Si us he de ser franc, hi
ha dos serrells de la pandèmia que no porto bé: un es estar obligat a sortir de
casa amb el morrió posat i l’altra tenir de fer cua al carrer per entrar en una
botiga, un banc o una oficina pública. Afortunadament ja s’ha rebaixat el suflé
pel que fa a l’ús de guants, i des dels primers dies que s’exigia portar-los
posats a tothora i, a més a més, desinfectar-los abans d’entrar a comprar al
super, ara el mateix establiment només vigila que els clients es desinfectin
les mans abans d’omplir el carro. Però amb la mascareta és diferent, sobretot
després que l’OMS ha trencat la seva ambigüitat en aquesta matèria i ha beneit
l’ús del morrió i d'esbandir-se les mans cada dos per tres com les obligacions
sine qua non per tenir els virus confinat. Tots els governs del món – llevat
dels amorrats sota la bota d’ultres com Trump o en Bolsonaro - son estrictes i
a part de castigar/reprimir els indisciplinats que gosin circular a cara
descoberta, els mateixos ciutadans complidors que porten la mascareta ben
arrapada al frontispici de la cara se’ls miren malament per prendre-s’ho a la
fresca.
Jo sóc dels creients, no
perquè n’estigui convençut al cent per cent de les recomanacions sanitàries,
sinó per cangueli i perquè m’estimo més no aventurar-me; però, si voleu que us
sigui sincer, no les tinc totes. Perquè encara és l’hora que no sé si la
mascareta que em va subministrar la farmàcia compleix totes les garanties de
protecció, d’anada i tornada: és a dir, si impedeix que jo contamini a tercers
i, en contrapartida, neutralitza els capellans contaminants que puguin escampar
d’altres persones amb qui m’ensopego. Ni escoltant l’apotecari, ni donant
voltes per internet, ni parant atenció als tertulians mediàtics que hi entenen
de tot, n’he tret l’aigua clara de quin és el model amb el qual em puc sentir
protegit del tot. Oimés quan un d’aquests xarlatans que promocionen la
comercialització d’un tipus de mascareta determinat, més aviat dels que tenen
preus que piquen, en un moment de franquesa va confessar: escolti, la seguretat
absoluta no existeix, què es pensava? De manera que això de l’eficiència del
morrió també forma part del paquet de dogmes de fe en que es basa bona part de
la nostra civilització i cultura global.
Ara bé, siguin més o menys
eficaces les mascaretes, el que si us asseguro és que tots aquests sistemes de
filtració de virus i bactèries em fastiguegen, i cada dia em trobo més ridícul
emmascarat com si anés a atracar un banc o estiguéssim en ple ball de carnaval;
però, el que més em fot és que quan em miro al mirall de l’ascensor em costa de
reconèixe’m. I no us penseu pas que digui una barbaritat! Hi ha molta gent que
quan li passa pel costat un conegut, dubten de si és ell o no. Una amiga meva,
una mica sorneguera i picadallonses, m’assegurava que mai s’havia fixat tant
com ara en els ulls de la gent; perquè diu que quan llambregues una cara,
normalment et fitxes més amb la boca o amb el nas que no pas amb els ulls. Si
com va dir aquell: “els ulls són l’espill de l’ànima”, ara seria un bona ocasió
de comprovar-ho, si no fos que tanta gent amb això de la globalització ja no
sap on ha endreçat l’ànima, per vergonya o per esnobisme.
I l’altra cosa que
m’emprenya, què voleu que hi faci, és això de fer cua perquè sí. Era petit,
però encara me’n recordo de les cues de la postguerra, sobretot d’aquelles que
després d’haver-s’hi passat la mare mig matí, quan arribava al taulell li deien
que d’allò que volia comprar ja s’havia acabat. Això de fer cua fa
tercermundista, pelacanyes i, encara que no ho sembli, consumeix la moral del
més trempat. Qui sap si és per aquesta raó que a les cues no s’hi troba gairebé
mai ningú d’aquests que jo defineixo com “establishment”. Fixeu-vos que si
alguna vegada un polític fa cua, és perquè els seus serveis de premsa tenen lligat
un reportatge per treure-li rendibilitat demagògica i mediàtica a “fer tanda”.
Al nostre país, però, ni els polítics ni els que manen alguna cosa en solen fer
de cua ni dimiteixen si no ho fan bé. On s’és vist, dimitir o fer cua! Però, en
canvi, a altres contrades a cap patum li cauen els anells per comportar-se com
un ciutadà ras. L’altre dia, el president de Portugal, per no anar més lluny,
feia tanda per comprar no sé què. Ara que la monarquia va de capa caiguda, no
seria cap mala idea que els seus assessors d’imatge convencessin algú de la
pandilla aristocràtica a posar-se a la cua del que sigui, com qualsevol plebeu.
És el mateix que passa quan
vas al metge: heu trobat mai un polític o una cara mediàtica coneguda a la sala
d’espera d’un CAP? Doncs, mireu, no estaria gens malament trobar-s’hi algun
d’aquests membres bocamolls de l’establishment, que no paren d’alabar la
sanitat pública que tenim, a la consulta del seu metge de capçalera o a la
llista d’espera d’un especialista qualsevol de la seguretat social. Perquè, una
de dos, o de cua només n’han de fer els palanganes o és que en aquest país els
que “pinten” alguna cosa, volen estar ben servits perquè estan “molt ocupats” i
no tenen temps per perdre, quan tenen un mal de ventre es visiten a la privada
o es colen a la pública per la porta falsa. Però de fer cua, res de res. Ni que
sigui en temps de pandèmia! Els vips, pobrets, ja se sap: mengen el ranxo a
part. Espero, però, que malgrat estiguin dispensats de fer cua no se’ls
estalvií de portar la mascareta. De rentar-se les mans no cal que se’ls hi
digui, estan tips de rentar-se-les cada dia des de que Ponç Pilat els en va
donar exemple.
A MEVA
MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada