Divendres, 20.-
Avui m’he quasi entrebancat amb la
Neus, a qui no veia des quan va ingressar a l’hospital per allò de l’avortament.
Ha recuperat aquella coqueteria que a mi temps enrere m’engelosia i fins i tot m’ha
semblat una altra, molt més eixerida, delicada i desinhibida. Abans tenia un no
sé què de nina de porcellana, enigmàtica i fràgil a la vegada, mentre que avui
l’he percebut més dona, més apersonada i amb un deix provocatiu poc afectat.
Amb faldilla curta a la moda que és el que porta boixes les dones ara, la
punyetera es fa mirar. M’ha dit que esperava una amiga per anar-se’n plegades a
la capital “a fer mal”, però que li agradaria tenir una xerradeta amb mi qualsevol
dia que pugui estar per ella, com si mai hagués passat res entre nosaltres. He mentit,
dient-li que feia salat a l’hospital. La veritat és que tenia pressa per perdre-la
de vista, ja que cridàvem massa l’atenció parats a la cantonada, jo amb la meva
sotana tronada i ella ensenyant mitja cuixa per sobre del genoll. La poca
estona que hem parlat no ha deixat de somriure’m com només ella sap fer quan
vol destarotar un passerell com jo. M’ha sorprès tant d’ensopegar-m’hi, que durant
una bona estona he anat de bòlit.
Dimarts, 24.-
Mossèn Joan no se l’ha volgut jugar
per mi. Avui tenia una gran oportunitat de lluir-me enmig d’una església plena
de gom a gom d’obrers, que venien al funeral d’un company mort d’accident a l’obra,
si m’hagués deixat predicar l’homilia. Però m’ha girat la cara, tarannà que m’ha
decebut molt i així li he fet notar no badant boca durant tot el sopar. El molt
punyeter, però, m’ha seguit la corrent fent-me també mala cara com si a sobre
estigués disgustat, sense dignar-se donar-me ni la més mínima explicació de la
seva decisió. Quan ja me n’anava a dormir, decidit a no donar-li ni la bona nit,
s’ha despenjat amb una de les seves impertinències provocant-me encara més l’amor
propi ferit: - “Josep, vull que sàpigues que de la prèdica al funeral de demà, se
n’encarregarà mossèn Juli”. En
aquell moment l’hagués bufetejat i tot, perquè em feia tota la impressió que se
n’estava mofant de mi, descaradament. He passat la nit del lloro trascolant el
ressentiment i l’emprenyada que no m’he tret de sobre ni quan aquest matí a l’hora
d’esmorzar semblava que volia fer-me la gara-gara. Aprofitant que mossèn Juli
voltava pel poble, tia Berta, que li té una admiració quasi reverencial, l’ha convidat
a quedar-se a dinar després del funeral. Un altre dia jo hagués buscat una
excusa qualsevol per esquitllar-me’n, però m’havien tocat tant el voraviu entre
tots que necessitava rescabalar-me’n de la humiliació, encara que no sabia ben bé
com. He tardat més del compte a asseure’m a taula perquè la cerimònia al cementiri
s’ha allargat, i ja me’ls he trobat entaulats davant una fumejant tassa de crema
d’espàrrecs i carxofa que tia Berta ha servit en la sopera de les festes
assenyalades, en honor del seu convidat preferit. S’han excusat, en veure’m, fent
cara de circumstàncies: - “Hem començat a
servir-nos quan hem sentit que ja arribaves, perquè el nostre convidat com
sempre té pressa”. Després d’una primera part de conversa intranscendent, com
ara comentar el temps massa eixut que fa per l’època, elogiar la fabulosa crema
de tia Berta o fent safareig dels darrers rumors que corren per la cúria, mossèn
Juli no se n’ha pogut estar de ficar-me els dits a la boca per fer-me venir
basques en preguntar amb sornegueria enverinada, què me n’havia semblat de la l’homilia.
No vull ser malpensat, però és probable que el mal cosit de mossèn Joan no se
n’hagi pogut estat de xerrar-li la meua mosquejada d’ahir, mentre s’esperaven
que jo tornés del cementiri. Per si de cas, no he volgut donar-los el gust de veure’m
sortir de polleguera; però, sense dispensar-lo del menyspreu que sento per tot
el que toca, li he contestat: - “Ni més
ni menys el que podia esperar-se d’un fenomen com tu”. Mossèn Joan, aleshores, ha intervingut amb una observació xocant,
sortint de la seva boca, que m’ha deixat parat: - “mossèn Juli ets un d’aquests predicadors tan moderns, i que consti
que amb aquesta observació no tinc res a dir del teu bec d’or, que sous capaços
de vessar elogis a tremuja sobre les despulles d’un perfecte desconegut com el
d’aquest matí, només perquè n’esteu segurs que des de la caixa estant, el mort
no us pot escoltar ni replicar”. Tant
l’un com l’altre ens hem quedat bocabadats, perquè el rector no prodiga gaire aquest
tipus d’ironies. Qui sap si per aquesta raó, mossèn Juli no ha trigat a prendre
candela, posant-se a la defensiva: - “Cap
paraula surt dels meus llavis sense haver-la niat primer al cor. Aquest és el
secret de la bona acollida que tenen les meves homilies, mossèn Joan: que són
franques i les pot entendre tothom”. He
estat a punt de replicar-li que no presumís d’una oratòria que havia aconseguit
jugant brut, però com que en Juli es veu que no pren mai postres ni cafè i ja havia
anunciat que tenia presa, ha tocat el dos ensumant-se la pedregada que li podia
caure a sobre. En quedar-nos a soles, el rector m’ha regalat les orelles amb la
primera mostra d’afecte que li recordo des que li faig de vicari, tret del gest
de no enfonsar-me sense pietat quan em va tapar allò de la Neus : - “Josep, que sigui la darrera vegada que em fas morros com ahir, per
una rebequeria de criatura malcriada”. En veure que jo estava a punt de rondinar,
s’ha sincerat: - “És possible que et
burxés massa, no t’ho discuteixo pas. Confesso que a vegades em fa gràcia punxar-te
aquest amor propi que sempre te’ns tan estarrufat; però, els malentesos entre
nosaltres no han d’arribar més enllà. No m’agrada que tot t’ho prenguis tant a
la valenta, perquè no és bo ni pels que tens al costat... I si ho vols saber tot,
a mi tampoc no m’ha agradat que aquest entonat sempre aparegui a predicar on es
preveu que hi haurà gent, acaparant els sermons de les misses de festa major o
dels funerals d’algú que arrosseguin una gentada, com avui; tot plegat perquè
des del bisbat volen aprofitar la seva popularitat per guanyar clientela. A vegades
a la cúria les coses també van com van, i no s’hi pot fer res per evitar-ho.
Tacte fill meu, astúcia i a carregar-se de molta paciència. Creu-me, de paciència
n’has de tenir per donar i per vendre a cabassos, si vols fer-te vell com jo en
aquest ofici”. No s’ha esperat què
hi tenia de dir jo, simplement s’ha aixecat de taula emportant-se’n la tassa de
cafè, i s’ha endropit en el seu balancí al costat de la finestra, disposat a passar
figues com cada migdia havent dinat. Quan he sortit del menjador, procurant no
fer fressa, sa germana ha entrat per entregirar els porticons perquè no el molestés
la claror i, seguint la rutina de cada tarda, li ha endreçat maternalment el coixí
sota el clatell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada