a l’hora de la
veritat no estàvem preparats per posar ordre en la gestió unitària d’una “nova
normalitat” que es preveu caòtica. A la meva manera de veure, després de tan
parlar del sexe dels àngels o de fer ballar tots els bruixots en els parlaments
d’aquí i d’allà, queden molts de melics per lligar i, en alguns serrells
concrets de la desescalada – la inseguretat ciutadana que va en alça, la normalització
dels serveis d’urgències i d’atenció primària per atendre patologies comunes
independents del covid-19, la domesticació dels fogots d’una franja de població
ansiosa d’anar de farra cada nit o de remullar-se el cul sense restriccions a
la platja o, per no allargar més aquesta llista, el gran desconcert sobre la
represa del curs escolar el setembre respectant els drets de nens i nenes -, el
més calent està a l’aigüera. Mentrestant el govern mira de posar fil a l’agulla
de l’empantano post-pandèmia, la prioritat del “gobierno” sembla que és
reactivar l’economia fent que torni el turisme al preu que sigui, que els
partits de futbol siguin a porta oberta i potser buscar alguna mesura, com ara
rebaixar l’iva dels espectacles taurins, perquè la “festa nacional” no se’n
vagi a can pistraus.
Em fa riure que tothom parli de la necessitat de
reactivar l’economia, però que hi hagi més barrets que caps a l’hora de
començar-ne a parlar de com s’ha d’aconseguir. De moment van passant els dies i
l’economia productiva amb valor afegit, sobretot la que impulsen les pimes i
els treballadors autònoms, no aixeca el cap, i un percentatge molt important de
petites empreses i negocis hauran de fer-se l’haraquiri sense que tot el seu
esforç emprenedor hagi servit de res ni els hi sigui reconegut, i acabin com
uns fracassats carregats de deutes. Amb la patata calenta de Nissan sobre la
taula, els responsables d’indústria, tant del “gobierno” com de les autonomies,
¿quina política industrial es plantegen per impedir que deslocalitzacions
semblants a la dels japonesos es puguin produir en els propers mesos en un país
on la política industrial amb cara i ulls brilla per la seva absència, i on la
dependència de tercers països competidors que cada cop miren més pels seus interessos
nacionals, és total? Molta pressa a obrir fronteres – el senyor Sanchez es va
posar farruc que fins a primer de juliol no obriria les barreres, però en quan
han tocat el xiulet des de Brussel·les se n’ha desdit i el dia 21 ja podrà
entrar qui vulgui per terra, mar i aire -, mentrestant es mira cap a una altra
banda quan els sanitaris surten al carrer a queixar-se que no tenen mitjans
materials i humans suficients per suportar una segona tongada d’infectats,
sobretot si es descontrola.
Amb la relaxació de la mobilitat i la poca disciplina
com s’està prenent bona part de la població les normes de precaució per aturar
nous contagis, seran de capital importància les xarxes de perdiguers per
controlar els focus rastrejant els contactes dels nous positius. Però resulta
que la conselleria de Sanitat s’està repensant trencar el contracte que va
signar amb Ferrovial, per fer aquest delicat seguiment. Si quan va prendre
aquella decisió se suposa que ho va fer raonant tots els pros i contres, no puc
entendre que ara, perquè se li ha criticat des del seu soci de govern,
consideri fer-se enrere sense tenir en compte la compensació econòmica que
haurà de pagar, ni valorar si certament el personal d’assistència primària, ja
prou “estirat” i cremat, pot assumir aquesta responsabilitat complementària.
Algunes vegades dona la impressió que, malgrat els posats de set deus dels
polítics darrera dels faristols, estiguin jugant a nyaus com criatures.
Però, el que em fa sortir de polleguera és que davant
la possibilitat, per desgràcia molt preocupant tal com es gestiona a empentes i
rodolons la desescalada, és que en el cas que es tingui de fer marxa enrere de
moment només es confinaran els ancians i les persones de risc. O sia, que la
“gent gran” o “los mayores”, que tan diuen estimar els polítics, sempre pagarem
el pato: sigui regatejant-nos l’assistència hospitalària a partir de “certa
edat”, sigui posant-los a la cua dels beneficiaris de la cèlebre vacuna si
algun dia es descobreix, una hipòtesi bastant versemblant considerant que som
un col·lectiu improductiu que fem nosa, o sigui retallant-nos les pensions com
cada vegada que Brussel·les crida l’alto a tant de dèficit públic. En les
primeres reflexions d’aquest diari del confinament, sempre vaig esperonar
tothom a no defallir i a fer els possibles per sobreviure amb dignitat, perquè
per grossa que fos la calamitat que se’ns venia a sobre, estava convençut que
per una vegada la classe política i tot l’establishment econòmic farien mans i
mànigues plegats per a sortir-nos-en sense deixar-hi gaire pèl; per desgràcia,
però, he vist com la insensatesa i la mesquinesa s’ha instal·lat entre
nosaltres per quedar-s’hi i, per tant, el meu optimisme inicial ja no dona per
anat més enllà d'un clam desesperat: que es salvi qui pugui!
(He escrit al titular que aquest és el darrer capítol
del diari d’un confinat que he mantingut cada dia des del 12 de març.
Continuaré de tant en tant penjant alguna reflexió al blog i acabaré la
publicació de la novel·la actual. Benvinguda la “nova normalitat” amb la que
“algú” tindrà amorrat el món a un “nou ordre”, que ja es veurà on ens portarà).
A MEVA
MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada