Dilluns, 14.-
L’operació de la Neus va anar ràpid, i segons
diuen tindrà bon pronòstic però haurà de seguir una convalescència llarga i
empallegosa, i encara pot fer una bona campanya per poc que es cuidi. Mentrestant,
la tia Amada està frenètica perquè la seva cosina definitivament no en vol saber
res de sa filla, i ella no sap com desentendre’s d’un problema que tem li reboti
als morros quan la Neus
es recuperi tant com per sortir de l’hospital, però sense poder viure tota sola.
També m’ha sorprès que ningú de l’Ocell de Foc hagi donat senyals de vida des
que va ingressar, ara fa una setmana. Em pensava que la solidaritat era la virtut
més comuna entre les de la seva confraria; però, sembla que no, que al bordell
es regeixen també per allò de ves-te’n Ton, que qui es queda ja es compon. I és
que quan treuen el nas els problemes, tothom mira d’escampar la boira. Fixa’t
en cas d’una malaltia, de primer tothom més o menys treu el cap i fa
compliments, però a la que la cosa s’allarga les visites de les amistats i
inclús dels parents s’estronquen de mica en mica. Però la Neus m’havia fet
tantes bocades de com n’era de diferent el sentit de l’amistat i de la lleialtat
a les cases de meuques, que gairebé em vaig empassar que les putes s’ajudaven entre
elles talment com si fossin una família ben avinguda. Però la realitat és com
és i acostuma a trencar els plats bonics
i, en aquest cas, també ha fet palès que aquestes dones no són diferents de la resta
de les de la seva espècie. No sé si ella se n’ha desenganyat ja, perquè si no ho
ha fet no tardarà gaire en adonar-se’n de que s’ha quedat més sola que la una, i
quan hagi de plantar cara a l’abandó que l’envoltarà em neguiteja com pugui prendre-s’ho.
Li he preguntat a la tia Amada si es pot entendre que una mare, en les tràgiques
circumstàncies actuals de la Neus, no vulgui saber-ne res de sa filla. La resposta
no ha pogut ser més cantelluda i depriment: - “Ningú en vol saber res d’una puta malalta, ni sa pròpia mare”. Ara
començo a preocupar-me, perquè preveig que aquesta tia de fireta està a punt de
tirar la tovallola, i que a la Neus
puc quedar-li només jo com a darrer agafall. No em faria cap gràcia, francament,
veure’m estampit un altre cop entre l’espasa i la paret. Una cosa és que me’n preocupi
discretament d’ella, en memòria d’allò que hi hagué entre nosaltres, fos una equivocació
o no, i una altra que es pensi que em tindrà sempre estacat a la capçalera del seu
llit o a la pota de la seva cadira, per resoldre-li tots els problemes. Potser hauria
de parlar-hi jo, amb sa mare. En tot cas, quelcom hauré de fer per trobar-hi remei
a una situació cada cop més delicada, que si per atzar arriba a orelles del rector,
ja la tornarem a ballar.
Dimarts, 15.-
Estic desconcertat. Un dels xicots
del Centre m’ha explicat que els amos de can Morell ja han estripat les cartes en
proposar la salvatjada de despatxar la quarta part de la plantilla, d’una sola tacada.
Quan mossèn Joan sàpiga que hi estic emmerdat fins a les celles en aquest conflicte
laboral, tindrem un bon sarau. No sé per quina raó m’ha de tocar sempre haver d’escollir
entre lleialtats contradictòries, les quals m’entesto massa sovint a sentir-m’hi
identificat, a l’inrevés del que seria natural. Tan senzill com seria no haver
de prendre mai partit a favor de ningú! No és just que tingui de passar per
aquestes proves quan el que més desitjo d’aquest món seria no haver-me de barallar
mai, malgrat estigués sempre disponible per exercir el paper d’àrbitre imparcial,
gronxant-me content i satisfet en el meu status per sobre del bé i del mal. Comprenc
que la neutralitat és enrevessat de mantenir-la en determinades condicions, però
també penso que trampejar no significa renunciar a tenir opinió pròpia ni a manifestar-la
sempre que em plagui, sense avergonyir-me’n. El meu pacte amb nostre senyor, em
sembla que és un vertader exemple de portar i tolerar, tal com jo entenc, la
convivència. I així hauria de ser en tots els aspectes de la vida, per estar
sempre en pau, començant per admetre que tothom quan es discuteix té la seva
part de raó. Però no hi ha res a fer noi! Hi ha massa mesells – en Climent, la Juana,
el rector, tia Amada i la mateixa Neus, per no allargar la llista -, que mirant-me
amb posat d’ovelles a punt de ser degollades em volen desestabilitzar.
Dimecres 16.-
Ja ha començat la saragata. M’ha
trucat la Juana
per preguntar-me si no creia necessari que el Centre convoqués una assemblea amb
participació dels acomiadats de can
Morell dissabte vinent, a l’església mateix, per seguir els darrers esdeveniments.
Li he dit que m’ho pensaria però que per descomptat dintre l’església ni pensar-hi,
en primer lloc perquè el rector no em donaria permís sobretot després que la
setmana passada es tanquessin obrers a esglésies de Sabadell i de Barcelona, i
en segon lloc, perquè abans de decantar-me a favor o en contra de les
manifestacions de protesta volia fer parell de gestions per tenir les idees més
clares sobre la crisi de la filatura. Confesso que en fer aquesta sonada estava
improvisant sobre la marxa, però m’hauria agradat de veure-li la cara per un
forat en sentir que li posava condicions ja que, almenys a través del telèfon, m’ha
semblat que no acabava d’entomar massa bé la meua tebiesa. Per arrodonir la
rebequeria, l’he deixada amb la paraula a la boca, perquè s’acostumi a fer-me’n
cas alguna vegada del què li dic i no em vulgui manipular ni pressionar com si
fos un putxinel·li. Demà ja veurem si convocaré o no la maleïda assemblea, però
de moment que gabiegi una mica. Qui sap si no fora mala idea parlar amb en Carles
abans de prendre una decisió; no em farà cap mal comentar-li els meus embolics
i trencacolls. A més a més, si em decideixo a tenir aquesta xerradeta podria
aprofitar el viatge per fer-me trobadís amb la mare de la Neus, si és que aconsegueixo
que la tia Amada s’aclareixi amb l’adreça. La molt pilla s’ha fet pregar poc quan
li he comentat la intenció d’anar-la a veure; però tot just fa una estona m’encaparra
el dubte de que sigui una bona ocurrència presentar-m’hi per sorpresa. I si em
reconeix? Jo no la tinc present i em sembla que no la vaig veure mai quan
estava embolicat amb sa filla; però, vés a saber si ella em tenia clissat. En
passar per davant del Novetats m’he creuat amb en Climent que en sortia acompanyat
d’altres homes, i a pesar que no volia destorbar-lo, ha estat ell qui se m’ha acostat
per preguntar-me com ho tenia la tarda de diumenge vinent per fer un cafetó amb
aquells amics seus dels quals ja me n’havia parlat, abans no toquin el dos en
acabar les vacances. Hem quedat a la rectoria, havent dinat, després d’assegurar-me
que ell els acompanyarà. M’ha picat l’ullet, fent cara de pillo: - “No me la perdria per res del món aquesta
trobada”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada