Dissabte, 24.-
He mantingut una xerrada exploratòria
amb en Climent al despatx parroquial perquè al noi no li anava bé de trobar-nos
al Novetats, a l’hora de dinar. Ho entenc. A son pare tot just l’acabem d’enterrar
i és natural que no li vingui de gust
deixar-se veure massa, per evitar els inevitables copets a l’esquena i les mostres
de condol que l’obligarien a donar explicacions sobre les estranyes circumstàncies
en que va morir en Xuti, explicacions que ja li he calat que prefereix estalviar-se. Tanmateix, ha
estat difícil d’encetar una conversa sobre el que porto de cap perquè encara té
la pell molt prima i no està tan relaxat anímicament com en els primers temps de
la nostra relació i, per tant, malgrat potser es temia que li retrauria haver-me
deixat al marge dels seus problemes no he volgut abusar cantant-li la canya,
una vegada més, perquè de tots els seus maldecaps me n’hagi d’assabentar sempre
per sa mare i a misses dites. Ben al contrari de retreure-li res, m’he ofert per
ajudar-lo a passar el dol per tal d’anar-lo estovant de cara al que li volia
dir; però, com era d’esperar d’un Climent en estat pur m’ha contestat que no em
preocupi, que els dols l’han de pair a soles i que ja m’avisarà quan se n’hagi desempallegat
del pansiment i la migranya. No he gosat, esclar, parlar-li del Centre Obrer
perquè ja he vist que no estava per orgues i si arribo a treure el tema, de ben
segur me l’hagués rebotat pel cap i encara haguéssim fet un pa com unes hòsties.
Diumenge, 25 de març.-
Hem tingut de convidat mossèn Ramon,
que ens ha portat un pot d’aquella confitura que els àngels hi canten. A la sobretaula,
mossèn Joan li ha xerrat com qui fa una entremaliadura el flamant projecte que li
vaig confiar dimarts passat. Mossèn Ramon m’ha mirat amb sornegueria: -“No voldràs pas fer-te capellà obrer, oi?”
He hagut de justificar-me amb l’excusa que engegant el Centre només pretenc
facilitar als obrers de la parròquia un lloc on reunir-se per distreure’s i parlar
de les seves coses, sempre a l’empara de la doctrina i moral cristianes, esclar.
El rector ha reconegut que, en principi, no se’n defuig de deixar-me provar-ho;
en el benentès que no em consentirà que li coli revolucionaris a la sagristia: -
“Fill meu - quan mossèn Joan se’m
posa en pla paternalista n’hi ha per llogar-hi cadires, sobretot perquè la seva
xerrameca transcendental ja me la sé de memòria -, els que vàrem patir la guerra civil ja estem prou escaldats d’experiments
socials i, per sort o per desgracia, vacunats contra tot allò que faci reviscolar
les velles lluites de classe, l’odi i la revenja”. Mossèn Ramon no ha trigat gota a ficar-hi cullerada,
deixant de fer-se l’enze i en el fons el seu pensament semblava fet i pastat al
del rector: - “El que pretens, xicot, fa un tuf de socarrim que tomba d’espatlles. ¿No
t’adones que no té sentit obrir les portes de la parròquia als obrers perquè parlin,
discuteixin i tramin el que vulguin, refiant-te que si no fan bondat amb quatre
crits i una mica de mala cara podràs collar-los abans no s’esvalotin? Li he replicat que ja veuríem sobre la
marxa si en algun cas valia no li valdria la pena a la parròquia de fer costat
a les seves protestes o de subscriure, àdhuc, alguna denuncia concreta d’injustícies
socials fefaents. El rector, en sentir el que acabava de dir m’ha picat de seguida
el crostó, recordant-me que el seu consentiment provisional està condicionat a
que la gent no tabalegi ni faci brogit: - “Si
els que se t’apunten al Centre són d’idees exaltades, tallaré els teus experiments
de soca-rel”. Mossèn Ramon es podia haver estalviat de donar-li la raó,
afegint que quan un carro s’estimba pel pedregar costa molt de tornar-lo a
redreçar i, per tant, que val més prevenir que no s’estimbi tibant fort les brides
perquè els matxos no es desboquin. Total: que entre l’un i l’altre, a més
d’estirar-me les orelles m’han xafat la guitarra. Però no se’n sortiran pas. Ara
menys que mai! Que per dallonses els meus, com diria en Llorenç. No obstant, m’he
adonat que mossèn Joan ja no és el que era i que darrerament reflexionar amb
ell pacíficament segons de quines coses no serveix de gaire res, doncs amb ell tant
és dir com no dir.
Dimarts, 27.
He decidit no encantar-m’hi i he convocat
per d’aquí a una setmana una primera reunió de tempteig amb els que em sembla poden
estar interessats en el meu projecte de Centre Obrer parroquial, perquè si
comprovo que la idea té bona acollida poguéssim inaugurar-lo el dia de sant
Josep Obrer, que es com s’ha rebatejat el primer de maig, per rentar-li la cara
de les babaies comunistes. He redactat la llista de possibles candidats amb
molta cura i de moment, gairebé amb tots els que m’he posat en contacte, m’han
donat paraula que hi trauran el cap. La qüestió és si en Climent hi estarà també
interessat i, en cas de vindre, quants de la seva penya arrossegarà. Compto que
no serem gaires per a no emportar-me’n un desengany, però com a mínim em
conformaria amb un parell de dotzenes si no se’n desdiu cap dels que m’han dit
que sí. Ja faria patxoca, per una primera convocatòria! En mantindré informat
mossèn Joan de tots els passos i preparatius no fos cas que si se’n queda al
marge, a darrera hora em surtis amb algun ciri trencat i m’ho destarotés tot. No
m’hagués imaginat mai que un projecte en principi de tan poca volada com aquest
aixequés tanta polseguera a la rectoria i inclús al bisbat, per manxiules que m’han
xiulat a les orelles. Durant l’esmorzar, fins i tot he hagut de parar-li els peus
a tia Berta: - “Que els obrers no són dimonis, carall!” – l’he cridat a capítol, per estroncar-li la borbollada crítica i tòxica
que és la seva especialitat. Allavonces m’ha mirat malhumorada, mentre em deixava
caure una malesa de les seves: - “Tant de bo no t’hi agafis els dits, mossèn”.
O sigui que ho tinc cru, per la seva banda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada