dissabte, 13 de juny del 2020

“QUAN EL SETÍ ES TORNI GEL” – Finalista Premi Joaquim Ruyra (Premis Recull 2014) – setzena dosi


Dilluns, 14.-
L’operació de la Neus va anar ràpid, i segons diuen tindrà bon pronòstic però haurà de seguir una convalescència llarga i empallegosa, i encara pot fer una bona campanya per poc que es cuidi. Mentrestant, la tia Amada està frenètica perquè la seva cosina definitivament no en vol saber res de sa filla, i ella no sap com desentendre’s d’un problema que tem li reboti als morros quan la Neus es recuperi tant com per sortir de l’hospital, però sense poder viure tota sola. També m’ha sorprès que ningú de l’Ocell de Foc hagi donat senyals de vida des que va ingressar, ara fa una setmana. Em pensava que la solidaritat era la virtut més comuna entre les de la seva confraria; però, sembla que no, que al bordell es regeixen també per allò de ves-te’n Ton, que qui es queda ja es compon. I és que quan treuen el nas els problemes, tothom mira d’escampar la boira. Fixa’t en cas d’una malaltia, de primer tothom més o menys treu el cap i fa compliments, però a la que la cosa s’allarga les visites de les amistats i inclús dels parents s’estronquen de mica en mica. Però la Neus m’havia fet tantes bocades de com n’era de diferent el sentit de l’amistat i de la lleialtat a les cases de meuques, que gairebé em vaig empassar que les putes s’ajudaven entre elles talment com si fossin una família ben avinguda. Però la realitat és com és i acostuma a  trencar els plats bonics i, en aquest cas, també ha fet palès que aquestes dones no són diferents de la resta de les de la seva espècie. No sé si ella se n’ha desenganyat ja, perquè si no ho ha fet no tardarà gaire en adonar-se’n de que s’ha quedat més sola que la una, i quan hagi de plantar cara a l’abandó que l’envoltarà em neguiteja com pugui prendre-s’ho. Li he preguntat a la tia Amada si es pot entendre que una mare, en les tràgiques circumstàncies actuals de la Neus, no vulgui saber-ne res de sa filla. La resposta no ha pogut ser més cantelluda i depriment: - “Ningú en vol saber res d’una puta malalta, ni sa pròpia mare”. Ara començo a preocupar-me, perquè preveig que aquesta tia de fireta està a punt de tirar la tovallola, i que a la Neus puc quedar-li només jo com a darrer agafall. No em faria cap gràcia, francament, veure’m estampit un altre cop entre l’espasa i la paret. Una cosa és que me’n preocupi discretament d’ella, en memòria d’allò que hi hagué entre nosaltres, fos una equivocació o no, i una altra que es pensi que em tindrà sempre estacat a la capçalera del seu llit o a la pota de la seva cadira, per resoldre-li tots els problemes. Potser hauria de parlar-hi jo, amb sa mare. En tot cas, quelcom hauré de fer per trobar-hi remei a una situació cada cop més delicada, que si per atzar arriba a orelles del rector, ja la tornarem a ballar.
Dimarts, 15.-
Estic desconcertat. Un dels xicots del Centre m’ha explicat que els amos de can Morell ja han estripat les cartes en proposar la salvatjada de despatxar la quarta part de la plantilla, d’una sola tacada. Quan mossèn Joan sàpiga que hi estic emmerdat fins a les celles en aquest conflicte laboral, tindrem un bon sarau. No sé per quina raó m’ha de tocar sempre haver d’escollir entre lleialtats contradictòries, les quals m’entesto massa sovint a sentir-m’hi identificat, a l’inrevés del que seria natural. Tan senzill com seria no haver de prendre mai partit a favor de ningú! No és just que tingui de passar per aquestes proves quan el que més desitjo d’aquest món seria no haver-me de barallar mai, malgrat estigués sempre disponible per exercir el paper d’àrbitre imparcial, gronxant-me content i satisfet en el meu status per sobre del bé i del mal. Comprenc que la neutralitat és enrevessat de mantenir-la en determinades condicions, però també penso que trampejar no significa renunciar a tenir opinió pròpia ni a manifestar-la sempre que em plagui, sense avergonyir-me’n. El meu pacte amb nostre senyor, em sembla que és un vertader exemple de portar i tolerar, tal com jo entenc, la convivència. I així hauria de ser en tots els aspectes de la vida, per estar sempre en pau, començant per admetre que tothom quan es discuteix té la seva part de raó. Però no hi ha res a fer noi! Hi ha massa mesells – en Climent, la Juana, el rector, tia Amada i la mateixa Neus, per no allargar la llista -, que mirant-me amb posat d’ovelles a punt de ser degollades em volen desestabilitzar.
Dimecres 16.-
Ja ha començat la saragata. M’ha trucat la Juana per preguntar-me si no creia necessari que el Centre convoqués una assemblea amb participació  dels acomiadats de can Morell dissabte vinent, a l’església mateix, per seguir els darrers esdeveniments. Li he dit que m’ho pensaria però que per descomptat dintre l’església ni pensar-hi, en primer lloc perquè el rector no em donaria permís sobretot després que la setmana passada es tanquessin obrers a esglésies de Sabadell i de Barcelona, i en segon lloc, perquè abans de decantar-me a favor o en contra de les manifestacions de protesta volia fer parell de gestions per tenir les idees més clares sobre la crisi de la filatura. Confesso que en fer aquesta sonada estava improvisant sobre la marxa, però m’hauria agradat de veure-li la cara per un forat en sentir que li posava condicions ja que, almenys a través del telèfon, m’ha semblat que no acabava d’entomar massa bé la meua tebiesa. Per arrodonir la rebequeria, l’he deixada amb la paraula a la boca, perquè s’acostumi a fer-me’n cas alguna vegada del què li dic i no em vulgui manipular ni pressionar com si fos un putxinel·li. Demà ja veurem si convocaré o no la maleïda assemblea, però de moment que gabiegi una mica. Qui sap si no fora mala idea parlar amb en Carles abans de prendre una decisió; no em farà cap mal comentar-li els meus embolics i trencacolls. A més a més, si em decideixo a tenir aquesta xerradeta podria aprofitar el viatge per fer-me trobadís amb la mare de la Neus, si és que aconsegueixo que la tia Amada s’aclareixi amb l’adreça. La molt pilla s’ha fet pregar poc quan li he comentat la intenció d’anar-la a veure; però tot just fa una estona m’encaparra el dubte de que sigui una bona ocurrència presentar-m’hi per sorpresa. I si em reconeix? Jo no la tinc present i em sembla que no la vaig veure mai quan estava embolicat amb sa filla; però, vés a saber si ella em tenia clissat. En passar per davant del Novetats m’he creuat amb en Climent que en sortia acompanyat d’altres homes, i a pesar que no volia destorbar-lo, ha estat ell qui se m’ha acostat per preguntar-me com ho tenia la tarda de diumenge vinent per fer un cafetó amb aquells amics seus dels quals ja me n’havia parlat, abans no toquin el dos en acabar les vacances. Hem quedat a la rectoria, havent dinat, després d’assegurar-me que ell els acompanyarà. M’ha picat l’ullet, fent cara de pillo: - “No me la perdria per res del món aquesta trobada”.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada