dijous, 4 de juny del 2020

“QUAN EL SETÍ ES TORNI GEL” – Finalista Premi Joaquim Ruyra (Premis Recull 2014) – setena dosi


Dilluns, 12.-
He tingut una experiència que m’acaba de tancar una ferida que em supurava des de l’època del seminari. Ha succeït quan confessava un marrec que no havia vist mai. En preguntar-li per pura rutina si tenia quelcom més de què penedir-se abans de donar-li l’absolució m’ha sorprès responent-me que creia haver pecat contra el sisè manament, però que no n’estava segur del tot. Li he dit que me’n fes cinc cèntims per si el podia ajudar a esbrinar si allò que el preocupava podia considerar-se pecat o no. Allavonces m’ha confessat que va passar-se uns dies enllitat per causa d’una grip i que mentre fullejava una revista dels pares, on hi sortien artistes i dones famoses mig despullades es va excitar tot sol només de mirar i va tenir de pensament una fantasia sexual, per dir-ho fi, mentre el seu reviscolat membre es refregava frenètic en els llençols fins a ejacular copiosament. M’ha dit que va trobar tant de plaer en aquella experiència, que durant la resta dels dies que va fer llit va repetir-la sovint trobant-hi cada vegada encara més satisfacció que la primera. L’he tranquil·litzat fent-li entendre que allò que tan l’amoïnava era simplement que s’havia masturbat i que a pesar de no agradar-li ben bé, com si diguéssim, nostre senyor ho dispensava perquè era una temptació que el dimoni parava als nois de la seva edat sent molt difícil de no caure-hi. Però el nano era més murri i la sabia més llarga del que em pensava i m’ha replicat que allò que el preocupava, en realitat, no era si masturbar-se era pecat. El seu problema, pel que vaig entendre, era que li relliscava força si masturbar-se era pecat o no, sinó si ho era la manera com s’ho feia, ja que li semblava que els seus companys s’ho muntaven diferent d’ell que s’ajeia de boca terrosa sobre el llit, refregant-se com un gos el membre empalmat contra el matalàs. Li he estroncat les ganes de donar-me més detalls de com s’ho manegava per donar-se plaer en solitari, traient-li importància amb quatre evasives i posant-li una penitència lleugera per a la confessió que m’acabava de fer, perquè no s’hi capfiqués massa i estigués distret una estona. No crec que el nano tingués més de catorze anys, però no obstant això, vet-aquí que m’hi he sentit perfectament emmirallat amb el que m’explicava. Jo també em vaig preocupar molt, des de temps ençà i en unes circumstàncies gairebé calcades a les seves, dubtant de si el mètode que utilitzava per desfogar-me fos una porcada encara més aberrant que agafar-me el membre amb la mà i sacsejar-me’l enèrgicament fins escorre’m com un porc. Francament, a mi aquesta manera diguem-ne manual de masturbar-se sempre m’ha fet fàstic. La primera vegada que vaig tenir una erecció forta també feia llit i enmig de la febre em vaig trobar somiant que estava envoltat d’ovelles i el pic de l’excitació em va venir, precisament, abraonat a la panxa d’una d’aquelles bèsties. Més endavant, foren els panxells d’un company que portava pantalons bombatxos l’objecte del desig que em destarotava sempre que hi pensava, fins al punt que trempava en els llocs més inoportuns; àdhuc bo i caminant em tenia de dissimular sovint la tossa reprimint-la posant-me la mà a la butxaca. A l’inrevés del benaventurat nano d’avui jo mai vaig poder descarregar-me’ls amb ningú els meus dubtes, fins a l’extrem de fer-me vacil·lar de si era un mascle de veritat. No sé si era normal o no, però la meva sexualitat va esclatar salvatgement sense buscar-ho i de res van servir els esforços per ofegar-la. Inclosa la recança a masturbar-me massa sovint per por a esguerrar-me la salut, com es feia córrer al seminari que passaria per treure’ns-en les ganes. Avui, després de tant de temps de desfogar-me sexualment a la meva manera, sense que la salut se n’hagi ressentit, que jo sàpiga, cap amenaça ni ultimàtum d’aquesta mena em treu la son. L’única novetat en aquestes pràctiques solitàries esdevingué just després de conèixer la Neus i consistí en que vaig començar a excitar-me pensant en dones de carn i ossos com les que m’ensopegava cada dia pel carrer o a la mateixa església, enlloc de bavejar escalfant-me el cap amb panxells d’adolescents, temptació de la qual gràcies a la Neus me’n vaig desempallegar del tot. Però si tot plegat ja és prou complicat d’explicar-ho a un confessor normal, no vull imaginar què passaria si el destinatari de les meves confidències fos el pare carbasser en persona. Mirant-ho des d’aquest punt de vista crec que es pot entendre millor que aquestes misèries formin part del meu arranjament privat amb nostre senyor. No puc, i és possible que tampoc ho vulgui realment, renunciar als plaers de la luxúria mentre me’ls pugui permetre de pensament, a soles i sense escandalitzar ningú. No hi trobo res de brut, de deshonest ni de pervers en mantenir aquest plaer en secret, sobretot si ho comparo amb les potineres i  mal dissimulades magrejades del canonge Tomàs a alumnes agradosos i benvolents que no els hi donaven importància, vés a saber cadascú per quines inconfessables raons. D’altra banda, no obstant sembli mentida mai he anat més lluny amb una dona d’allò que en Llorenç descriuria com una bona rebolcada. Ni per descomptat he caigut tan baix de fer-ho amb cap home, tot i que quan els panxells del meu company dels bombatxos em posaven a cent, vaig arribar a témer si no tindria un empelt d’invertit d’aquells que tothom avorria només d’anomenar-los. Ja que hi estic posat en pla de sinceritat, no en vindrà d’una més. Per tant, també confesso que no he gosat ficar-me al llit amb cap altra dona que no fos la Neus, per moltes ganes que n’hagi tingut en un moment donat. I no ho he fet pas perquè no ho desitgés sinó per por que a l’hora de rematar la feina fracassés, emprenyadora experiència que ja m’havia passat més d’un cop amb la mateixa Neus perquè l’eina se’m desinflava abans d’hora i jo reculava escagarrinat de vergonya. Una marxa enrere més que covarda condicionada per les meves basardes subconscients, però que ella encara que fos la meva amiga em féu pagar amb escreix recordant-me la meva impotència sempre que estava de mala lluna. En canvi, no es poden comptar les vegades que me l’he pelat pensant amb l’Anna Maria i amb d’altres dones que em venen al cap quan em poso al llit; però, sobretot  amb ella, que ni s’imaginaria el pare carbasser les marranades que li he fet de pensament. I és que no me’n puc aguantar les ganes quan de nit em venen a la memòria les seves cuixes o els voluptuosos pits insinuats sota jerseis o bruses arrapades a la pell. Admeto quelcom que mai reconeixeria fora d’aquesta llibreta: en el fons si no he passat de rebolcades imaginaries és perquè des de la primera vegada que a mitja feina amb la Neus se’m va arronsar el vigor, em feia por de fer el ridícul i que es confirmés la impotència que de broma en retreu la Neus quan me la vol fer pagar, però que a mi tant em preocupa. Amb ella, la majoria de vegades que vàrem acabar al llit inclòs el dia que ens hi va enxampar el rector, no passaven de morrejades, tocaments i un final de festa indescriptible per part d’una dona que presumia de ser la millor especialista en mamades de l’Ocell de Foc. Però sovint jo em conformava i era feliç fent-la petar i que m’escoltés les meves inquietuds tot reposant la galta sobre els seus mugrons. Perquè la vertadera manya de la Neus, el que realment sap fer millor es escoltar-te mantenint el desig de sexe com si diguéssim al bany maria. Probablement el que m’ha confessat el nano del confessionari avui, sense tenir-ne ni idea del favor que em feia, ha esbocinat el complex d’inferioritat que arrossegava des de qui sap quant. He descobert, vés tu de quina manera, que sóc tan complicat i influenciable pel què diran els demés de mi que m’he passat mitja vida obsessionat per manies tan ximples com les que acabo d’explicar, les quals en posar-les ara per escrit sense amagar-me’n de res a l’empara d’una llibreta guardada a pany i forrellat s’han dissol com un terrós de sucre en un got d’aigua. Me n’alegro, doncs, d’haver espolsat de l’armari de les meves vergonyes de carambola inesperada un dels més antics esquelets que hi guardava.
Dijous, 15 de març.-
En Climent ja la torna a ballar per culpa de son pare: ahir van trobar-lo estimbat daltabaix del pont de ferro fet un eccehomo i es troba entre la vida i la mort a l’hospital. Ho he sabut a misses dites i de rebot, gràcies com sempre a sa mare. M’imagino com en Climent s’ho deu estar passant de malament, sobretot perquè ningú sap com ha anat la cosa: si és que l’han empentat pont avall o se n’ha anat de trompis tot sol perquè en duia més al cap que als peus. Tractant-se d’en Xuti em fa l’efecte que tant hi fa dir com no dir. Però sigui com sigui, no és excusa per no comptar amb mi cada vegada que passa per un mal tràngol. Suposo que no podrà dir que no hi hagi prou confiança ni tampoc perquè li fa vergonya demanar-me ajuda, ja que ens coneixem de sobres. Més aviat penso que deu ser perquè les cabòries se les vol matxucar tot sol i ni que el matin demanarà ni acceptarà de mi ni de ningú un cop de mà. Els hi he fet companyia a ell i sa mare a la sala d’espera d’urgències. Se’ls hi notava que no tenien ganes de parlar i jo els hi respectat el recolliment. Per cert, això d’en Xuti m’ha fet recordar encara que no hi tingui cap relació que estic pendent de tractar amb la senyora Rita, la mestressa de la ferreteria i mare de la Margot, el problema d’una llogatera que pel que es veu no li paga des de fa mesos i la volen fer fora del pis. Ho he de fer perquè aquest favor me’l va demanar expressament i amb insistència tia Berta, recalcant això del favor. Crec que finalment he trobat la manera de fer-m’ho venir bé perquè em rebi: aprofitaré per informar-la que sa filla s’ha espavilat i arreveixinat com un pèsol en els estudis i que si segueix per aquest camí en els propers exàmens traurà com a mínim un notable alt. Sospito que hi té alguna cosa a veure en aquesta millora, que a penes surt amb l’Anna Maria i que la relació entre ambdues mosses diria que s’ha enterbolit, si no és que han partit peres. No en sé la causa exacta de l’enfredorament de la complicitat, però a mi ja m’està bé que no es facin tant, almenys no estaran d’orgues per fer-me la punyeta sistemàticament amb rebequeries o xanxes de les seves.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada