QUANTA GENT DEU QUEDAR QUE NO HAGI VIST MAI EL MAR?

No em veuria pas amb cor d’aventurar una resposta, però diria que molt poca gent no sap com és el mar, encara que sigui desde la pantalla de la televisió. Potser la pregunta, doncs, l’hauria de reformular en el sentit de: quants catalans no s’hi han remullat mai, encara que només sigui tímidament el panxell de la cameta, al mar? Avui, que acostar-se a la platja sembla haver-se convertit en el desideràtum dels ex-confinats, qui sap si perquè el mar s’associa amb la llibertat de moviments. De fet, però, són molts els que s’hi han ofegat darrerament, sobretot a la nostra mar mediterrània, fugint de la fam o de la guerra instal·lada permanentment als seus països d’origen cap a una utòpica llibertat, que la majoria de les vegades acaba en tragèdia, sigui perquè hi naufraguen en l'intent o perquè en tocar terra de promissió troben massa sovint que han canviat pets per merda.

           Jo me'n recordo de quan vaig descobrir per primera vegada el mar, fou acompanyant un dia el meu oncle Tomàs a pescar a la desembocadura del riu Fluvià al delta de sant Pere Pescador. Va ésser només una entrellucada puntual que, francament, a penes em va fer efecte perquè jo estava més pendent de les bellugadisses dels peixos que l’oncle tirava al cove, que no pas del paisatge. Per tant es por dir que la primera vegada que m'ho vaig fer amb el mar ja tenia els disset anys que, en companyia de tres amics d’institut vàrem anar a passar a la costa un xafogós dia d’estiu. Arribarem a Roses, des de Figueres, amb el cotxe de línia de la Sarfa, i quan vaig veure des de la platja gran aquell bé de Déu d’aigua que es perdia a l’horitzó i em desbordava la mirada, em va envair el cos una mena d’eufòria que em va engrescar a convèncer els meus amics a emprendre una aventura llogant un patí de pedals, per fer una travessa arran de costa. Els meus amics s’hi varen apuntar de seguida perquè el dia era tan clar que hi convidava, i el més ganàpia de tots quatre, en Marius, que sempre presumia de coneixements mariners perquè passava una quinzena de vacances cada any a la platja amb els seus pares, va proclamar-se capità. Altrament, de tots quatre era el que sabia nedar amb més estil i seguretat. En canvi jo, ho feia amb la inseguretat d'un gos petaner.

         L’aventura consistí en anar des del centre de la badia fins a la cala Canyelles Petites, que ja era una bona tirada, tornant-nos dos als pedals mentre els altres preníem el sol com sargantanes, tombats a la carcassa del patí. L’aigua estava plana i la brisa era suau, de manera que aquella temeritat - quatre en un patí i dos sense pràcticament saber nedar, va acabar sense conseqüències desagradables, llevat d’una torradora de ca l’ample que la mare va rebaixar-me al vespre, amb tovalloles xopes de vinagre. Ara que en faig memòria d’aquella facècia, m’adono del disbarat que vaig fer el dia que m’estrenava com amic del mar; però, malgrat sóc una mica caguetes, inexplicablement no vaig tenir por de tirar pel dret. Potser és que m’havia encaterinat del mar des que el vaig veure i me'n vaig refiar que no ens faria prendre mal, i des d’aleshores hem mantingut un idil·li constant; no li he fet el salt ni quan deien que no era bo remullar-t’hi per damunt del llombrígol, a partir de certa edat. El poeta Vinyoli, que mantenia un amor platònic amb el mar, va escriure una cosa tan senzilla com profunda, que cada cop que la rellegeixo flipo: “Ser vell de veritat vol dir saber estar sol. Estalvia’t gemecs i fes més ample el mar...”

Però quan se’m posa la pell de gallina és quan escolto aquella havanera en que un vailet li pregunta a un vell pescador: “... digues-me tu que hi has estat, / com és aquell teu mar? / El mar és bo, el mar és blau / el mar és calma i és temporal ...” Si mai sabeu d’algú que no hagi vist mai el mar, m’ofereixo voluntari per fer-li de pigall. Em sembla que encantar-se a mirar el mar, assegut a la sorra o a l’escullera, és una d’aquelles sensacions úniques i tendres que et fan creure que la vida val la pena de viure-la. Cap recepta millor, de veritat, per asserenar els ànims i refer-se de la migranya després d'una pandèmia. Però assegureu-vos que el dia sigui assolellat perquè si està lleganyós com avui encara us posarà més melancòlics.

A MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net   

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.