LA
LLEGENDA DELS CARACREMADA
Tal com m’ho han
explicat, us ho repeteixo. I ja en podeu estar ben segurs que no hi he afegit
ni una engruna de collita pròpia, malgrat us costi de creure. Que ja sé com em
retalleu a l’esquena: que si la sé molt llarga, que si mai sabeu si parlo en
serio o us foto canari, veli aquí!
Doncs no, aquesta vegada us juro que
no vos aixeco pas la camisa, i que conto aquesta història quasi amb les
mateixes paraules que va fer servir en Martí Paleta, que és qui en realitat la
va viure de primera mà, per explicar-me-la a mi. En Martí Paleta i jo ens hem
fet amics d’ençà de trobar-nos al Casal per anar a caminar plegats un parell de
dies a la setmana. A estones, tot fent camí, matem les hores i trenquem els
silencis malsoferts fent memòria de temps reculats, esmicolant gairebé amb els
dits records entortolligats en algun racó de les golfes adossades al nostre
caparró, bocins de memòria que no es fan pregar, com si estiguessin esperant,
mireu què us dic, que algú vingués a treure’ls-hi la pols, doncs quan se’ls
sacseja una mica no s’ho fan repetir dues vegades per desvetllar-se del tot.
Ahir per exemple, sense anar més
lluny, me’n van descabdellar una de ben guapa, referida als seus avis: vet-aquí
que foteren el camp d’Espanya quan aquell militarot putero d’en Primo de Rivera
va arrambar el poder per la força, arrossegant tota la família com aquell qui
diu a collibè – el pare d’en Martí Paleta era el més jove dels tres germans -,
cap a Montevideo, aprofitant que hi tenien parents que feia temps els
encoratjaven a emigrar com havien fet ells, assegurant-los que trobarien feina
de seguida i ben pagada. Sobretot tenint en compte que eren uns paletes tan
fins com es vantava l’avi, referint-se a la bona reputació que s’havien guanyat
al gremi de Barcelona, on es dedicàvem a enrajolar cases de petits burgesos que
volien fer palesa la seva prosperitat a base d’encaironar, amb pretensions de
nous rics, cuines i cambres de bany amb marbres i ceràmica de la cara. Ambdues
especialitats eren considerades pels del gremi com a feines pròpies de paletes
amb molts anys d’ofici a l’esquena.
De fet, el seu avi es veu que hi
tenia els dits pelats d’enrajolar i els seus fills li seguien els passos i,
segons com, fins i tot es podia dir que li passaven una mà per la cara. De
manera que tenint aquestes referències es veu que sí, que a Montevideo van
tenir-hi requesta i s’hi van guanyar tan bé la vida que no els hi hagués fet
res de quedar-hi a viure definitivament entre gent tan encantadora que a tothom
tractava de vós, bevent mate i afartant-se de vaca rostida, si no fos que quan
ja hi portaven set anys ben bons haguessin coincidit vàries circumstàncies que
varen fer-los canviar de plans. En primer lloc, que a Espanya al
general-dictador l’havien arriat a puntades de peu del poder; però, sobretot,
perquè tot d’una l’àvia es pansia d’enyorament d’una manera alarmant i
malaltissa. Si hi afegim que cap dels tres fills va firar-se amb cap dona, qui
sap si perquè només pensaven en treballar i poc en ballar, decidiren tornar a
Barcelona, tot just estrenada la república.
Varen fer-ho traginant tot l’aixovar en un
parell de “mundus” – així s’anomenaven els baguls de l’equipatge quan es
viatjava per mar -, sense descuidar-se d’un estoig de fusta on guardaven el
vell rellotge de paret de la família, que ja havien traginat d’anada, que li
havia deixat a l’avi el seu pare, el besavi d’en Martí Paleta, tots els
descendents del qual, mascles i femelles, arrossegaven la fama de “tenir
poders”. De fet, la casa pairal a Alcanar, era coneguda com “ca la bruixa”.
Aquesta reputació li venia a la
família d’en Marti Paleta d’ençà que una cosina del seu besavi fou l’única
supervivent d’un terrible incendi a la fàbrica tèxtil on treballava de
repassadora, tragèdia que li va deixar com a recordatori una marca per a tota la
vida: mitja cara cremada pel foc i les mans i braços tan socarrimats que feia
angunia de mirar-se-la. Enmig de la desgràcia, però, va tenir sort, ja que en
començar a escampar-se arreu de la comarca la brama que una noia amb la cara
cremada, imposant les seves mans també tocades pel foc, havia curat una nena
desnonada pels metges del mal de sant Víctor, a casa del besavi d’en Martí
Paleta sempre hi havia cua. La llegenda es féu més llaminera quan va córrer la
veu que aquest “do” passaria de pares a fills de la família que arreplegà, per
l’amor de Déu, una noia que a més a més d’haver-se quedat orfe no serviria mai
més per res més que per ser un escarràs degut a les seqüeles que li havien
quedat, la més important de totes fer més fàstic que no pas grat; és a dir, que els tiets que
l’havien recollit per caritat cristiana serien dipositaris per sempre més d’un
exorcismes i conjurs secrets perquè els transferissin de pares a fills com a
recompensa pel seu bon cor, sempre que els fessin servir només a canvi de “la
voluntat” per auxiliar gent tocada i espantada pels mals esperits que havien
fet o volien fer de les seves.
I en aquest sentit, esplaiant-se en
els detalls de la llegenda, el meu amic em va assegurar que havia sentit dir al
seu avi que en un forat dissimulat a la carcanada del vell rellotge de paret
que presidia la cuina-menjador, s’hi guardava enrotllat com un tresor un tros
de pergamí que contenia el fantàstic conjur dels poders dels “tocats pel foc”.
Sempre segons el testimoni d’en Martí Paleta, aquest rellotge i el seu
misteriós i preuat contingut havien pertanyut al capellà d’Alcanar, poble d’on
era la noia de la cara cremada i on es trobava la fàbrica destruïda per les
flames, que va considerar que el fet d’esdevenir l’única supervivent de semblant
tragèdia era com una senyal de Déu, que per rescabalar la família que va tenir-ne
misericòrdia els va atorgar el do de fer el bé en nom seu, raó per la qual va
lliurar el rellotge i la relíquia que duia a la panxa en mans del besavi del
meu amic.
Sigui com sigui, els poders del
conjur dels “tocats pel foc”, com us anava dient s’heretava de pares a fills en
la família dipositària del rellotge, amb l’única condició que mentre aquest marqués les hores, les
malalties passarien de llarg de la casa on el rellotge estigués de dispeses, i
els que es cuidessin de donar-li corda puntualment moririen de vells, en un
sospir. Qui sap si era per aquesta esotèrica penyora, que el rellotge se
l’apreciaven tant a can Martí Paleta que cada vegada que canviaven de casa, inclús
quan van embarcar cap a Montevideo, del rellotge i d’una reproducció de la
marededéu de Montserrat no se’n descuidaren pas mai.
El rellotge es penjava sempre del
pany de paret de la sala on feien més vida, cada vegada que estrenaven una nova
llar, després d’anivellar-lo perquè el pèndol no es parés tot sol per culpa
d’estar desequilibrat, una operació que tenia tota la retirada a un ritual;
tanmateix, la imatge de la marededéu s’ho mirava tot plegat encaixonada des de
la lleixa més alta de l’aparador, i sempre que en passava alguna de grossa, a
la família o al món, nit i dia s’hi mantenia encesa una llàntia d’oli.
Aquell rellotge el devia construir
un artesà a consciència, ja que pràcticament sense cuidar-se’n massa, seguia
tocant les hores amb una formalitat, nervi i lleialtat sorprenents per la seva
edat. En Martí Paleta m’ha assegurat que l’únic secret per mantenir-lo en
marxa, respectant al peu de la lletra el llegat de la llunyana parenta amb
“poders”, consistia en no deixar-lo aturar mai, de manera que l’avi mentre
pogué, després són pare i ara ell mateix, cada dissabte se li donava corda
procurant no tensar-la massa perquè no petés, ja que no creien pas trobar
recanvis per a unes peces tan antigues.
D’altra banda, es veu que el
rellotge no tenia cap altre valor material que el derivat de la seva antigor,
puix que malgrat la consistència de la fusta de que estava fet i del mecanisme
original, era de pares desconeguts, sense pedigrí. Però, és clar, per a la
família cada any que passaven en la seva companyia creixia el valor sentimental
i estic segur que per molts diners que li oferissin al meu amic mai se’l
trauria de sobre, oimés després del que em va explicar i que és per on tenia
d’haver començat a parlar-vos-en, si no
fos que quan més gran sóc més marrada faig a l’hora d’explicar qualsevol cosa;
sobretot si em poso nerviós perquè, com passa ara, em sembla que en tinc una de
bona per contar.
Es veu que la primera vegada que
l’avi d’en Martí Paleta va agafar una senyora calipàndria i tingué de fer llit
perquè a penes s’aguantava dret – fou a les acaballes de la guerra, durant la
qual aquell precepte dominical de donar corda al rellotge va anar com va anar
-, fins que en empiocar el pobre home i no cuidar-se’n ningú tan assíduament
com ho feia ell, el rellotge acabà fent el gori-gori. L’aturada de la vella
andròmina va coincidir amb un decandiment de l’avi, tan brusc i persistent que
inclús es va témer per la seva vida. De fet, el doctor Fina, un metge de
capçalera de veritat, d’aquells que passaven visita a domicili les vegades que
calgués, també ho degué veure pelut perquè hi tragué el cap per casa matí i
tarda, sense amagar la seva preocupació fins al punt d’insinuar que, si volien,
podien avisar el capellà.
En Martí Paleta m’ha confessat que a
ell i sa germana els van deixar entrar a l’alcova de l’avi per acomiadar-se’n,
amb la condició que no obrissin la boca; i el van trobar tan ensopit que no
se’n pogueren estar de sortir de la cambra plorant desconsolats, mentre recorda
com sa mare, en previsió del desenllaç que estava en capella els intentà
explicar què estava passant, escollint amb pinces les paraules per amollar-les
a unes oïdes tan delicades com les d’una mainada: -“al rellotge de l’avi,
fillets, se li està parant la corda”.
En sentir el que deia sa mare, es veu
que la germana d’en Martí Paleta, que encara no havia fet la primera comunió,
és a dir, que tenia entre set i vuit anys, se li devia remoure aquelles
llegendes que li havien explicat de més petita, ja que va sorprendre tothom amb
un esgarip: - Correm a donar corda al rellotge del menjador, que sinó l’avi
es morirà.
Son pare, en escoltar el que la
bordegassa acaba de dir, com si se li hagués encès una bombeta al cervell,
sense pensar-s’ho dues vegades va afanyar-se a agafar la clau de donar corda al
rellotge, endreçada al calaix del mig de l’aparador, i comença a burxar dintre
la panxa de la vella relíquia que feia un parell llarg de setmanes que ningú
acaronava, des que l’avi va començar a fer llit.
Quan el pèndol recobrà el ritme de
la vida del temps i el tic-tac musculós del rellotge fou oïble des de l’alcova,
el malalt com si se li hagués encomanat la seva energia es va reviscolar i,
talment com si fos un miracle, aquell vespre es va llevar per sopar a taula,
traient tota la gana endarrerida, com si mai hagués a punt de traspassar el
camí de les tres pedretes. I feu una bona campanya, ja que va morir l’any que
en Martí Paleta es va casar, afigureu-vos!
Tal com m’ho ha explicat el meu amic
jo us ho acabo de vendre, perquè en féu el cas que us sembli. Ara bé, des
d’aquella feta, a casa d’en Martí Paleta ningú se’n va descuidar mai més, rai,
de donar corda a la vella andròmina. I és que de bruixes potser sí que no n’hi
ha, però de tant en tant passen coses que no tenen explicació senzilla, com
aquesta llegenda dels “poders dels tocats pels foc”.
FI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada